Indignats

A l'hora bona

Veure a la gent exclamar-se pels carrers no és pas, gaire be mai, gaire bona senyal, que quan les gents es queixen o es dòlen, prou son de plànyer i quan ho fan en multitud no ho solen fer frívolament ni per insignificants futeses.

Hem tingut durant els darrers temps l'ocasió de presenciar un esdeveniment històric, al menys així jo ho considero. Ni quan es va viure la mort del dictador vaig tenir aquesta sensació d'un moment transcendental. L'any 75 la gent no es va llençar al carrer a celebrar res, ni a queixar-se de res. Varem haver d'admetre que el successor del dictador s'encarregaria de fer seguir el règim, de canviar-lo o fer-lo evolucionar. I no fou fins cinc anys més tard que la gent va sortir al carrer per a plànyer una situació que no va servir per altra cosa que per a legitimar l'hereu escollit i llegat pel Cabdill.

La revolució del quinze de Maig no passarà tal vegada a la història com el fet rellevant del vint de novembre. Però, per un cop, jo he tingut aquesta sensació, la de viure esdeveniments que altrament només és poden veure en els telenotícies i referits sempre a països llunyans. La gent, el joves que hi han anat, van deixar clar des del primer dia la raó de la seva queixa. Però han passat les setmanes i ningú a recollit el seu clam ni sabut (re)formular el seu lament. S'han dispersat o els han dispersat i ja s'ha acabat. Hi va haver a la historia d'Espanya del segle passat un moment històric molt similar. En aquell moment la gent es va llençar al carrer amb eslògans genèrics de llibertat i justícia, quan el que volien dir era el mateix que han dit els del 15-M. I tant va ser així que qui ho havia d'entendre, un altre hereu, ho va entendre i va actuar en conseqüència.

Ara, aquest 2011 ningú ha entès res, o ningú ha volgut entendre res. I mira que durant setmanes la intel·lectualitat universitària i televisiva n'hi ha tret de punta. I encara queden brases d'aquest petit incendi que entre tots han -hem- apagat, que encara les tertúlies no se'n poden sostreure del tot. Tot s'acabat i res sembla que hi hagi quedat, ni brases. Ni tan sols un símbol o una icona com les revolucions solen deixar, com el clavell de la revolució portuguesa, el gessamí de la de Tunísia. Ni un bonic nom per a simbolitzar els fets, com el "vellut" de la revolució txeca. La 'Sametová Revoluce', revolució dolça era el seu nom original, que aquí es va traduir com "revolució del vellut" per la idea de suavitat a que porta el pensar amb la pelfa.

La dels indignats ha estat un moviment general que si be s'inicià en el fatu kilòmetre zero, aviat es va escampar per tota Espanya com una metàstasi arribant de l'altiplà fins a la mar; de manera que jo també la vaig viure de prop, més ben dit, jo també me la vaig trobar entre les cames.

Va ser un dia que esperant la meva dona que era de compres per la Plaça del Mercadal de Reus, vaig anar a ensopegar, al bell mig de la plaça, amb un fil prim que sostenia o feia de vent d'una petita tenda canadenca. Per sort no vaig caure al terra i per sort em vaig trobar al mig de la revolució dels indignats que, acampats davant l'Ajuntament, feien la seva. Eren les onze del mati i tot estava en calma. M'ho vaig mirar be i hi vaig comptar una vintena de petits dormitoris, jassos o petites tendes de tots els colors i formes. Cap a quarts de dotze es van anar aixecant dels llits d'un amb un, i amb tota tranquil·litat s'anaven arremolinant sota un tendal més gran posat a la manera d'una parada com les del mercat de Nadal. Cap agitació, cap nervi, més dolça no podia ser aquella revolució que anava transcorren davant dels meus ulls. M'ho vaig mirar be per a trobar-hi un element predominant. Fos un color, fos una flor... o un teixit pelfut, pelfós o pelós. No el vaig saber trobar a la primera, el que allí era característic era una aire pacifista, un estat de quietud sense cap altre torbament ni cap ansia. Ni tan sols aquells joves, recent llevats, mostraven cap gana ni cap impaciència de voler esmorçar. Quina llàstima que el nom del vellut de pelfa ja se l'hagi atribuït la revolució dels txecoslovacs, tant be que hi hauria anat a aquesta.

I dic jo que a la Plaça del Sol de Madrid deuria passar el mateix que a la Plaça del Mercadal de Reus a la mateixa hora. I així a totes les viles i ciutats que esdevenia, patent, la indignació. Únicament a Barcelona hi ha hagut baralles i batalles campals com en una revolució clàssica o que en vulgui tenir el nom. Però ni tant sols ells, els indignats, els acampats barcelonins, van ser els primers en llençar el primer atac, que varen perdre. El segon sí, el segon va ser una autèntica acció bèl·lica pròpia d'un exercit amb ganes de combatre. Van encerclar, van assetjar, van enfrontar, van esbroncar i quasi que van guanyar als seus enemics presentant i representant una bel·ligerància pròpia del que te o vol tenir raó. Però, mentrestant, aquell matí, en el front de Madrid dormien fins a quarts de dotze, com els de Reus. I així, sense toc de corneta i sense bons ni cap general, ja es pot ser colla, que no es pot vèncer en cap batalla ni guanyar cap guerra ni fer triomfar cap revolució.

Vaig veure les imatges del primer desallotjament de la Plaça de Catalunya. També he vist per la tele el anar i el venir, sempre trasbalsant alguna cosa, dels acampats de Madrid. Mirant en directe el que semblava hauria de ser el darrer desallotjament, s'hi veien joves entrant i sortint del setge, trasbalsant fato. Motxilles, sacs de dormir, flassades, edredons i matalassos. Ja ho tinc! Ja li he trobat l'element que millor ha caracteritzat tota aquesta revolució. La paraula que pot resumir la substancia, més que el principi, de tot aquest gran aldarull: El matalàs.

Li direm, doncs, la "Revolució dels Matalassos". Tot quadra. Fixeu-vos be l'hora en que la policia, que no és tonta, i en coneixia be la substancia, se'ls hi ha presentat a la Plaça de Catalunya, les dues de la matinada. A l'hora que tenen ells, els indignats d'ara, el costum d'anar a dormir, a l'hora del jass i del matalàs.



***


Onofre d'Entença