Paquillo. Fragments.22

Un relat de: minotaure

Paquillo, 12 d'octubre de 1970. És la data fatídica. L'estiu ha acabat, a finals de setembre hi ha hagut tempestes i pluges torrencials que l'han extingit. Aquests primers dies d'octubre són grisos i ennuvolats i cada tarda fa un ruixat. Tot esta xop i ple de tolls. Comença una tardor humida i tristoia.
Ha començat el curs però els de la colla ens resistim a canviar els costums. No volem admetre la fi de les vacances. Intentem sortir al carrer cada tarda, després de venir de l'escola. Però entre les pluges i que els dies es fan de mica en mica més curts no aprofitem per a res.
El Paquillo ha jugat amb nosaltres els darrers mesos i pretén ser un més de la colla. Encara, però, no en forma part. Mai l'anem a buscar a casa: "Pot venir a jugar el Paquillo?" No sabem ni on viu, exactament. L'escala sí, però el pis i la porta no. És ell que ens busca durant tot l'estiu:
-Puc venir amb vosaltres? Puc venir amb vosaltres? -Sempre la mateixa cantarella.
A vegades el defugim, a vegades l'acollim.

A casa preparem el trasllat. Serà a finals d'octubre, amb prou feines queden tres setmanes. Empaquetem els llibres, les caixes de fotos, la roba d'estiu, totes les andròmines que no necessitem en el dia a dia.
Estic amoïnat. Els pares em diuen: "Estarem molt a prop. Podràs venir a jugar amb els amics cada cap de setmana". M'asseguren que em deixaran venir sol. Uns vint minuts caminant, no ens n'anem gaire lluny. Però jo sé, i crec que ells també, que res no tornarà a ser igual. Ara serà a mi a qui ja no vindran a buscar: "Que véns a jugar? Anem als horts. Anem a la llenya."
Els amics comencen a tractar el Paquillo com si fos un més de la colla. De sobte me n'adono que jo en deixaré de formar part i ell hi entrarà.
Un dia proposo que en parlem i que decidim si és un dels nostres o no. Ens reunim en cercle i -ens sentim importants- deliberem una bona estona. Jo m'hi oposo: "és de les cases noves, no és del vell carrer, és estrany, diuen que és un marieta." "No ho sabem això", em diuen. "Potser no ho és però segur que és un pesat i un nyicris. Qualsevol copet o qualsevol esgarrinxada i ja s'està queixant i amb els ulls plorosos. És un ploramiques. I no calla mai". Els altres no ho tenen tan clar.
-Us recordeu d'aquella pel·lícula dels ritus d'iniciació? -Diu el Mateu- Podríem fer el mateix.
Tots la recordem. Vam estar jugant molts dies amb aquelles aventures. Tractava d'una tribu d'indis i de les proves que els joves havien de superar abans de ser considerats guerrers. Els amics s'entusiasmen amb la idea: farem que el Paquillo passi proves molt difícils per ser admès a la colla.
-Cadascú que en pensi una-. Diu algú.
Encara parlem del tema una bona estona, fantasiegem amb proves cada cop més difícils i estrambòtiques.
Al cap d'una estona apareix el Paquillo, oportú. Li comuniquem el que hem decidit i que demà, 12 d'octubre, farem les proves i que si les passa serà oficialment un més de la colla.
Aquella nit no puc dormir. Estic desolat: jo me'n vaig i ell entra. Una gelosia molt lletja se'm cargola per dins. Després d'una nit de somnis inquiets arriba el 12 d'octubre, a la tarda hem quedat per a les proves d'iniciació.
Ens reunim. Som sis: el Ramon, el Jordi, el Mateu, el Lluís gran, el seu cosí de nom oblidat i jo. El noi de la pólio no hi és, per a aquestes coses no hi compta. Formem un cercle. Al mig el Paquillo. Se'l veu petit i fràgil. En realitat només té uns mesos menys que jo, un o dos anys menys que els altres.
La primera prova l'ha pensat el Lluís gran:
-T'has d'abaixar els pantalons i ensenyar-nos que no portes calçotets de color -Tots somriem, és fàcil però divertit- Per demostrar que no ets un marieta.
Ell se'ls baixa una mica sense dir res, la mirada fixa endavant, molt vermell.
-Més avall.
Està ridícul, els pantalons curts pels turmells, unes cames esprimatxades i uns calçotets blancs.

