Goool!

- L'Eduard, ai l'Eduard! I mira que l'aprecio, aquest xicot. Bé, xicot, xicot. Deu tenir almenys quaranta-dos anys, perquè jo ja en tinc quaranta. Però encara és un cap verd, i a més de verd, el té ple de pardals!

En Josep es dirigia a l'empresa, a Josep & Pep & Pepito. La seu principal de la més de les més de les cadenes de roba, d'aquelles de roba actual, moderna, de les que fan diners només d'obrir el primer dia les portes per a la inauguració, mentre els assistents (i sobretot assistentes!) mengen els primers canapès i s'empassen els primers glops de cava. La trobada amb l'Eduard li havia fet recordar vells temps, de fet com totes les trobades que feien aquests dos vells amics. L'institut, la universitat, la "mili", les noies, els duels interminables de frontó, les vacances, els partits del Barça, la final de Wembley i, indefectiblement, la d'Atenes. Aquell dia, al camp, a l'aeroport, a l'avió,... alguna cosa va canviar entre ells, quelcom es va trencar. O es va acabar de trencar.

Sí, la vida els va anar allunyant, però seguien tenint-se un apreci especial. Eren amics. Les trobades s'havien fet cada vegada més escasses, més breus, més allunyades en el temps. Potser si l'Eduard hagués acceptat aquella oferta de treball irrebutjable segons el Josep, inacceptable segons l'Eduard... ¿Com volia dir "no" a tenir el futur assegurat, portar una de les millor botigues de Josep & Pep & Pepito? ¿Com podia dir "sí" a canviar una amic per un amo, una vida lliure per una vida llogada? El Josep era un triomfador, ho tenia tot, tot el que un home pot desitjar, li costaria hores poder pensar en quelcom que volgués i que no ho pogués tenir al moment. L'Eduard, en canvi, què tenia? - Es fa un fart de treballar per viure als límits de la pobresa, aquest beneit!

La vida els va anar allunyant, o potser van ser ells que van triar camins diferents per la vida. Nous amics, més macos, més propis i adients, van substituir l'Eduard. Alguns amics que l'acceptaven tal i com eren van substituir en Pep.

- I avui em fa trobar amb ell només per demanar-me si vull anar a veure el "partit del segle", que em convida, que ja ha comprat les dues entrades...! Que n'és de beneit! Si volgués anar a veure aquest partit no em caldria esperar que ell em convidi! A més, demà passat serem fora, a Cadaqués. Es va acabar fa anys això de tornar al migdia per anar a veure el Barça. Feies mans i mànigues per arribar a l'hora i, al camp i després, t'emprenyaves com una mona i et penedies d'haver-hi anat i et juraves que mai més no tornaries a fer-ho. Els perdedors són això, perdedors. Ja em pot anar explicant que fa el que li agrada fer, que no hi té ningú per sobre,... Tot el món té per sobre, aquest gamarús! Que babau i que somiatruites! Només arribar a casa (en Pep anomena "casa" a la seu de Josep & Pep & Pepito) el trucaré per poder-li donar les entrades. Mira que marxar i descuidar-se-les sobre la taula del bar. Si li han costat tot el que guanya en un mes, pobre xicot! I va i em diu que ha hagut de fer tres hores de cua i que ja no en queden, que ens ho passarem bomba, que em volia donar una sorpresa, que serà com abans. Com abans. Surt el Cruyff al camp, pell de gallina. I el Sotil, el Marcial, el Rexach, el Juan Carlos, el Sadurní, el Torres, el Costas, l'Asensi, el De La Cruz, el Rifé,... I es guanyava. O es perdia. Però quina il·lusió, quina afecció, quina màgia. I m'explicaven els grans que això no era res. Que havia d'haver vist el Kubala. I el Basora corrent la banda i centrant o el César rematant de cap i gol. O la tècnica del Suárez o del Fusté. O les parades del Ramallets!

- Senyor Josep, ha trucat la secretària del Senyor Gustavo Rogelio, de Rogelio y Rogelio S.L., per veure si hi era. Que necessita parlar urgentment amb vostè. I ha recalcat molt això d'"urgent".

