Guaitar més enllà

Gràcies al teu comentari, he arribat a tu i he llegit alguns dels teus poemes breus. M'ha semblat molt interessant això d'esprémer el poema. Ho provaré algun cop ,però no deu ser gens fàcil.
Encantada de trobar-te per aquí.
Marta

Veig que, per estructurar aquest breu però impactant poema teu, has triat una metàfora molt expressiva.
No en va altre poetes, com el mateix Jorge Manrique en les seves “Coplas por la muerte de mi padre”, per exemple, va descriure el passar de la nostra vida com “los rios que van a dar a la mar, que es el morir”.

La teva al•legoria actualitza la figura poètica clàssica, afegint el matís tan contemporani i actual de la contaminació.
Manifesta, també, una gran serenitat davant el fet irremeiable de “la desembocadura” en el mar, és a dir, de la mort:
la tranquil•litat amb què l’ànima accepta el fet inevitable la investeix de dignitat en el darrer tram de la travessia.

T’envio una abraçada mot digna,
Unaquimera

i que fa que sigui rellegit per treure-li tot el seu suc, et felicito una vegada més
abraçades
joan

Sento la contaminació i la capacitat de reacció davant del riu.

Sempre seguim i seguim i que llarg és el riu, però al final sempre arribem en un oàsi on tot és translúcid i regna la calma. M'agrada el teu poema breu, però molt expresiu.
Una abraçada

I la pluja, amb, xiu-xiu, cabalosa , torrencial, pedregant ,amb calamarsa , o bé nevant, escultures líquides amb el seu màxim exponent ,el líquid element, retorna del seu cicle, magnificat amb llamps, trons, i tot el seu rigor, viu, amb força, contundent!..sublim!.. espectacular!.

Renova l'anima i l'esperit, mentre el temps fa temps.
Enhorabona, un poema breu però carregat de missatge,
Avant i ben amunt

Si, crec que els horitzons de les persones són a vegades envoltats de contaminació i d'altres amb vista a nous horitzons, o les dues coses a la vegada o més, a no ser que es pugui ser un "estricte budista". M'ha agradat la teva poesia senzilla i que dóna molt a reflexionar.


Sergi

Poc importa l’entorn per l’ànima, tan sols deixar-se endur per la seva essència i esperar arribar a bon port.
Una forta abraçada

...s'arriba al gran oceà, tot es difumina i la contaminació perd poder per tornar-se una renovació que la pluja portarà a nous indrets.
Una abraçada.