Informació

Segons sembla, el cervell és la màquina més complexa de la que disposem; és a la vegada, el mecanisme que té més capacitat de treball del nostre cos. Del que no està dotat, dissortadament, és de l'autonomia de poder sintetitzar allò que se li dóna. El dia a dia ens sotmet a un atac tan discretament orquestrat, esquemàtic i insubstancial que l'únic que aconsegueix és deixar-nos nusos i desarmats. Indefensos i sense poder de reacció davant de tanta agressió externa: acotem el cap i ens solem consolar bo i pensant que el que cal és "escoltar la resposta dins del vent". El que desconec però, és fins on pot arribar el poder d'anar acumulant i assimilant, amb total apatia, tota la informació que anem rebent d'una manera tant ininterrompuda com involuntària... estem prou capacitats per processar tots els estímuls que rebem sense perill de lesionar l'intel·lecte d'una manera irreversible? Tot i això com que sempre n'hi ha hagut de murris, sembla ser que hom ha fet de la indiferència i el menyspreu, el millor antídot davant de tot el que havia d'esdevenir notíciablement digerible. Estic convençut però, que a la llarga, aquesta potinga que ens permet romandre a la reraguarda, altera irreparablement, l'estat de la persona davant la societat; lluny de restablir el nostre equilibri emocional ens sol fer encara molt més vulnerables. Definitivament, triat i garbellat, penso que un home pot considerar-se mort, quan la seva capacitat de sorprendre's ha tocat fons.
A nivell personal, com a norma, faig mans i mànigues per lluitar contra la creixent aprensió d'assabentar-me que passa més enllà de les portes de casa; fins a hores d'ara, per sort, encara surto ben parat en aquesta confrontació moral: continuo sentint una mica d'interès per saber el que es cou arreu i de compartir-ho amb altre gent. He d'admetre però, que estic just en el llindar perillós. Reconec que cada dia que passa, en llevar-me, em fa més i més angúnia una cosa tan simple com engegar la ràdio i escoltar les notícies, per posar un exemple ben lluït i il·lustratiu. Sento una aversió creixent davant de tota informació de què sospito que no és prou diàfana; procuro esforçar-me al màxim per què la indignació més severa arribi a ocupar el lloc que, en el seu dia, li corresponia a l'estupor. És un fet prou verificable i dolorós que per simple via auditiva se'm puguin desvetllar, fins abans de rentar-me les dents, dues menes d'al·lèrgies: la del rebuig i la de la ràbia en el seu estat més pur. Em rebenta enormement constatar que vivim en un món en què es mata el missatger i es dóna les veces més superbes al colom més remugaire, espiadimonis, vil i embaucador.
Com que diuen que tot final és el resultant d'una procés més o menys llarg i elaborat: on és, doncs, la gènesi d'aquesta actitud tan generalitzada i encomanadissa d'indiferència col·lectiva en què ens movem? Ens n'hem de sentir responsables últims? Qui sap, si en definitiva l'únic gran problema és que per no rumiar ens ho empassem tot i, el que sol ser encara pitjor, ho donem per sabut, sense saber de què coi ens parlen.
Evidentment, l'esperit amb què, per exemple, els meus antecessors més directes obrien anys enrera el Patufet (llegeixi's nota de color) no és aplicable als nostres dies: els envejo. A vegades ens faria prou falta. Vivim immersos en una "ninotada" tan rupestre i ancestral que ni més destres en l'art del còmic poden furgar en la nafra per retornar-nos la dignitat perduda: com a molt ens fan somriure de la nostra pròpia dissort. La cuirassa de què disposem no té res d'heroica, a penes ens resta el conhort de saber-nos hereus d'unes generacions, sofertes i oblidades, que deixaren una petja profunda que ens neguem a seguir. En un tres i no res ens pensàvem fer "més savis que rics" i, fins a l'hora present, no ens ha somrigut cap de les dues sorts.
Massa vegades, l'informador va a buscar la notícia allà on li diuen que és; la hi posen a punt; la troba la hi paguen i ens la transmet. Ens l'han de fer arribat a nosaltres tal i com manen els cànons: s'escarrassa força perquè així sigui. Allò de "políticament correcte" ha anat guanyat terreny. I l'ha guanyat davant d'un públic cada vegada és més poc exigent i analític. El "tot s'hi val" ha fet forat a les nostres vides com els trepants elèctrics inviten a perforar les parets amb les seves broques. Hem passat, com aquell que res, del "creure'ns-ho tot" a no "tenir el més mínim interès de creure'ns res". Igual ens empassem que els pingüins de l'Àrtic fan topless a les platges de Sitges com que es preveu facilitar un habitacle de protecció oficial al més cafre dels dictadors antàrtics; no ens commou ni la injuriosa campanya que un animal d'enormes dimensions fa sobre els bolquers infantils, ni les arrambades amoroses que dos ossos polars delitosos per encalçar una ampolla de Coca-cola a les vespres de Nadal... Així doncs, entre informats i protagonistes de la notícia se sol establir un pont feble i estantís que, moltes vegades, no fem res per traspassar-lo. Ens estimem més girar cua i no emetre uns judicis que, abeurats per unes fonts tan poc contrastades, serien com a mínim arriscats. Com a torna, xalem bo i parlant d'allò que esdevé més nimi i superflu: "lo comido por lo servido", que diuen en espanyol...
Em fa feredat constatar que les noves ressenyades, com a norma, ja són prou bèsties en elles mateixes perquè siguem incapaços d'extreure'n quelcom de profitós, en comptes de deixar-nos indiferents. De tot plegat però, una cosa sí que ens ha de quedar prou clara: les targetes grogues són el preludi de les vermelles.