Jo

Un relat de: poetessa frustrada

Començo a crèixer, no sé com ni podria dir en què però m'ho noto, les perspectives enfront les coses són molt diferents.
El color blau del mar que veig des de la finestra m'enlluerna com mai, el primer dia ni tant sols m'havia fixat en el color de la superfície marina brillant pels raigs de sol.

Podria tancar els ulls i guiarme per la inercia, confia en mi i sé que els meus passos no em decebran en el camí.
Sé que al meu costat ho puc tot, que a poc a poc amb més o menys impaciència tot anirà sortint mica en mica per treure de mi tot allò que amagava fins a trobar una bona oportunitat per fer-ho surgir.

Com han canviat les coses, massa i tot, potser jo he canviat amb elles. He de ser una persona més ferma, més sencera i tenir clar que és el que vull i evidentment transmetre-ho de la mateixa manera que el meu cap ho concebeix.

És més difícil del que sembla, sóc lliure tinc un temps preuat per coneixem perquè qui millor que jo pot ajudarme a ferme gran, a distingir que vull i que no vull, a aprendre que les allaus es poden superar, que no s'acaba tot per una nit fantàstica veient les estrelles es una terrassa propera.

A vegades els sentiments es confonen , massa i tot, penses que tot allò que vas sentir un dia torna sense rencors a la realitat més inmediata, però no és veritat, és una mera il·lusió molt propera a al realitat que et cega totalment durant uns instants. Tens por, por a perdre allò que ja vas decidir perdre un bon dia i que ja has perdut, no tenies ni tens cap manca de confiança, cap esperança ni cap necessitat de tornar a tenir-ho. No ho vols, pensaves que ho volies però no ho vols per què les estrelles juguen males passades a qui no saben deduir els seus senyals.

Una nit, només una nit per poder tornar a sentir en un instant tot un temps d'amor, sentir-se estimat té un preu molt alt que no vull pagar amb il·lusions fallides. Unes estrelles que semblaven innocents van aconseguir ennuvolar la meva ment de soletat i tristesa com mai havia sentit en un petit instant. Sense adonarme'n es van anar apoderant de mi aquests sentiments i no vaig poder desenpallagar-m'en fins fa tant sols uns dies.

Pensava que necessita quelcom que m'ajudés però anava ben errada, només em necessitaba com mai me necessitat. No me n'adonaba que la millor companyia és aquella que mereixes i és dada de bon grat amb totes les de la llei, i jo amb jo em sento bé. Nosaltres tres, el jo, el super jo i el meu allò som un trio inseparable que va canviant amb el temps que va passant lentament però que sense adonart'en canvia les petites coses que es necessiten canviar per poder fer grans passos.

Ara mateix tinc clar que jo sóc la meva resposta i quan més temps trigui a trobar quelcom més que jo millor será per a crèixer com a persona. Meritxell, potser ha arribat l'hora de ser adults i d'estimar-te una mica més que abans, no et valores gaire i penses que necessites més dels altres del què és real.

Començem un nou camí, junts, tots tres, amb les nostres lectures, manies, virtuts i coses que volem canviar per ser millor persona.
Ànims que el camí cada cop és més curt.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de poetessa frustrada

poetessa frustrada

33 Relats

45 Comentaris

38631 Lectures

Valoració de l'autor: 9.52

Biografia:
Només sóc una noia a la que li agrada expressar els seus sentiments. M'agradaria compartir-los amb vosaltres i és per això que sóc aquí.
Ja sabeu, si voleu compartir amb mi la passió d'escriure no dubteu en agregar-me:
mariadeloshielos@hotmail.com
Fins aviat!!