Fragments de la memòria. 13. El malaguanyat Paquillo

*

La memòria és l'únic paradís del que no podem ser expulsats però també és l'únic infern del que no podem escapar. És una frase d'un gran escriptor que he llegit no sé on; és ben certa.

El malaguanyat Paquillo sempre ens venia al darrere amb veu de flautí:
-Puc venir amb vosaltres? Puc venir? Puc venir?
Si podíem fugíem corrent i com que era petit i desnerit es cansava de seguida i ens deixava tranquils. Deuria tenir un any menys que jo i jo era el més petit de la colla.
Els de les cases noves no volien saber-ne res d'ell. Deien que era marieta. Vivia amb la mare, l'àvia i una germana. Es veu que el pare viatjava molt per feina i gairebé mai parava a casa. El Paquillo vestia amb massa pulcritud i parlava massa fi per a aquella època i aquell barri, i si no fos que llavors encara no s'utilitzava la paraula, segur que hauríem dit que era un pijo.
La brama que era marieta venia d'un dia que els de les cases noves jugaven a veure qui pixava més lluny. El concurs es feia sempre des de dalt d'una tanca i així s'ajuntava l'emoció de veure la llarga paràbola que descrivia el raig d'orina quan queia, amb la dificultat de mantenir-se en equilibri damunt la paret. Sovint un perdia l'equilibri, queia de la paret i, com estava a mig pixar, es mullava els pantalons. Ens fèiem un bon tip de riure i de cridar-li: T'has pixat! T'has pixat! La víctima havia de callar i aguantar ja que era veritat, s'havia pixat tot els pantalons i, a més, era un risc propi del joc. Doncs aquell dia que jugaven a veure qui pixava més lluny, els nois de la seva colla van començar a riure de tant petita que la tenia. Ell va voler demostrar que podia arribar tan lluny com ells, es va obrir bé la bragueta i es va esforçar a pixar com més lluny millor, però llavors els altres van veure una cosa estranya. El van comminar a baixar-se els pantalons i encara que s'hi va negar els hi van baixar entre tots. Portava uns calçotets de color rosa! Ell ho negava, deia que eren vermells però tant li feia, roses com vermells, qualsevol que portés uns calçotets que no fossin blancs, per força havia de ser marieta. A partir d'aquell dia li van fer el buit i l'insultaven i ell sempre ens perseguia per tal de jugar amb nosaltres. A vegades el deixàvem venir, més per portar la contrària als de les cases noves que no pas perquè el volguéssim a la colla.
-Puc venir amb vosaltres? Puc venir? Sisplau, puc venir?
Si ens sentíem ben predisposats li preguntàvem de quin color portava els calçotets i ell sempre ens deia que blancs. Suposo que des d'aquell disgust mai més se n'havia posat de colors. En sentir això li dèiem:
-Llavors pots venir, però sense mariconades, eh!
Si ens haguessin preguntat què era una mariconada no crec que ho haguéssim sabut definir.
-Puc venir amb vosaltres? No diré res, estaré callat, ho prometo. -Deia, parlant com els de Lleida, però sense encertar la pronúncia de la meitat de les paraules.
Com que es volia fer amic nostre s'esforçava a parlar en català, però tenia un accent per petar-se de riure:
-Paquillo, digues: "Setze jutges mengen fetge d'un penjat"
Ell ho intentava un cop i un altre i quan més anava pitjor li sortia.
Ens perjurava que era del Barça de sempre i que no suportava els altres nois de les cases noves perquè eren del Madrid. I ens explicava del seu pare que era viatjant per tot Espanya i que quan tornava a casa sempre li portava alguna sorpresa. O de la mare que cantava molt bé o de la germana que s'havia de casar aviat o de l'àvia que havia viscut molts anys a l'estranger. I de l'escola. I de quan anava a l'estiu al poble dels pares.
-Calla d'una vegada -li dèiem- Ens has promès que no ens donaries la tabarra.
I callava una estona, però al cap de poc ja estava garlant altre cop amb la seva veu de flautí que se't ficava al cap i no te la podies treure.