Notícies del 1970. Fragments de la memòria. 17

El meu germà s'indignava amb les notícies:
-Has vist que podrits que són? Ho has vist?-Em deia.
L'any 1970 hi hagué moltes notícies però la majoria ni ens interessaven ni significaven res per a nosaltres. El president americà Nixon va visitar Espanya. Durant dies la televisió en va anar plena: les entrevistes amb Franco, les recepcions, les visites que havia fet. També aquell any Allende havia guanyat les eleccions a Xile. Per primer cop un socialista era elegit democràticament president d'un país llatinoamericà.
Quan feien les notícies per la televisió el meu germà s'indignava:
-Has vist que podrits que són? Ho has vist?
Jo no veia res, només notícies, cadascuna més avorrida que l'anterior.
-Quan hi ha les notícies d'aquí tot va bé: inauguracions, visites, recepcions d'ambaixadors... No parlen mai de problemes, ni vagues ni manifestacions ni res. I de la tancada de Montserrat què? No en diuen res, oi?
I després venien les notícies internacionals. Imatges de manifestacions a Londres, avalots a Tòkio, combats a Biafra, s'hi rabejaven, hi dedicaven temps.
-Ho veus? Ho veus? Ho fan a propòsit, com si a fora tot anés malament i aquí tot fos pau i tranquil·litat.
Un dia va aparèixer per casa, al migdia, quan havia d'estar a la feina. En aquella època a la fàbrica on treballava es feien assemblees, es preparava una vaga.
-Diuen que la policia està registrant les cases dels que s'han significat més en les assemblees i que n'han detingut uns quants.
A corre-cuita la mare, el meu germà i jo vam omplir dues bosses de llibres, diaris i pamflets clandestins i els vam llençar a les escombraries. I durant un parell de setmanes, fins que va passar el perill, el meu germà es va estar a casa d'uns oncles. Els pares em van avisar molt seriosament que no podia dir res fora de casa. Em va saber greu perquè tenia moltes ganes d'explicar-ho als de la colla, segur que als seus germans grans no els havia perseguit mai la policia.

-Houston, tenim un problema.-Deia el Jordi amb veu ofegada.
-Aquí Houston, -Contestàvem des de fora- expliqui'ns què els passa.
Havíem pres una gran caixa del pati d'una fàbrica, l'havíem tancat amb fustes i l'havíem condicionat per dins amb cables elèctrics, velles vàlvules de ràdio i altres materials inservibles. Hi cabien estrets els tres astronautes.
-Se'ns acaba l'oxigen, no podrem aguantar gaire.
-Aguantin una mica, de seguida començaran el descens.
Una mànega servia de canal de comunicació entre la nau i el control de la missió a fora. Quan s'iniciava la reentrada a l'atmosfera els de fora movíem i sacsejàvem amb fúria la càpsula fins que ameritzava. Després sortien els astronautes, suats i baquetejats, i tots ens fèiem grans abraçades com havíem vist a la televisió.
Una de les poques notícies que ens havia interessat havia estat la missió fallida de l'Apollo XIII a la Lluna. Durant molts mesos vam aprofitar aquella nau espacial de construcció casolana per jugar-hi.
-Houston, tenim un problema.
-Aquí control de la missió, expliqui'ns quin problema tenen.

L'altra gran notícia de l'any havia estat el penal de Guruceta. Al juny, en un partit Barça-Madrid al Camp Nou, l'àrbitre havia xiulat un penal contra el Barça per una falta comesa fora de l'àrea. El públic es va indignar i durant setmanes va ser el principal tema de conversa al vell carrer.
-Gurucetas, més que Gurucetas -Els cridàvem als nois de les cases noves, que eren tots del Madrid. Ens insultàvem, ens barallàvem i fins i tot un dia vam acabar a pedrades.
Un dia a un dels tres bars que hi havia al vell carrer dos borratxos es van estomacar tot discutint pel penal del Guruceta. Els de la colla vam córrer a veure-ho i a animar al del Barça. Al final els van haver de separar, un sagnant pel nas que feia por, l'altra amb la camisa tota esquinçada.