Història d'un tràuma. (I)

Recordo les nits amb pavor, aquelles nits de Calafell, de calor i angoixa. Tancada a la meva habitació, sabia que vindria, sabia que Nemesis vindria i que m'aterriria amb la seva lluminositat verdosa i amb aquella veu vibrant.
La primera nit que el vaig veure no sabia pas l'estiu que m'esperava. L'endemà al matí vaig arribar a creure'm que Nemesis havia estat un somni, que mai no havia existit, i això ho devia pensar tal vegada només per a protegir-me, per a no acceptar l'horror de saber que els fantasmes existien i que aquella vegada m'havien escollit precisament a mi.
Ja era prou violent per a una nena de deu anys haver de conviure amb un senyor de setanta a qui mai no havia vist, a qui no tenia confiança, i saber que hauria d'estar així tot el juliol i tot l'agost d'aquell estiu tan trist: l'estiu de la mort del pare, l'estiu que la meva mare va ser tancada en aquell hospital per a malalts nerviosos.
Recordo que quan l'assistenta m'ho va dir, quan em va dir que me n'anava amb el germà de l'àvia, em vaig passar la nit plorant.
-Només serà aquest estiu -em repetia-. Pel setembre, la teva mare estarà millor i tot tornarà a ser com abans.
Però jo sabia que era impossible, que res mai no tornaria a ser com abans.

Vaig arribar a l'estació de Comarruga tota sola; el revisor, de tant en quant, m'havia estat vigilant; però ara, jo era sola. La mare estava ingressada; el pare, sota terra. Jo, amb deu anys, no tenia a ningú; tan sols una bossa grisa, ni gaire grossa, ni gaire plena; un parell de mudes; tres o quatre peces de roba; uns quants llibres d'escola; un bloc per a escriure, de tapes vermelles, i un bolígraf blau.
Vaig arribar a l'estació de Comarruga i ell ja m'esperava. Jo mai no l'havia vist, no sabia ni que existia. Quan em van dir que la mare de la meva mare tenia un germà, em vaig sorprendre força; però si m'ho deien era perquè era veritat. I ara allà estava l'home, amb els cabells blancs, pocs cabells i molt blancs; amb la cara vermella, encesa, com si hagués begut vi; amb els ulls vidrosos curulls de venetes roges; gras, corpulent. Em va fer vergonya. No sé pas perquè, però descubrir-lo i adonar-me que ell era el meu oncle-avi i que se m'acostava, i que em donava la mà sense somriure, em va fer molta vergonya, i tal com ho vaig sentir ho escric.
El vell em va subjectar la mà com si li pesés, sense fer gens de força, sense mirar-me als ulls, sorrut i sec.
-Ets l'Antònia...? -em va dir. Jo vaig assentir amb un moviment de cap. -. ¿Que no tens boca...? ¿Només saps moure el cap com una mula? Jo em dic Sever.
Vaig adonar-me que la cara se m'encenia i em va venir calor.

Vam pujar al seu cotxe, un cotxe gros i antic. No sé pas quin model ni quina marca de cotxe era, perquè jo mai no he entès gaire els cotxes, però puc ben afirmar que era força gros i molt vell, de color negre, amb els seients d'escai que s'enfonsaven molt quan t'hi asseies. Dins del cotxe, el Sever, em va fer estar al darrere, perquè era el lloc on havien d'anar els nens, em va dir, i va conduir vora la mar, una mar molt blava i esverada que es descobria rere una platja llarga i ampla com un desert. La carretera seguia la línia de la costa i semblava no arribar mai al final del poble. A l´últim, el Sever em va dir que havíem arribat a la casa de Calafell.
La casa era antiga i molt bonica, de dues plantes. La porta principal donava al jardí, i el jardí al llarg carrer que venia des de Comarruga. La porta del darrere donava a un petit pati que es comunicava amb la platja. Des de la finestra de la sala d'estar es veia la platja sencera, amb la gent prenent el sol. El sostre era alt, molt alt, les parets d'un blanc esgrogueït, els moble d'un grana molt fosc, quasi negre. La meva habitació estava al pis de dalt, i hi tenia un llit motl ample, de matrimoni, un armari enorme amb un mirall i un tocador amb figures antigues. El Sever m'hi va acompanyar, em va obrir la immensa porta de l'armari i amb el rostre lívid em va dir:
-Espero de tu un ordre impeclable a l'hora de desar les teves coses en aquest armari, et convé que no t'ho hagi de repetir.
Llavors va somriure per primera vegada i va afegir:
-L'habitació no té finestres, ja ho veus, però és força bonica. De dia hauràs de deixar la porta ben oberta perquè es ventili; de nit, però, tindràs la porta tancada amb clau.
-La porta de l'habitació...?
-Vatua l'olla...! si tens veu...! Sí, és clar, la porta de la teva habitació es tancarà amb clau... Per a moltes raons. De primeres, perquè no vull que surtis de la cambra entre les vuit del vespre i les vuit del mati... Si tens pipí el fas a l'orinal...
Se'm va tornar a enfonsar el món; a les vuit encara era de dia i jo hauria de tancar-me dins d'aquella habitació sinistre. Per acabar-ho d'adobar va afegir:
-Veus aquest recipient...? -i va assenyalar un potet negre amb abillaments daurats. -. Tracta'l amb respecte... són les cendres d'un nen que va morir en aquesta habitació fa tres anys...
-Un nen...? -la meva veu era un gemec... El Sever va tornar a somriure.
-Sí. Es va ofegar amb una bombona de butà. Quan li vaig comprar la casa a la seva tia, em va fer prometre que les seves cendres mai no deixarien aquesta habitació...
-I no puc dormir a un altre lloc...?
De sobte em va clavar una bufetada i gairebé sense adonar-me'n se'm van saltar les llàgrimes.
-Que et serveixi per començar a aprendre que les meves decisions no es discuteixen.


I