Hotel Onada (8)

Un relat de: Angelina Vilella Ros

HOTEL ONADA (8)

--Caram amb aquest estómac! Quina ardor tinc…--El senyor Joan, el pare del Rafel l´amo de l´hotel no pot dormir, te malestar, volta per la habitació, veu aigua, agafa una pastilla se la posa a la boca…0 En un dels seus passejos en passar per davant del mirall de l´habitació es veu reflectit i tot i el malestar somriu.
--Amb aquest pijama granat i el gorro de dormir blanc semblo un Pare Noel-es torna a posar al llit, gira i més gira, no pot aclucar els ulls, ja ha acabat de xupar la pastilla i res… S´aixeca disposat a anar a la cuina, per l´escala de Server,a veure´s un got de llet, és la única cosa que li calma, ja ho sap d´altres vegades.
Està pujant per l´escala quan sent un xiu-xiuetx, a poc a poc va pujant i a l´ultim revolt, sorpresa, davant seu dos parells d´ullets que se´l queden mirant amb estranyesa i admiració.
--Marc! És el Pare Noel!
--Oi sí! LLuís!
En Joan es queda encara més sorprès que ells. Anava a desfer l´embolic… Però de cop
"Perquè no ser-ho per uns minuts?" Es raona per a ell mateix.
--Què hi feu aquí a l´escala!--els hi pregunta.
--No podiem dormir-a la vegada contesten els dos.
--Però ja sabeu que a mi m´agrada que els nens dormin quan jo passo.
Els dos han abaixat la mirada.
--Veiam…--mira al seu voltant i la porta que dóna al passadís de les habitacions és oberta-i els pares?
--Són baix a la cafeteria tots quatre-contesta en Marc.
El senyor Joan s´acosta als graons i s´asseu dos més avall que ells, el qual li permet parlar a la mateixa alçada.
--No podeu dormir? Què us passa? Com us dieu…
--Jo Marc-contesta rapidament un nen d´uns cinc anys , rosset, cabell llis i ulls marrons.
--I tú, com et dius? Ara no me´n recordo de l´any passat, ja veureu com sou tants…
--Jo sóc en Lluís-respon l´altre més o menys de la mateixa edad però morenet de pell, cabells rinxolats i uns ulls de color blau intens-però Pare Noel, ja no agafaré més xocolata sense permís de la mare, de veritat que no!
--Sí, ara ja me´n recordo de tú, ets el que agafes xocolata d´amagat, perquè jo ho veig tot, ja ho sabeu oi?
--Si, sí! És ell!--Senyalant en Lluís, com volen deixar les coses clares.
--Però si no dormiu no us podré deixar els regals… a veure si us recordeu del que heu demanat-el senyor Joan cada vegada més immers i complagut en el paper.
--Pare Noel-pregunta en Lluís-la mare diu que ja tinc molts cotxes, però baix a la tenda ni ha un de bombers, amb una escala llarga, molt bonic, i a mí m´agrada molt.
--Què potser és aquell vermell?- pregunta el senyor Joan.
--Aquell! aquell!-rapidament contesta en Lluís.
--I tú Marc? Dirigint-se i interrogant l´altre nen.
--A mí m´agrada el cotxe de l´ambulància que hi ha al costat. La mare també diu que tinc masses coses i que potser m´ho portaran els Reis si em porto bé. Però oi que és bonic Pare Noel?
--Són els dos que hi ha baix a la botiga de l´hotel. Oi? Els pregunta tot rascant-se el braç.
--L´ambulància toca la sirena!-- Certifica en Marc.
--Mira! Els bombers també la toquen!-replica en Lluís
--Bé, bé, aneu a dormir abans que pujin els pares i si us adormiu aviat, ja veurem…ja veurem…
En Marc i en Lluís, s´aixequen d´una revolada i marxen correns cap a les habitacions, la portes contigües estaven obertes, en arribar-hi tots dos a la vegada paren, se n´entornen cap a ell, li fan un petó i una gran abraçada, i marxen corren i rient.
Aquells petonets dolços, aquella abraçada, el sotraguen fortament, de cop, s´adona que feia molts, però moltissims anys que ningú no l´abraçava amb tendresa, ja ni tan sols se´n recordava de la última vegada, en Rafel, el seu fill, ja fa tants anys que va deixar de ser petit..
Una esgarrifança extranya li recorre el cos. El llum de l´aplic de la pared fa pampallugues, no hi veu clar, busca el mocador. El seu singlot queda ofegat pel brogit i l´eixordadissa del restaurant que puja per l´ull de l´escala.
Són les 9 del matí, al menjador ja comencen a entrar els clients per anar a esmorzar. Damunt la taula número 14 hi han dos paquets, cada un d´ells porta un nom, Per en MARC i en LLUÍS, de part del Pare Noel de l´Hotel Onada.