- Truca'l ara mateix, Sara. Estàs molt maca, avui. I tan eficient com sempre!

El Josep feia dies que anava al darrera d'en Gustavo Rogelio per tancar el negoci del segle. Ara semblava que havia arribat el moment! S'afluixa el cinturó i es descorda el botó dels pantalons.

- Senyor Josep, li passo el Senyor Gustavo.

- Gràcies, Sara. Gustavo, ¿cómo te va? ¿que vienes a Barcelona? Encantado de recibirte en mi casa! ¿Cuando vienes? Mañana mismo. ¿Por el partido? ¡Pero si vais a perder! No teneis nada que hacer. Encantado, encantado. Pues claro que te voy a invitar, por supuesto. Mi señora estará encantada, mandaré a mi chofer a recibirte al aeropuerto y nos iremos a cenar, al mejor restaurante de la ciudad. ¡Qué digo de la ciudad! ¡De toda Cataluña, de todo el país! Sí, sí. Luego, sí. Por supuesto. Pero sin la señora, claro, claro, claro. Vale, que vaya bien el viaje i "visca el Barça". Es broma, es broma. Que gane el mejor. Sí, sí, ya sabes que soy barcelonista pero realista también. Adiós, adiós. Y gracias por hacerme este honor, adiós, hasta mañana. Adiós. Sara, encarrega't de buscar-me dues entrades per al partit de demà passat. I que sigui a les millors localitats. Estic content, Sara, avui. Tinc ganes de celebrar-ho: el negoci del segle, el negoci del segle! Ah, i truca al Sr. Eduard Fotràs i passa'm la trucada. No, no ho sé, no me'n recordo. Busca-ho a la guia o truca a informació. Ah, i abans telefona a la Maria que he de parlar amb ella de seguida. Que contenta es posarà! El negoci del segle! Del segle!

- Sí? Hola, Josep. Ja ho tinc tot a punt. Em fa una il·lusió boja marxar! Quan vindràs? Com? Què dius? Una altra vegada? Ja està bé, saps que fa una eternitat que esperava aquests quatre dies a Cadaqués! Tu mateix, tu mateix. Tu t'ho guanyes i tu t'ho perds! Adéu. No, no. Adéu! Fes el que vulguis, per mi com si no vols tornar en tota la nit!

Un cop fort per a la Maria. Un cop més. Ja no reconeixia el seu home. Ja no veia en Pep quan mirava el Josep. On havia quedat aquell ésser delicat, romàntic, idealista? Aquell amic en majúscules! O potser no havia existit mai i només havia estat un miratge. Unes armes d'aquell que aconseguia fos com fos tot el que es proposava. Ja no recordava l'última vegada que s'havia sentit estimada de veres pel seu marit. I és més, ja no ho enyorava, ja no ho desitjava. Li venien a la memòria aquells dies amb l'Eduard i el Josep. Que macos que eren tots tres, que feliços, que totals! Les coses van canviar quan va començar a sortir amb L'Eduard. El Josep es va retirar respectuós i el grup es va trencar.

- És llei de vida - deia l'Eduard.

- Hi ha un moment per a cada cosa - deia el Josep.

- Sóc molt feliç! - deia la Maria.

Fins que va passar allò. Qui ho havia de dir! Semblava tan maco, tan sincer, tan bon noi! No li guardava rancor. Va tenir sort que en Josep era allà, a distància, en espera que se'l pogués necessitar. I la va consolar, i tant que la va consolar. Va ser el millor Josep. I es van casar. I van ser feliços. Feliços? Doncs no ho veia clar. Cada vegada, per contra, veia més evident que no era real, que era el despit, el dolor, allò que la va fer acostar-se al Josep. Ara ella encara se sentia jove, però també sentia que envelliria de seguida si seguia aquesta vida. Del treball a casa. Solitud. De casa al treball. Més solitud. Sopars amb amics del Josep, això sí. Quasi sempre de negocis. O sinó amb amics que facilitarien una bona operació. Quin fàstic! Ara s'estava mirant al mirall i es trobava bonica, però la llum dels seus ulls s'anava debilitant. No anar a la torre que tenen a Cadaqués no era la mort de ningú. Es veritat. Però quan vius a la foscor, un sol llumí té més valor que el focus més potent a la llum del dia!

