Sant Joan. Framents.19

Un relat de: minotaure

Sant Joan marcava el pas del curs escolar a les vacances d'estiu. Tota la festa, si més no per als nens, girava entorn de la foguera. Un manyoc de petards, uns trons i la foguera, aquesta era la nostra festa.
Els dos darrers anys la nit havia estat una humiliació. La colla de les cases noves havia plantat un foc molt més gran que el nostre. Ells eren gairebé una vintena, nosaltres sis comptats. Per molt que ens havíem esforçat havíem quedat en ridícul.
Una setmana abans començàvem a recollir llenya i a amagar-la entre els matolls, prop dels horts. No podíem muntar la foguera fins l'últim moment ja que l'Ajuntament vigilava i totes les fogueres que no tenien autorització les requisava. L'Ajuntament tenia uns camions especials per a aquesta tasca, que portaven una escombra sobresortint de la cabina, com si fos una bandera, i es passejaven pel barri durant aquells dies. Dos anys abans, el dia anterior a la berbena, els operaris municipals ens van requisar tota la fusta. Amb prou feines vam poder plantar una foguera amb quatre rampoines que vam arreplegar l'últim dia.
El costum era passar per tots els pisos i demanar si tenien mobles o llenya per sant Joan. Aquell any vam tenir una agradable sorpresa: una veïna es volia desfer d'una gran calaixera. "No sé com la baixareu per l'escala. Es van necessitar tres homes forts per pujar-la". Vam demanar ajut als germans grans. El meu germà, el de l'altre Lluís, el del noi del nom oblidat, tots van ajudar-nos. I tot i així va ser una feinada. Després vam estar parlant: de les fogueres dels darrers anys, de com s'enfotien els de les cases noves, de la injustícia que representava que ells fossin tants i nosaltres tan pocs. Ens van prometre ajut i els següents dies van venir amb nosaltres per totes les cases del carrer, per les fàbriques, les botigues, els magatzems. Vam pentinar el barri com no ho havíem fet mai.
Una fàbrica ens va donar unes grans bobines de fusta, d'aquelles on es cabdellava el fil de coure; la fusteria del carrer, molts cabassos plens de retalls; el colmado, tot de caixes de fruita i d'una obra vam robar un gran tauló.
A mitja tarda del dia 23 de juny vam començar a plantar la foguera. Aquesta era la forma correcta de dir-ho: plantar la foguera. Vam començar per fer un forat ben fons, l'avi ens deixava una aixada de l'hort per a aquesta tasca. Després, entre tots, vam transportar el gran tauló, hi vam entaforar una punta al forat i, mentre els germans grans amb gran dificultat l'aguantaven vertical, el Mateu i jo hi posàvem pedres i trossos de fusta i els altres ho picaven i compactaven fins aconseguir que el pal quedés recte i ben falcat. De seguida i per assegurar-ne l'estabilitat vam ficar-hi a una banda la gran calaixera i a l'altra les bobines de fusta. Després, per damunt d'aquest primer pis vam anar carregant la resta de mobles: cadires amb el cul trencat, caixes de fruita, un bressol desmantellat, portes, un bagul... I als espais que deixaven els mobles anàvem ficant tots els cabassos de retalls de fusta que ens havien donat a la fusteria. Per acabar-ho i amb ajut d'una vella escala que també acabaria cremada vam penjar de la punta del tauló un ninot fet amb uns pantalons i una camisa vella i farcit de papers i palla. El barret més inversemblant i ridícul que havíem trobat coronava tota l'obra.
Han passat gairebé quaranta anys i tot i així tanco els ulls i em ve al cap aquella foguera: la immensa calaixera, els grans rodets, el segon pis heterogeni on és feia difícil distingir les cadires de les caixes i la forfolla dels trossos de bressol.
