i del no res...un instant...

Al teu costat tot era planer, senzill, un refugi amb un passadís molt llarg.
Amb algunes intencions et vaig fer una proposta: anem a fer un "submarino" al lavabo de casa, "avui volarem company..." La marihuana aquell any era de la bona. Tu, jo i 3 m2 per volar. Amb els ulls enganxats al sostre, deixant deambular el fum per la boca, fent cercles amb cara de peix amoïnat, et vaig proposar entretenir-nos amb el joc de la veritat.
Tu aguantaves la paret amb les cames estirades com espàrrecs i jo, per falta d'espai, m'asseia amb les cames creuades just a sobre de la gran butaca reial. En un instant, amb la força d'una mà per encendre un llumí, amb l'ànsia de quelcom sense saber què, et vaig mirar els ulls, assedegats per glopejar-te. Dins les meves entranyes va anar creixent un magma devastador, ascendint per un conducte sensible a la calor.
No vaig saber fugir, ni resistir, ni aturar el pensament que rodolava per un carrer de llambordes mal encaixades. Atura't, frena inconscient..!
Massa tard, sense preguntar, el meu rostre ja t'havia formulat la pregunta. Et vas espantar, em defugies la mirada per no delatar-me. El silenci no és el millor lloc per confessar.
I ens ho vam dir tot sense dir-nos res. El pols ens arrencava la pell i el mareig ens evadia del que realment havia succeït.
Els nostres papers ja estaven adjudicats. Vaig tibar la cadena i vam somriure.