Gaspar

I

Acabat el sopar, tots es van alçar alhora, com si ho hagueren assajat, i es dirigiren en desfilada a la naia folklòrica i postissa. Erts, idiotes, acompanyats per una música de fons massa inflada de violins i flautes meloses. Amb gestos estudiats i lànguids, trets d'algún tractat de l'impostura, embolcallats per la forta sentor a flors de l'ambipur... caminaven pausadament entre rialles mesurades, dient frases escollides per no arriscar res.
Eren només onze passes mal comptades, però plenes de formalitat i d'asèpsia, plastificades.

Havien sopat tonyina, espencat, i l'amanida especial de l'artista de casa...

- No cregues. És ben fàcil de fer. Això si, la tonyina ha de ser fresca, del dia. La fas al punt, amb la planxa ben calenta. I quan l'emplates, li poses una mica de sal maldon, i unes cullerades d'una vinagreta feta amb oli d'oliva, julivert picat, pinyons, i un toc de vinagre de Mòdena.

- I l'amanida estava deliciosa, amb eixe toc agre-dolç del vinagre mesclat amb la salsa de caqui i els trocets de mango. I això de les nous rallades i les fulloles de formatge curat per sobre... li dóna un no sé què, què amb l'oli, ummm ... Estava boníssima. Eres igual d'artista a la cuina com a dalt l'escenari.

- I l'espencat no és igual si el fas sense ceba. Li dóna un aire especial. No li has posat abadejo, veritat?

- No, no. Té massa sal, i ja saps què...

- ...Perdona. Quina hora és?

- Les 11.

- Ah!, Gràcies, m'he descuidat el rellotge.

- ... només tres centímetres de gruix i suporta tres-cents kilos per centímetre quadrat...

- ... no, no crec que ploga.

- Qui vol més herbero?

...

Mentre Gaspar bevia "güisqui", les paraules volaven en aquell espai tancat i ple de coixins i estores.
Ell no se les escoltava, les deixava rebotar contra els finestrals mentre sentia com queien a terra desficioses i flonges... "Sí, - li se va acudir de sobte- com les verges i querubins dels quadres horteres de l'església arxiprestal".
Sí, com aquells éssers de pintura que se'l miraven mòrbids i burlons cada dia de deliri.

De sobte era lluny, ben lluny d'aquella naia. Tan lluny, que tornava a copsar tot el dolor insuportable d'un dissabte plujós. D'una vesprada de dissabte en que dir adéu va ser per sempre, i una urpa invisible i brutal li va arrencar una bona llesca de cor, deixant-li un buit punyent, immens, que se'l xuclava dia a dia.

En aquells sopars de retrobada on l'amistat es conserva en almívar, Gaspar sempre es queda fins que s'acaba la botella. Calla, beu, i s'emborratxa.
L'Andreu és un bon amfitrió, i compra el "güisqui" només si l'avisa que anirà al sopar. Ho fa per l'antiga amistat, i també, com diu la seua dona, perquè així Gaspar està entretés i no ens dóna la nit.
Però aquella nit, a la naia, Gaspar, mentre es mirava dret la llunyania de més enllà del vidre, va parlar sobtadament i va fer callar tothom:

- Jo m'estime un home.

De seguida, es va fer el silenci, i sis rostres se'l van mirar amb una condescendència altiva, amb un xic de menyspreu, de repugnància pel què puguera provocar el què vindria, expectants, però ben a la defensiva, cuirassats.
Ningú no va gosar preguntar.
El seté, Toni, exhalava comprensiu el fum d'un canut d'herba. Ja feia estona que es mirava a Gaspar amb els ulls rojos.
Era l'únic que sabia del cert el que esdevindria, i es va preparar recolzant millor l'esquena.
Gaspar continuà:

- Però és mort amics. I res no em consola. Si de cas les seues paraules antigues. Però només de vegades i si és dissabte.

Algú va bufar nerviós, i Gaspar va seguir parlant pausat, rotund, amb la seua veu tan ben timbrada, mentre Toni, tranquil començà a buscar les claus del cotxe palpant-se les butxaques:

- Recorde una conversa ben clarament. Recorde aquelles paraules tan plenes de seny. Recorde que sèiem, i jo li tocava els cabells tan llargs i suaus... i li besava la pell blanca del muscle... Recorde que em mirava, i les paraules li brollaven fresques per la boca:


"... offen die Fenster des Himmels
Und freigelassen der Nachtgeist,
Der himmerlstürmende, der hat unser Land
Beschwätzet, mit Sprachen viel, unbändigen, und
Den Schutt gewälzet
Die diese Stunde..."

Ningú no va parlar. I l'ama de la casa va deixar anar alleugerida un amagat sospir.
Perquè Gaspar ja havia acabat.
Tots van comprendre alliberats que en apurar el "güisqui", marxaria després de besar la Júlia i l'Andreu, els amos de casa.

Toni es va alçar abans.
No li agrada que Gaspar parle de la Nina. Tem que faça una bestiesa.
Amb les claus del Golf TDI a la mà dreta, lentament es va dirigir cap al menjador procurant no aixafar ningú.
Des del llindar de la porta corredissa, va llençar un bes general i va marxar.


Poc després, Gaspar va obrir la porta del cotxe. Toni ja hi era esperant-lo amb el motor en marxa.
Aquelll motor a penes feia soroll. I al radiocasset sonava September, d'Earth, Wind & Fire. Sense parlar, enfilaren el caminal sense asfaltar que corria entre la pineda, i van marxar amb la llum llarga.
En prendre el primer revolt, s'obrí el paisatge. Més avall, centenars de llumetes tentinejaven escampades, abastant tota la vall, fins que, de sobte, s'acabaven en una línia invisible. Més enllà començava una negror impenetrable. Allí començava la mar.
Aquella nit no hi havia lluna.
Quan començava Boogie Wonderland, Gaspar va dir:

- Toni, em duràs a algun lloc ple de gent, on sone ben forta la música, i es puga beure?

