Història nua. (II)

Sento ben bé com una mena de droga m'encén el cos dessota la pell i em fa entrar en un estat febril.
¿Per què m'agrada tant aquesta angúnia, aquesta por a ser descoberta...?
L'ascensor baixa i baixa...
¿I qui hi haurà darrere la porta quan s'obri al replà del portal?
L'última vegada que vaig fer una bogeria d'aquestes no hi va haver ningú. I de pressa vaig tornar a prémer el segon pis i em vaig ficar a casa amb el cor a cent. He recordat tant de temps aquesta gesta...
L'ascensor arriba al seu port i les planxes d'acer es mouen deixant-me més nua encara. Avui tampoc no hi ha ningú.
Ho haig de fer-ho... haig d'arribar més lluny... haig de treure el cap al carrer.
¿Per què aquest terror a ser només jo? A mostrar-me sencera...?
M'acosto a la porta que dóna a la vorera. L'obro mentre noto un airet que em baixa per l'esquena fins les natges i que em recorda que estic despullada i que la meva roba és lluny, que no és amb mi, que no em protegeix.
Trec només el cap i un raig de sol m'escalfa el coll i els ulls. Passa una noieta d'uns quinze o setze anys amb una motxilla a l'esquena. Em mira a través de l'escletxa que deixo entreoberta, obre els ulls i apreta els llavis com si no entengués res i segueix caminant per la vorera amb la rialla glaçada als ulls. Jo ja en tinc prou... Esverada reculo i em dirigeixo a l'ascensor... però ai... l'han cridat, ja no hi és... i algú apareixerà... Em dirigeixo escales amunt amb el sofriment a l'ànima. (Continuarà)