L'Eduard no es va ofendre quan el Josep li va dir que no podia anar amb ell al futbol. Li va saber greu perquè trobava a faltar la proximitat amb aquell amic, un amic que mai no li havia fallat. Però entenia que no pogués anar-hi.

- És llei de vida - es deia. Què en faria de l'altra entrada? Trucaria al bo del Sr. Potés. Qui sap si encara estava viu! En Salvador Potés va ser el primer que el va dur mai a veure un partit. Primer a la Nova Creu Alta. Després, quan la família es va traslladar a Barcelona, l'Eduard va deixar d'anar a veure el Sabadell per anar, sempre que podia, a animar el Barça. Les passades del Schuster, els penaltis i la lluita del Neeskens, la fredor i tècnica del Charly, els xuts del Koeman, l'emoció de cada gol que feia el Quini, l'estimació per l'Urruti, les brillants, tot i que potser no gaire elegants, jugades del Carrasco - quins driblings i túnels dins de l'àrea a la defensa del Madrid! -, els detalls del Maradona, del Ronaldo, del Romario,... Els millors jugadors del món havien estat del Barça. Quina sort! I ara tenia il·lusió per anar a veure el Puyol, el Saviola, el Gerard o el Xavi. Es sorprenia que ara anés tanta gent amb mala cara al camp. Per ell, tot i haver vist partits del Barça des que tenia dotze anys, era tot un esdeveniment anar al Nou Camp. Encara cantava l'himne quan sortien els jugadors, es posava la seva bufanda blaugrana, s'aixecava d'un bot quan estaven a punt de fer un gol i més quan el feien de veritat,... Però veia molts afeccionats que estaven amargats, disgustats, que esperaven el més mínim senyal de mal joc per criticar, xiular i ensenyar els mocadors blancs. Però que no es tractava d'una festa, això del futbol? Cada vegada anava espaiant més les seves anades al camp, però demà passat no podia faltar-hi, era el partit del segle. El Madrid ja hi havia passat i el Barça havia fet un dels seus millor partits, però no havia passat de l'empat. Però amb el Corunya seria diferent. Tots dos equips es jugaven el ser o no ser. I el Barça no podia fallar. I no fallaria!

- No fotis, Sara. Com que no és possible trobar entrades per al partit? Que ens hem tornat tots bojos o què? Has trucat al Manés i et diu que és impossible? Que havia d'haver avisat abans? Cada vegada entenc menys aquest món! Bé, no passa res, no passa res. Ja ho solucionaré jo personalment. L'Eduard? No, no, no el truquis de moment. Ja ho faré jo després.

O no. L'Edu
ard no li havia dit res de les entrades. Això vol dir que no sabia que les hagués perdut. I si...? No, només com a últim recurs. De fet, l'Eduard li devia molts favors, potser ara era hora de cobrar-se'n un. Si les hi demanés, si li expliqués, segur que l'Eduard les hi deixaria. I sense cobrar! L'Eduard és així. Però li sabia greu d'haver-les-hi de demanar. No li agradava al Josep haver de demanar ajut, mostrar-se fràgil o necessitat. L'Eduard era tot el contrari.

- I així no es va enlloc! No va ni poder retenir la seva nòvia, la dona més maca que hi havia sota la capa del sol! - Va quedar pensarós. No li va passar desapercebut que havia pensat "... que hi havia ..." És que ja no la trobava la millor? Els fets ja feia temps que ho havien demostrat així. Però era la primera vegada que s'atrevia a pensar-ho explícitament. En el fons era una llunàtica, una romàntica, una idealista! Més d'una vegada s'havia avergonyit d'ella en els sopars i trobades amb els seus amics; si no fos per la seva habilitat, més d'un negoci hauria perdut per culpa de la manca de paciència, de flexibilitat i de mà esquerra de la seva dona. De vegades pensa que més hauria valgut que s'hagués quedat amb l'Eduard. De tant repetir-se que ell no hi havia tingut res a veure, ja no tenia present que el causant directe del trencament entre la seva actual esposa i el seu antic millor amic no era ningú més que ell mateix, l'home que donava tres noms en un a l'empresa de més èxit dels últims cinc anys en el ram de la roba juvenil: "Josep & Pep & Pepito"

- Quin parell aquests dos! Però com me'ls estimo!