La prova que proposa el Ramon té a veure amb el foc. És inevitable. En un descampat preparem una foguera amb papers, fustes de caixes i branques. Costa de trobar materials prou secs i després costa d'encendre'ls. Al final fem una bona foguera, les flames s'alcen fins a la nostra cintura, però deixa anar una gran fumera blanca. Cal enllestir-ho ràpid, abans no vingui algú a veure què passa.
-Has de saltar per sobre tres cops. -diu el Ramon- I ràpid, abans no baixin les flames o vingui algú.
Hi hem jugat molts cops, si vas prou ràpid no et cremes. Però les flames s'alcen força altes i el noi és baixet. Per si de cas preparem uns matolls verds ben mullats.
El Paquillo dubta. Per un moment sembla que no en serà capaç. El Ramon, però, vol espectacle, és la seva prova i no es rendeix tan fàcilment:
-Mira com ho faig jo.
Agafa embranzida i salta sense problema. Cau a l'altra banda de la foguera. Igual que un mosqueter es treu un inexistent barret i ens saluda teatralment amb un ampul·lós moviment de braços i una exagerada genuflexió.
El Paquillo s'anima, agafa embranzida i salta per damunt de les flames. Es gira amb un gran somriure, torna a córrer i fa un segon gran salt. Tots, fins i tot jo, l'aplaudim.
Per tercer cop es tira enrere i agafa impuls, però porta el pas canviat, vacil·la davant la foguera, salta i es queda curt. Fica un peu entre les brases. Surt esperitat amb uns branquillons encesos enganxats al turmell. Corre amunt i avall udolant de dolor o de por. El perseguim amb els matolls que teníem preparats, l'atrapem, el llencem a terra i li traiem els branquillons tot assotant-lo amb els matolls mullats. S'ha fet malbé els mitjons i té cremades als turmells.
Li posem fang a les ferides, és l'únic que tenim a mà.
-No ha passat la prova -Dic segur.
Tothom vol dir la seva:
-Aquesta no val, que faci un altre intent.
-No està tan clar. Ha saltat, ha creuat fins l'altra banda.
-Però no ho ha fet bé. Cremar-se vol dir fer-ho malament.
Algú diu:
-Que jutgi el Ramon, és la seva prova.
El Ramon s'ho pensa, mentre el Paquillo jeu a terra fent ganyotes i aguantant-se les ganes de plorar. Finalment el Ramón aixeca un dit i sentenciós diu:
-Es tractava de saltar i ha saltat. Malament, però ho ha fet. Ha demostrat valor davant del foc. Prova passada.
Ningú li discuteix, quan es tracta del foc el Ramon no admet rèplica.