(Orchid)

Comentaris

  • quin detall![Ofensiu]
    Shu Hua | 12-11-2004 | Valoració: 8

    Ja ho veia venir, que els regalaria les joguines. Em segueix recordant la sèrie Setze Dobles. Un conte com tots els altres: senzill, tendre, clar.
    I la mateixa recomanació: escriu més a poc a poc, revisa. L'ús del present li dóna molta frescura al relat, però hi ha un parell de cops que l'abandones. Quant l'ortografia, jo no sóc la més indicada per criticar, si no fos pel corrector del word!
    També trobo que hi sobra la presentació del sr. Joan. Ja sabem qui és, els qui hem llegit les altrs històries. I si algú ha començat per aquesta i no s'entera, doncs que s'esforci i llegeixi les anteriors.
    No t'enfadis per tanta crítica, eh? El conte m'ha agradat molt. Si no, no el criticaria.

    Vinga, Orchid, una abraçada
    Glòria

l´Autor

Foto de perfil de Angelina Vilella Ros

Angelina Vilella Ros

91 Relats

132 Comentaris

163763 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig néixer a Olesa de Montserrat l'any 1938.
Des dels 3 anys visc a l'Hospitalet de Llobregat. Vaig passar part de la infància a Gratallops (Tarragona).
A l'Institut Maragall de Barcelona vaig fer el Batxillerat.
Dama de Creu Roja a l'Hospital de l'Hospitalet de Llobregat.
Diplomada en Infermeria a la Universitat de Barcelona.
Infermera voluntària als Jocs Paralímpics de Barcelona 1992.
He publicat tres llibres; Onades internes ( novel.la)1999 , presentat per Ignaci Riera.
Jo...també recordo (assaig,2000. Presentat per Josep Ma. Solias. Temps d'orquídies (novel.la)2007, 2. edició d'Onades internes i presentada per Dolors Millat a l'Ateneu Barcelonès.
He estat varis anys alumna de l'Escola de Narrativa de l'Ateneu Barcelonès.
Durant quatre anys vaig ser col.laboradora, del setmanari La Proa del Baix Empordà, fent entrevistes a més d'un centenar de Baix Empordanesos i els seus simpatitzants.
Vaig fer una ponència a la Universitat de Bella Terra, sobre el període americà de Ramon Vinyes, el dramaturg català universal(el sabio catalan que Garcia Marquez menciona a Cien Años de Soledad).
He publicat articles a diferents revistes.
Tinc varis relats a Relatsencatala.cat, amb el pseudònim d'ORCHID, he decidit deixar l'anonimat i donar-me a conèixer amb el meu nom Angelina Vilella Ros.
UN NADAL SENSE TU és l'escrit que més estimo, el trobareu al començament dels meus relats.
Tinc penjada en digital la meva novel·la TEMPS D'ORQUÍDIES, d'Angelina Vilella Ros, per mitjà d'Amazon i iTunesus la podeu descarregar:

www.neurosi.com/orquidies/
www.neurosi.com/angelinavilellaros
www.angelinavilellaros.net
www.escriptors.cat/autors/vilellaa
www.memoro.org/es-ca/testimone.php?ID=1242 (i després Angelina Vilella Ros)