- Qui? L'Eduard? Quina casualitat! Ja m'hi poso, ja m'hi poso! Hola, Edu. Què se t'ha perdut a "Josep &..." Em sembla que és la primera vegada que truques en tots els deu anys . Les entrades? Què dius ara? No, no les he vistes sobre la taula. De fet, he marxat gairebé darrera teu. Podria ser, podria ser. Si cas, ves-hi de seguida, que és una troballa molt atractiva. Que ja hi has anat? I no en saben res? Qui sap si algú ja se les ha quedat! Potser el mateix cambrer! Hi ha gent molt cabrona al món! Ja has mirat bé a les butxaques? No sé. Em sap greu, de veritat. Ja, ja. Ja les trobaràs, ja. Busca bé. I que guanyi el Barça. Mira que m'hauria agradat anar amb tu. I, saps? Al final no me'n puc anar a Cadaqués. La Maria, que està pioca. Això que ho necessitem, en tenim unes ganes boges. Ho havíem arreglat tot per estar aquests quatre dies sols, com nòvios de lluna de mel. Però ara em quedaré al seu costat, tenint cura d'ella i no movent-me. Sentirem el partit per la ràdio. O el comprarem al digital. A veure si encara et veuré celebrant els gols! Bé adéu, Edu. I que guanyi el millor, és a dir, el Barça! Sí, de part teva.

El sopar del dissabte va anar com havia d'anar. En Josep Flasquet de Socarrí, l'orgullós, segur de si mateix, gairebé dictador amb els seus empleats, va ser amable, sol·lícit, quasi tendre, amb el seu autoconvidat Sr. Gustavo. La seva dona no ho podia aguantar més i per això no li va doldre gens quan li van dir que havent sopat anirien a donar un volt i que si ella estava cansada, es podria retirar abans. Una nit més de solitud, però ben acompanyada d'un llibre estaria millor que suportar aquell llepaculs en què es convertia el seu home quan només olorava més poder, més diners, més èxit. Van arribar molt tard, de matinada i ella ja no els va sentir. Ja feia molt que no el sentia quan arribava després d'hores d'excessos i d'infidelitats. No era com els primers cops, poc després d'haver-se casat, en què l'esperava desperta desitjant que acabés dels seus negocis curiosament nocturns, pensant que era el seu deure i la seva devoció de rebre'l, atendre'l i tenir-ne cura.

- Hola, Maria. Com estàs?

- Eduard! Quant temps sense saber res de tu? Què hi fas aquí?

- Que no t'ha donat els records i el petó que li vaig encomanar el Josep?

- El Josep? No, no me n'ha dit res! Que us heu vist?

- No hi deu haver pensat, va tant de bòlid, pobre. Mira, doncs que tenia pensat anar a veure el Barça i vaig perdre les entrades. I com que el Josep em va dir que no estaves gaire catòlica i que no podríeu anar a Cadaqués, he pensat de venir-vos a veure. I de passada veure el Barça pel digital amb el Josep, que jo no el tinc i, no ho sé, em feia il·lusió veure el Barça amb el Josep, com abans.

- Entra, entra. Però ell no hi és. Precisament és a veure el partit amb un gran empresari gallec. Sembla que no se n'ha pogut escapar al final de veure el partit!

- És que és el partit del segle! Però, cony! Si que et cuida el tio! Tot i així veig que estàs bona, que ja no estàs malalta, vull dir.

- No, malalta, no. Però molt bé no estic. No ho sé, em sembla que em faig gran.

- Gran? boja! Estàs molt maca. Però ja ho veig amb la cara que no estàs gaire bé. Vols que em quedi i veiem el partit junts?

- El partit? Què vols que et digui? No sé ni com va això del digital! I si prens alguna cosa i parlem una mica?