La següent prova l'escull el Jordi:
-Has de robar alguna cosa.
-És festiu i les botigues estan tancades.
-Que entri a l'hort del Cagumdeu -Diu el Jordi.
A tots ens sembla una gran idea. Ens n'hi anem. Sembla que no hi ha ningú, però sabem per altres vegades que el vell, el tio Cagumdeu, pot estar a la barraqueta, potser dormint, o potser espiant-nos a punt de sortir ranquejant i llençant-nos pedres.
Entrem al tancat de la llenya, pugem a un munt de feixos i des d'allà a la figuera. El Jordi diu:
-Has de baixar i agafar-nos una panotxa de blat de moro per a cadascú.
És més difícil del que sembla, les panotxes costen d'arrencar. La tija de la planta és molt dura i difícil de tallar. El Jordi li dóna la seva navalla. Si el vell hi és serà gairebé impossible agafar-ne sis sense que se n'adoni.
El Paquillo baixa, els altres ens el mirem, en silenci, des de la figuera. El Jordi diu:
-Ja t'ajudo -I també baixa.
El Jordi li té mania al vell. No suporta els vells en general. Ningú sap el perquè.
Tot és en silenci. Les fàbriques i magatzems d'aquell carrer tenen festa. No hi ha trànsit. Nosaltres callem. Se sent el vent entre les fulles de la figuera. Les plantes de blat de moro es balancegen.
El Paquillo i el Jordi s'afanyen a tallar panotxes. Els costa però ho van aconseguint. Ja en tenen cinc i estiren i cargolen l'última panotxa a veure si així és més fàcil d'arrencar.
-Vinga, vinga, ja ho teniu! -.Crida el Ramon. Imprudent com sempre.
De sobte sentim com s'obre grinyolant la porta de la barraqueta. Surt el vell enfurismat:
-Cagumdéu! Lladres! Vos fotré les panolles pel cul!
I surt corrent cap a ells. El Paquillo encara cargola i estira la panotxa mentre el Jordi intenta tallar-la amb la navalleta. Gairebé el tenen a sobre quan se n'adonen. Comencen a córrer per l'hort perseguits pel vell que no para de renegar:
-La mare que vos va parir! Bords! .....
Agafa un bastó i el branda com una espasa mentre els persegueix. El Paquillo corre esverat, el Jordi girant-se de tant en tant i fent-li burla. El vell ranqueja, crida molt però no els pot agafar, per un moment sembla una pel·lícula del Charlot. De sobte, enmig de la persecució, al vell li cauen els pantalons, entropessa i cau bocaterrós sense deixar de renegar. Els de la figuera ens fem un tip de riure i cridem:
-Cagumdeu! Cagumdéu!
El Paquillo corre cap a la figuera per tal que l'ajudem a pujar. No el deixem:
-Encara en falta una de panotxa, només n'has collit cinc.
Segur que si estigués sol no s'atreviria però el Jordi ja torna a tallar la panotxa mig arrencada i ell se n'hi va per ajudar-lo.
-Cagumdéu! Malparits! -Crida des del terra el vell. Potser s'ha trencat alguna cosa, no sembla que es pugui aixecar.
Per fi la panotxa cedeix i tots dos corren cap a la figuera, els ajudem a pujar-hi i sortim tots de l'hort.
Ens anem corrent, no podem parar de riure, al fons se sent cada cop més feble la veu del tio Cagumdeu:
-Malparits! Me les pagareu! Cagumdeu!

Sé que vam fer dues proves més abans de la meva: la del Lluís gran i la del seu cosí de nom oblidat, però no les puc recordar. Ja ho tenen això els records. La memòria no és cinematogràfica, no té continuïtat, no s'encadenen les escenes en una història coherent. La memòria, si més no la meva, és com un àlbum de fotos, incomplet i fragmentari.

