I ja em van veure prou

Jo, sabeu?, vaig néixer en un barri humil, però amb uns pares honrats que s'escarrassaven per la seva Rosita i els altres sis germans.
Les cançons?, ah sí, les cançons les vaig aprendre escoltant Ràdio Tele Taxi al forn on treballava perquè el pare es bevia la setmanada cada dissabte, quan cobrava.
Per això havia d'estar dreta darrere del taulell, dia si, dia també, des de les sis del matí fins a les vuit del vespre amb l'afegit que l'hora de plegar era la de més feina, la del berenar de les criatures.
Estava tipa de tallar les tornes, pesar-les i no encertar mai el bocí correcte. Cansada de triar barres per clientes pesades; aquesta no, una més blanca, aquella altra no, massa cremada. M'oblidava de lliurar el bastó als nens i la mestressa em renyava; deia que era cortesia de la casa i feia vendre més. Jo només volia cantar la bienpagá i a tu vera, que em sortien de puta mare.
Per acabar-ho d'adobar, havia de parar els peus al forner que em grapejava fins i tot al davant de la seva dona. Quin fàstic quan aprofitava per refregar-me l'engonal en posar les barres a les lleixes i em tocava el pit amb els colzes quan passava prop meu pel taulell!.
Perquè la meva il·lusió era cantar. D'amagat, telefonava a l'emissora per demanar cançons. Quina il·lusió quan el Justo em dedicava amigo conductor de la Perlita i deia: "para Rosita, del horno de Sant Adrià, con mucho cariño".

Fins que ja no vaig poder suportar més aquell esclavatge. Vaig demanar permís per plegar més d'hora i, com que duia uns botons de la bata mal cordats i em llepava subtilment el dit tacat de crema amb expressió múrria, el forner va dir que és clar, que ja entenia que una nena de setze anyets s'havia de preparar i estudiar comerç i que quan tingués el títol podria encarregar-me de passar-li els llibres, que a casa seva sempre hi tindria feina.
Li vaig fer un petó a la galta, procurant no apropar-me al davantal enfarinat. De cua d'ull, mirava la Guzzi del meu germà gran, l'Evaristo, a qui tothom deia Elvis, que m'esperava a la vorera, sota la pluja. A la bossa, doblegats, portava els quatre duros de la caixa que em pagarien el bitllet de tren fins a la fama.