Història nua III

Pujo per les escales sentint la fredor del marbre sota dels peus. La meva mà s'agafa al metall de la barana, i l'airet continua tocant-me per tot arreu, ara i adés.
De sobte, sento unes passes i una porta no gaire llunyana que es tanca. Les passes tornen a començar rítmiques. Semblen de dona, semblen talons. Em sento perduda. Me'n penedeixo del que he començat. Dubto de si recular o seguir pujant. Enmig del meu dubte apareix, com una descàrrega d'electricitat, la veina de dalt; la Sònia; la soltera de vint-i-nou anys; la que sempre deixa rastre de perfum car quan passa; la que treballa d'executiva.
-Nena... Què et passa...? Què fas així...?
Em poso tan nerviosa que començo a plorar i no sóc capaç d'explicar-me.
-Tranquil·la... tranquil·la
Es treu l'abric i em cobreix. M'acompanya fins la porta de casa que encara és oberta.
-Et trobes bé...? No em vols explicar què t'ha passat...?
-És que no ho sé... -gemego.
-T'ha atacat algú...?
-No.
-Els teus pares... són a la feina?
Faig que sí amb el cap.
-I tu? No hauries de ser a la universitat...? No entenc res, tresor...
Torno a plorar i li dic que ja estic bé que moltes gràcies.
-Però això no potser. -fa amb cara de dubte -. Aquí ha passat alguna cosa i els teus pares ho han de saber...
-No, si us plau, no els diguis res...
-Oh...! Ja em diràs doncs... Et trobo nua de pèl a pèl... i vols que faci com si no hagués passat res...
-Ja tinc els divuit, és un problema meu...
-I un problema del veïnat... ¿Com sé jo que no hi ha un violador o un paio que em farà qualsevol cosa...? si no m'expliques res...!
-No hi ha cap violador... de debò...
-Doncs llavors vine un moment a casa meva...
-Per què...?
-Hem de parlar...
-No podem parlar aquí...?
-Mira nena... o véns a casa meva o quan vegi als teus pares els ho explico tot... i fins i tot a la propera reunió d'escala ho explicaré...
Em vesteixo i l'acompanyo al tercer segona. Estic molt nerviosa. Em pregunto una vegada i una altra per què se m'haurà acudit de fer aquesta bogeria. La Sònia em fa seure al sofà i em porta un got.
-Beu...
-No tinc set...
-M'és igual...
Agafo el vas i me l'acosto als llavis. Sembla vi. De sobte percebo una fortor estranya i haig d'escopir...
-És vinagre...! -exclamo.
-Sí, és vinagre...
-No ho entenc...
-Empassa't tot el vas... -em diu amb una dolçor estranya.
-Però per què...?
-Perquè si no ho fas... ho explicaré tot...
A poc a poc m'empasso el vinagre i entenc que les coses d'ara endavant seran molt diferents per a mi.
(Potser continuarà)