- Parlar? Que en fa de temps que no ho faig amb ningú, amb ningú amb qui m'interessi realment de fer-ho, vull dir.

- Què és de la teva vida?

- Mira, sóc lliure com un ocell. Però estic sol com un cargol!

- Tens la mirada trista, però il·lusionada. Espera't que et portaré una mica de whisky, perquè suposo que encara t'agrada el whisky, oi?

- Sí, hi ha coses que no canvien mai, em sembla.

- Posa't tu mateix el gel que hi vulguis. Perquè encara el beus amb gel, oi?

- I tant! Així que el Josep és a veure el partit. Quin cas aquest home!

- Jo també beuré una mica de whisky. Com abans. Que en fa de temps que no el tasto!

- No tant temps, dona, Què fa de tot plegat? Deu o onze anys?

- El dimarts que ve en farà tretze, i el mes passat, el dia 10, en va fer catorze que em vas fer el primer petó i que vam començar a sortir!

- Si que ho portes controlat! Qui sap què deu fer el Barça!

- Escolta, et va valer la pena fer-me allò? Jo no vull dir que fos la dona més guapa del món ni la millor persona. Però creus que no valia la pena haver estat més noble amb mi, més sincer, més fidel? Perquè, què tens ara? Què vas tenir realment des del mateix moment que em vas deixar?

- Que et vaig deixar? Diràs que em vas deixar, Maria. Ho recordo perfectament!

- Bé, és igual. Tu em vas deixar de fet i jo, simplement, ho vaig verbalitzar! Tu vas actuar i jo vaig fer-ne la crònica!

- Jo, Maria, encara no he entès mai per què ho vàrem deixar córrer.

- Dec ser més clàssica en aquestes coses, però no entenc que les parelles hagin de ser tan liberals, que cadascú faci el que vulgui! Per mi no té sentit.

- Però si en això penso igual que tu, Maria! De qualsevol manera a tu sí que et va valer la pena de fer-me fora de la teva vida, del teu món! Tens tot el que una dona pugui desitjar! En això el Josep no s'equivocava. Va fer bé d'explicar-me allò que li vas dir.

- A què et refereixes. Fa tant de temps!

- No tant, no tant. Què m'has dit, tretze anys? El Josep m'ho va explicar tot, però em va dir que no et digues que ho sabia. Però després de... què m'has dit, catorze anys?, doncs això, que després de tants anys ja ho pots saber. El Josep em va aconsellar de respectar la teva opinió, d'ajudar-te a complir els teus desitjos, de deixar-te volar, de deixar-te ser tu, ser feliç, de no empresonar-te amb mi!

- Però si només he estat feliç amb tu, els pocs mesos que vàrem ser parella amb tu. Fins que em vas enganyar amb aquella noia de Conca!

- De Conca? Una noia de Conca? Enganyar-te? Jo? Però qui t'ho va dir? Però quin malentès és aquest?

"...Ataca el Depor. Té la pilota Valerón, la passa en curt a... roba l'Oleguer, la tira a l'espai cap a Quaresma, però rebutja la defensa. Talla Xavi, fa una paret amb Gabri. Xavi la passa a l'esquerra on ha caigut Saviola amb el seu moviment continu, avança Saviola, fa una ziga-zaga, segueix Saviola..."

- T'estimo, Eduard. Sempre t'he estimat. Estic tant sola, tan trista, tan... Abraça'm!

- Amor, sempre has estat i sempre seràs el meu amor, Maria.

"...Saviola encara la porteria, surt el porter a destemps i..."

- Gol, gol! - crida l'Eduard!
- Goool! - crida la Maria!

Aquell partit de la màxima, el del segle, va acabar empatat a zero. Però, coses del futbol, el Corunya va perdre el següent partit a casa amb el Santander, per 0 a 4 i el Barça, que només va empatar a dos al Madrigal, es va proclamar brillant campió. Un equip que faria història, un equip que seria llegendari per als joves i no tan joves de principis de mil·lenni. Emoció, records, pells de gallina!

La Maria i l'Eduard van tornar a ser feliços. Després de... de quants anys? Goool!