Impressions -apropiació del terme humià-

Fa tant temps que no escric que ja no recordo com es fa. Es com anar en bicicleta, diuen els pares, això mai s'oblida un cop n'has après. Hem permetreu posar en dubte la saviesa dels adults amb més experiència que no pas jo però he oblidat com expressar-me. He tret de la meva ment tot allò que em fa mal i em fa vessar les llàgrimes, he substituït cada daga clavada en el meu cor per una rosa. N'ha sorgit un ram del meu dolor però tot i bescanviant-lo resta en mi d'alguna manera que no puc ni detectar on és. He decidit esborrar del meu cap aquelles paraules feridores per tal d'evitar un sentiment de culpa inevitable, esborrar tot allò que em recorda el que no vull recordar. He escurçat la meva vida, llençant a la brossa capítols que són poc interessants i d'altres que ho són molt per a orelles foranes però no per a les meves que es ressenten d'allò viscut.
Ara que he esborrat tot allò que no m'agrada, allò que no vull ser, allò que era, allò que vaig ser i allò que són, no em resta res. M'he quedat sola amb la meva parla, però, m'he adonat que ni tant sols això. La meva parla no vol ser meva i és ella que per voluntat pròpia s'ha esborrat de mi. I ara que faré? No sé escriure, però tampoc puc escriure sobre res perquè de mi ja no en queda res, ja no sóc el que era perquè tot allò que era jo ja no hi és.
Necessito recuperar-ho perquè la meva vida torni, afrontar el que m'agrada i més encara el que no m'agrada. Cercaré en el meu ordinador, potser en queda alguna cosa a la paperera de reciclatge...
Qui sap? Potser en una simple icona em trobaré altra vegada...