La batalla de l'Ebre. Fragment.20

Sovint sèiem en cercle, amb els amics del carrer o amb els cosins, i parlàvem del que ens preocupava. Ens causava molta impressió i curiositat tot el relacionat amb la república, la guerra i la postguerra. Teníem molt clar que era una guerra que els nostres havien perdut i que encara en pagàvem les conseqüències. Per això sovint perseguíem els avis, els oncles, els pares i les mares per tal que ens expliquessin com havia anat tot.
De tots, el més ficat en la guerra havia estat l'oncle Federico. Era de la lleva del biberó i havia participat a la batalla de l'Ebre. Quan ens reuníem en una festa familiar, a la sobretaula, tots els cosins el perseguíem perquè ens expliqués què va fer a la guerra, els detalls de la batalla i com ho havia passat de presoner. Ell mai ens explicava res, com a molt algunes vaguetats sobre els pobles on havia estat abans de la batalla o quin temps va estar presoner i a on.
Els nois volíem detalls, històries coloristes, anècdotes, heroïcitats. Tots llegíem un tebeo, llavors encara no s'anomenaven còmics, titulat "Hazañas bélicas" en el qual la guerra sortia farcida d'anècdotes divertides, actes heroics i gestes impossibles. Els bons, sempre soldats americans o anglesos, derrotaven els perversos nazis o els traïdors japonesos. Ens decebia molt, doncs, que algú que havia estat a la més mítica de les batalles de la nostra guerra es negués a parlar-ne.
L'oncle Federico solia convidar tota la família per a un àpat a casa seva pel seu aniversari. Per una ironia del destí havia nascut un 18 de juliol i sempre que celebràvem l'aniversari sortia el tema de l'"Alzamiento" i com havia fet els 16 anys amb el rerefons dels trets i les explosions.
El 18 de juliol d'aquell any els nois, els cosins, després de dinar, el punxàvem perquè ens expliqués alguna cosa més de la guerra. Ens vam posar molt pesats. Els pares jugaven a cartes. Les mares fregaven i endreçaven a la cuina, les filles del oncle Federico i la resta de cosines jugaven a les seves coses. Els nois ens havíem quedat sols, pensàvem que era el moment propici. Algú de nosaltres va dir:
─Si haguéssim guanyat la batalla de l'Ebre la guerra no s'hauria perdut.
L'oncle havia begut una mica massa, amb veu pastosa va dir:
─Quina batalla de l'Ebre? No n'hi hagué cap de batalla.
Tots vam callar, estranyats.
─Doncs fins i tot s'han escrit llibres sobre....
─Jo no en vaig veure cap de batalla ─Interrompé l'oncle─ Us explicaré com va anar tot:

"Jo era de la lleva del biberó. Em van cridar a files l'abril del 38. Només tenia 17 anys. De seguida ens van portar a uns pobles de Lleida a fer la instrucció durant uns mesos: Guimerà, La Guàrdia, Solivella. No s'estava malament per allà, com a mínim hi havia menjar, no com a Barcelona. Recordo que el 18 de juliol d'aquell any vaig complir els 18 i estàvem concentrats a Solivella. Vaig celebrar l'aniversari amb un amic de la infantesa, el Tonet, amb qui havia coincidit a la mateixa companyia. Corrien rumors que es preparava una ofensiva. Ens van aquarterar i un vespre ens van pujar a camions, era la nit del 24 de juliol. Ens van traslladar fins a Vinebre, a pocs quilòmetres del riu, i allà ens van fer esperar. Aquella nit s'inicià l'ofensiva.
Nosaltres vam restar dos dies esperant i després vam passar el riu per un pontet de barques. Per allà només hi podia passar la infanteria i poc més. Ni artilleria, ni tancs ni res. Vam avançar, vam veure el bombardeig de la Venta de Campusines on estava situat l'Estat Major del nostre exèrcit. Un bombardeig terrible, sort que nosaltres estàvem acampats en un bosquet a un quilòmetre. Durant tota la batalla només vam veure l'aviació enemiga, de la nostra ni notícia. Després, seria l' 1 d'agost, vam avançar fins a tocar Villalba dels Arcs. Allà estaven els de la primera onada d'atac, esgotats. Havien intentat conquerir el poble però només havien arribat fins a un turonet on hi havia un bosc de pins, a un quilòmetre de les primeres cases. Es parapetaven darrere dels arbres o de les roques. Els vam rellevar i vam construir les trinxeres. Una primera línia i, uns cinquanta metres més enrere, una segona línia. No teníem armament pesat, només algun morter lleuger, dues o tres metralladores i els fusells individuals. Durant un mes vam estar clavats allà, se sentien explosions i combats a la dreta i a l'esquerra però al nostre sector van ser unes setmanes tranquil·les. L'enemic, però, acumulava artilleria, tancs, tot tipus d'armament. Al principi disparàvem de tant en tant però, passats els dies, cada cop que ho fèiem ens contestaven amb foc d'artilleria i metralladores i vam optar per no provocar-los.
Esperàvem, jugàvem a cartes, escrivíem a casa, no podíem donar cap detall d'on érem. Els dies eren calorosos però al vespre s'estava bé dormint a la trinxera o fent guàrdia. Amb en Tonet retrobàvem l'amistat de la infància, recordàvem els jocs, els companys, ens explicàvem anècdotes de la nostra vida com a aprenents en una fàbrica. Les nostres mares eren molt amigues. Inconscients, esperàvem com acabaria tot allò, no teníem por.
A poc a poc el càstig de l'artilleria enemiga va anar augmentant, també se sentia el xerricar de les cadenes dels tancs que s'acumulaven darrera Villalba.
El 29 d'agost començà l'ofensiva enemiga. Va ser un dia molt dur."

