Decepció en forma de llàgrimes

Camino pensant que em dones la mà però inesperadament les pedres del camí es posicionen per fer-me caure i la teva mà no hi és per evitar-me el cop.

Caic irremeiablement i m'adono que no camines al meu costat, és només un absurd miratge, el desig de voler que ho facis. A poc a poc la boira s'esvaeix i puc veure la realitat que m'envolta tal i com és i no com la percebia en el meu cap, on tot es distorsiona evitant un dolor imminent.

M'agradaria pensar que només és aquesta vegada, que les coses aniran millor, que em sentiré bé un altre cop però cada vegada m'adono que serà impossible.
Puc anar al cinema, a fer un tomb, podem parlar i riure,fer l'amor tota la nit, ser feliços junts però només ara i en certs moments.

Això, però, només ho sento jo perquè tu vius en una realitat diferent a la meva. En el meu cap es crea una visió que intento transmetre't encara que envà perquè ets incapaç d'entendre-la.

Per més que poso mil exemples, se'm queden curts i no són el motiu del meu sentiment, el motiu ets tu, tu ets la raó del meu somriure però també de les meves llàgrimes. Que se suposa que he de fer si no entens que necessito, si no ho saps o no ho vols saber? Potser es que m'he equivocat, pensava que seria una altra cosa, i en efecte ho ha estat però en efecte contrari a l'esperat.

Em vaig prometre que em prometries la lluna, però només ho vaig prometre jo, estúpid error d'enamorada. Jo no estic, he fugit de mi, perquè no vull veure la realitat, tot és tan clar que realment he d'estar cega per seguir amb aquesta farsa interior. Obre els ulls i digue't que si et vols mentir endavant però admet que ets una dona intel·ligent o almenys això pensava jo.