Plantar la foguera representava dues o tres hores de feina. Acabàvem bruts com una mala cosa. Calia anar a casa, banyar-se, sopar ràpid i, després, quan començava a fer-se fosc, tota la colla havíem de ser-hi, preparats per calar-li foc. Aquell any estàvem tots sis preparats, cadascú amb una escombra vella, els germans darrere nostre observant-nos. El ritual sempre era el mateix. Fèiem un petit foc amb uns papers i tots alhora hi posàvem les escombres. Un cop enceses, pujàvem al turonet on sempre plantàvem la foguera, ens repartíem pel voltant i, tots a una, ficant-t'hi les escombres enceses, li calàvem foc. El costum exigia que, mentre el foc s'estenia, ens quedéssim quiets, contemplant-lo. Primer eren unes llengües escasses que lluitaven per no apagar-se. Després, a poc a poc, les flames s'estenien pels papers, cartrons i faramalla de fusta que havíem repartit entre els mobles. De sobte el foc s'arborava i començaven a cremar els mobles dels dos pisos. El fulgor ens enlluernava i ens cremava la cara. Era el moment de baixar. Mentre la foguera il·luminava tot el carrer els de la colla començàvem a tirar petards i trons. L'olor picant de la pólvora es barrejava amb la flaire cendrosa de la fusta cremant-se.
Aquell any vam triomfar. Els veïns baixaven al carrer o sortien al balcó a veure el gran foc. Mai no s'havia vist res semblant al barri del tomàquet. Quan el foc estava més arborat s'hi van apropar els nois de les cases noves. Aquell any no van poder riure-se'n, la nostra foguera era molt superior a la seva. Ni vam haver d'apropar-nos al descampat on feien la seva per comprovar-ho, amb la cara que feien ja pagaven.
La xafogor de l'estiu barceloní feia irrespirable l'ambient dels vells pisos i cada vespre la gent baixava amb cadires a prendre la fresca al carrer. Per Sant Joan els veïns baixaven, a més de les cadires, la coca i el xampany i ho compartien tot xerrant i fent broma.
Recordo d'aquell Sant Joan el Ramon tirant trons, obsessiu, contra les parets, i el Mateu ficant sis o set petards dins una llauna, trenant les metxes i encenent-les totes alhora. El pare del Jordi es gastava els diners que no tenia i comprava més que ningú. Fins i tot algun coet que llençava des del terrat mentre tots els nens ens ho miràvem des del carrer. Tot eren sorolls i olors. Les detonacions dels petards, els espetecs de la foguera, els xiulets dels coets es barrejaven amb les flaires del foc, del fum i de la pólvora.
Al final la foguera cremava amb regularitat, el ninot ja havia desaparegut, engolit per les flames amb un moviment patètic de braços, i unes flames de color blavós pujaven parsimonioses pel pal central, la part més difícil d'encendre's. Esgotats descansàvem prop del cercle de cadires dels grans. Menjàvem trossos de coca i espigolàvem els pinyons dels plats i les safates. Aquell vespre ens deixàvem prendre mitja copa de xampany i encara que no ens agradava ens l'acabàvem perquè ens feia sentir més grans.
-Quan jo era petita també fèiem la foguera aquí, però mai en vam fer una de tan grossa com la vostra, -va dir la mare- llavors aquesta part encara estava plana, no hi havia el turonet.
-I qui el va fer aquest turonet? -vam preguntar encuriosits.
-El teu avi i els altres homes del carrer, jo també vaig ajudar, carretejant maons, encara ho recordo.
-Vau construir un turonet per què es veies millor el foc de sant Joan?
-No carinyo, era la guerra, hi havia bombardeigs, entre tots els veïns van construir un refugi antiaeri i per sobre hi van ficar sacs plens de sorra, pedres i terra. Al final va quedar un turonet com està ara.
-I què va passar?
-Van arribar els de Franco i van cegar l'entrada amb terra.
-Vols dir que encara hi és?
-I tant, a sota encara hi ha el refugi.

Haver plantat tants anys la foguera allà sense imaginar que a sota hi havia un refugi antiaeri ens va deixar meravellats. Era una fantasia més gran que moltes de les aventis que ens explicàvem sovint.







Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

minotaure

25 Relats

11 Comentaris

19666 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Relats encadenats que també podríem anomenar novel·la.

M'interessa molt que em critiqueu ja que és la manera de millorar aquesta primera novel·la que he escrit. Sobretot la prosa, l'estil, l'estructura narrativa.... ja que la història és més difícil de jutjar amb aquest sistema de lliuraments a termini.

Gràcies a tots

Lluís

També he d'agrair a Copèrnic i Vladimir que fa uns mesos es llegissin la novel·la (llavors tenia un altre nom) i em fessin la crítica.