La meva és l'última prova. La tinc ben pensada. Sé quin és el punt feble del nano i li tinc preparada una sorpresa. Dic:
-Jugarem al Rei.
-Això no és una prova ni és res -Diu el Jordi-. Pensa una altra cosa.
-No, jo seré el Rei i veureu que és una prova de veritat.
Tots s'hi avenen: es fa tard, ens ho hem passat molt bé però cal acabar.
-Tots en fila -Dic-. Tu, Paquillo, vas l'últim.
I comencem
a jugar al Rei. Jo primer, després per ordre: el Jordi, el Ramon, el Mateu, el Lluís gran, el seu cosi i, finalment el Paquillo. Començo fàcil:"El Rei diu que anem enrere". I caminem una bona estona enrere. Després pugem per una paret, passem entre esbarzers, pitgem el timbre de l'alcalde de barri, pugem al terrat d'una escala, saltem al del costat i baixem per l'altra escala. Tots em segueixen en silenci. A poc a poc m'esquitllo per llocs més difícils i, alhora, m'apropo a l'objectiu. Finalment arribem davant de la piscina. És un gran forat d'unes obres - un col·lector, diuen la gent gran- en forma de rectangle, per les pluges dels darrers dies està plena d'aigua i per això li diem la piscina. Hi ha uns taulons insegurs que creuen el forat a ras d'aigua.
-Hem de passar a l'altra banda i s'haurà acabat la prova -dic-. D'un en un, els taulons no aguantarien més d'un.
Tots s'ho miren amb aprensió: ja hem passat altres cops però ara l'aigua, bruta i marronosa, frega els taulons i els fa insegurs. El Paquillo, el darrer, està pàl·lid.
-Passo jo primer -Dic.
Camino pel tauló lentament procurant de no vinclar-lo. Arribo al final. Els altres van passant d'un en un, el Ramon és el que ho té més difícil, és gran, gros i maldestre. Tanmateix creua sense massa problema. Només queda el Paquillo. Se'l veu pàl·lid, anguniat.
-Vinga, acabem.
Insegur, avança unes passes, es posa davant del tauló, posa un peu i després l'altre. Avança una mica, tremola tot ell i el tauló comença també a tremolar i a vinclar-se amunt i avall. Mou els braços com si anés a caure a l'aigua. Tots criden:
-No et moguis tant!
-Camina poc a poc, no passa res.
Però el Paquillo no pot més. Salta del tauló, enrere, cap a la terra ferma.
El Ramon salta:
-Aquest cop sí que no ho ha superat.
-Que ho provi altre cop -Diu el Jordi. No vol donar-li la raó al Ramon.
Però el Paquillo està plorant. Totes les llàgrimes que ha aguantat en les altres proves surten ara en un plor incontenible. Tot ell tremola.
-Para ja -diu el Jordi, decebut-.Sembles una nena. Has fracassat. No volem que vinguis més amb nosaltres.
El Ramon agafa uns grapats de fang i li llença. Queda tot tacat. Els altres s'ho miren amb angunia.
-Anem -diu el Jordi- S'ha acabat.
Ens n'anem tots junts. El Paquillo ens segueix uns metres darrere nostre encara ploriquejant. Ens sentim avergonyits per ell. Ha fracassat i, a més, plora, ens resulta insuportable. No volem ni mirar-lo.
Arribem a la cantonada entre el carrer vell i les cases noves que ja és fosc. Ens acomiadem sense mirar-lo, ell es manté uns metres més enllà, i cadascú se'n va a casa seva.

Un cop a casa la mare m'obliga a banyar-me, vaig brut de cap a peus, després ve el sopar i al llit. M'adormo pensant en tot el que ha passat. Penso que soc un geni, només jo sé que el Paquillo va estar a punt d'ofegar-se de petit i que li té pànic a l'aigua. I que no és capaç d'apropar-se a una piscina o al mar, que només de pensar-hi es posa a tremolar. M'ho va confessar un dia que jugàvem sols, tot fent-me jurar que no ho explicaria a ningú. I havia complert la promesa, no ho havia explicat a ningú. Però no havia promès res de no aprofitar-me de la seva por.

Ja dormo fa estona quan la mare em desperta:
-Lluís, hi ha la mare d'un nen de les cases noves. Diu que no ha tornat a casa. Vol saber si saps alguna cosa- La mare xiuxiueja, com si fos alguna cosa secreta-. Paco, Paquillo m'han dit que es diu.
-Hem estat jugant però ha tornat amb nosaltres. Ens hem separat a la cantonada i ell se n'ha anat cap a casa seva.
Deu ser força tard ja que la mare porta bata i camisa de dormir.
-No saps què li pot haver passat?
-No, cadascú se n'ha anat a casa seva.
La mare se'n va i sento que xiuxiueja amb una altra dona. La veu de l'altra sona plorosa. On deu ser? Potser estava tan avergonyit que ha fugit de casa. Amb una sensació d'irrealitat em vaig abaltint i sense adonar-me'n em quedo dormit.













Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

minotaure

25 Relats

11 Comentaris

19675 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Relats encadenats que també podríem anomenar novel·la.

M'interessa molt que em critiqueu ja que és la manera de millorar aquesta primera novel·la que he escrit. Sobretot la prosa, l'estil, l'estructura narrativa.... ja que la història és més difícil de jutjar amb aquest sistema de lliuraments a termini.

Gràcies a tots

Lluís

També he d'agrair a Copèrnic i Vladimir que fa uns mesos es llegissin la novel·la (llavors tenia un altre nom) i em fessin la crítica.