Aquí va callar. A poc a poc tota la família, les mares, les nenes havien vingut al menjador. Els homes havien deixat les cartes i escoltaven atents. Fins i tot els infants més petits entenien que es produïa un fet insòlit: l'oncle Federico parlava de la guerra.
Un dels cosins més grans li va omplir la copa mentre preguntava:
─I què va passar?
Ell va beure i va continuar amb veu monòtona, els ulls molt oberts i fixos com si estigués veient aquell dia.

"Des de l'alba ens bombardeja l'artilleria, després els tancs es despleguen pel camí que passa paral·lel a la nostra trinxera, a uns dos cents metres com a molt. Com que el camí passa una mica per sota del turonet on som, tiren a ras de terra. No podem ni aixecar el cap per veure si s'apropen o no.
Enmig d'aquest bombardeig em fereixen al cap. Un encenall de metralla, res, una ferida petita però que sagna amb abundància. Estem a primera línia, el tinent durant uns minuts que para el bombardeig ens mana, al Tonet i a mi, que anem a segona línia on estan els sanitaris per tal que em parin l'hemorràgia. El Tonet m'ajuda, i de trinxera en trinxera, rodolant pels forats de bomba arribem a la segona línia. M'embenen el cap i l'hemorràgia para.
Abans de poder tornar als nostres llocs comença el bombardeig de l'aviació. Els avions piquen, deixen caure un eixam de bombes, remunten, tornen a picar, tornen a descarregar bombes i a remuntar. Així un cop i un altre. Es tornen les esquadres d'avions durant un parell d'hores. Al final una bomba encerta de ple la trinxera on som. Una explosió eixordadora, un sotrac que et llença per terra i una polseguera que et deixa desconcertat i que et fa pensar si estàs bé o t'han ferit de mort. Quan la pols desapareix, un moment de silenci. Després veus els morts, uns quants morts, i a prop sents crits. El Tonet crida i es toca el ventre, mig assegut, mig estirat. Una taca de sang a la camisa. Intenta seure, aixecar-se, no pot. Es mira la sang que se li escampa pel ventre. Crida:
─Federico, m'han fotut, m'han ben fotut.
─Tranquil Tonet, no serà res.
Intento descordar-li la camisa per veure la ferida. Impossible. Crida de dolor.
─De seguida t'evacuaran. Tranquil Tonet, tranquil.
Arriba el sanitari, li talla la camisa, mou el cap mirant-me, no hi ha res a fer. Una ferida gran com el puny per on no para de brollar la sang.
El bombardeig ha parat. Silenci. Només els gemecs del Tonet i el xerricar de les cadenes dels tancs enemics, cada cop més propers. L'enemic es prepara per a l'atac definitiu. Ens han ordenat resistir però no ens han dit com fer-ho. Crec que en aquest moment tots voldríem fugir, però portem tantes hores amagats a les trinxeres que estem paralitzats.
El Tonet crida, plora, gemega. Amb les mans tremoloses s'intenta subjectar el ventre. Al seu costat el sanitari i jo ens el mirem impotents.
Torna el bombardeig però ara darrere nostre. Castiguen el camí que porta a les nostres posicions, ens aïllen.
El Tonet ja no crida, només mormola, amb prou feines se'l sent. Diu baixet:
─Mama!, mama!, ai!, ai!
Un ai petit que s'allarga fins a convertir-se en un plor.
─Va Tonet, tranquil, que ja s'acaba i t'evacuaran a Villalba. Segur que allà tenen un hospital de campanya.
Està pàl·lid, terriblement pàl·lid. De la ferida ja no brolla sang, s'ha esgotat. Em mira, els ulls enormes, indiferent al que li dic.
Sentim la remor de l'enemic que avança. Miro, a la primera línia de les trinxeres comencen a aixecar-se fusells cap avall, altres amb un mocador lligat, braços que s'enlairen. A segona línia sentim la veu del nostre capità que ens crida:
─Que ningú dispari! Ens rendim!
La cosa s'acaba en uns moments: arriba la infanteria enemiga, tots ens posem drets fora de les trinxeres, les mans enlaire. Ens envolten, semblen tranquils, satisfets.
Arriba un capità dels seus:
─Tranquilos, no os haremos daño. Teneis suerte, la guerra se acabó para vosotros.
Jo estic més trasbalsat pel Tonet que no pas per haver caigut presoner. M'armo de valor i crido:
─Mi capitán, aquí hay un herido grave. Necesita ayuda.
El capità em mira, s'apropa sense pressa, guaita al fons de la trinxera.
─Qué coño! A éste se le acabó la guerra y se le acabó todo.
El Tonet, blanc com la cera, jeu immòbil, els ulls fixos, les mans encara subjectant-se el ventre.
Ens reuneixen, ens organitzen en una columna i ens menen cap a Villalba. Suposo que al Tonet el van enterrar allà mateix".

Al menjador de la casa de l'oncle Federico tots ens miràvem sense saber què dir. Els petits estàvem trasbalsats. La mare m'abraçava. L'oncle va acabar:
─Ja us ho
deia. No hi hagué cap batalla de l'Ebre. Fusells contra canons, tancs i avions. Una carnisseria.