- Clar que sí, home!!! - li contestà el Toni alleugerit- Jo ja n'estava fart... Estava pensant que podríem anar al MAMA - MELATÚ. Què et sembla?

Sempre hi van.
I sempre s'hi queden fins que tanquen, o fins que l'Enric, un vell amic i l'amo del local, avisa el Toni que Gaspar ja s'ha fet nu, i balla desconsolat amb les go-gos per dalt l'escenari.

...


Alhora, perdut el soroll del motor, el silenci torbador es va trencar a la naia asèptica i encoixinada:

- Pobre Gaspar. La seua història amb eixe poeta alemany de l'any de la picor és malaltissa... no?

Digué Conxa fingint tristesa. Deixant surar com sempre la darrera frase, a l'espera del vist i plau de Vicent, el seu marit, l'enginyer industrial, el "número 2 de la Promoción del 83".

- Ell és així, carinyo. Des que s'ofegà la Nina no ix quasi de casa. Se'l veu tan trist i sol.

Declamà Júlia amb gestos dramàtics i exagerats, què recordaren a tots quan actuava als escenaris, simulant amb més destresa compungiment i pena. Provocant, conscient dels seus efectes, aquell moviment del cap que feia onejar la seua cabellera tan llarga i llisa, i que tant pertorbava Conxa i, sobretot, Vicent.

- Aquella italiana era ben estranya. Parlava un munt d'idiomes... no? Recordeu quan es va presentar lliure al Superior de la Junta Qualificadora? Tu hi eres al tribunal. No, Andreu?

Preguntà el Vicent per dissimular, torbat i confús encara per aquells ulls i la llarga cabellera.

- Sí. Va ser la millor. Semblava de la Marina i...

Però el pobre Andreu no va acabar. Júlia, la seua dona, li trencà el dir com sempre. Primer fulminant-lo amb la mirada. I després ajupint-se per agafar la botella de licor, ben conscient que Vicent seia enfront, i que l'escot de la brusa deixava veure amplament els seus pits operats, i aquells dos mugrons durs i enrojolats.

- Voleu més mistela? - va dir Júlia mirant Vicent, desafiadora.

- Jo ja he begut massa! I tu, Batiste, també!

Arrodoní la Xelo, parlant com sempre pels dos, i sense ensumar-se que l'home feia plans seriosos per abandonar-la .


I així, oblidat Gaspar i el neguit que provocava , continuaren les converses insípides i buides, carregades d'aparença, de l'almívar que conserva les amistats desferrades... i tornaren a volar les verges i els querubins, i mel, i més mel, i caguera, molta caguera.




II



A la dreta, el got és un abisme de color groc pixum. Sense gel. Una fossa profunda on s'ofeguen totes les veus de la conversa estúpida del sopar.
La mirada tèrbola de Gaspar escodrinya les piles de llibres i de papers polsosos escrits de pressa.
El cap li bull, fa xup-xup com un brou escalfant-se a la flama de l'alcohol.
Pel sostre de l'habitació dels llibres, naden milers d'éssers indefinits, ombres confuses en la penombra que vessa la llum dansaire d'una petita palmatòria.

" On són els cigarrets?... Justament hui... No podia ser un altre dia... En aquest poble de merda només pixa un gat la llum se'n va... I... això! On se'n va la punyetera?.... On l'amaguen els cabrons d'Iberdrola?...Vaja dia de merda! Però què dic? Quina mena de dia? És que n'hi ha de distints? ...No veig el llapis de tinta... Nina. Aquella matinada estava tan fresca l'arena..."

Pensaments ràpids, vagarosos...
Però en realitat, Gaspar no s'estima massa la llum elèctrica, ni tampoc els telèfons... ni els dies que passen.

En un cantó sense llibres de la prestatgeria que enfronta la porta inflada per la humitat, hi ha una foto petita i emmarcada. És l'única cosa què brilla. Per sobre del marc d'argent, rellisquen com en un joc de llum i mar, més ombres encara que fugen com dofins saltadors de la llumeta. I una bafarada densa com la boira, viva i retorcent-se, surt per la porta mig oberta d'aquella cambra, una barreja de fum, de suor, i d'humitat de pluja.
Malgrat ser la primera tronada bona de la tardor, unes gotetes de suarda colpegen neguitoses els taulells del terra, llençant-se des de la punta del seu nas i caient, caient, caient denses, pesants, lentes.

Gaspar està bufat. Té un pet com una estel, borratxo perdut, i ni tots els centenars de llibres que omplin arreu manera les prestatgeries, podrien consolar-lo.
Després del sopar a ca la Júlia i l'Andreu, ple d'amanides, peix torrat, i espencat, no podia estar d'una altra manera.
Allí, després del vi blanc i el sagrat herbero, és costum passar a la naia acristallada i,
mirant les estrelles i la serra que tanca l'horitzó, beure cafè i licors dolços mentre es conversa del passat, o es conten històries noves i estúpides.
Són nits tan dolces, tan embafoses, tan ensucrades, tan elegants i delicades, amb tanta mel, amb tanta caguera i confitura, que ell sempre calla i beu, mentre endevina que al darrere de la serra hi són la mar, les onades... i la Nina. I allò sempre li fa mal.
Recorda què ha parlat, i què després s'alçat per besar l'Andreu i la idiota de la Júlia i ... ja no en sap res més. Li venen imatges, això sí, recorda Toni i l'antre d'Enric..., però res més. Tampoc no vol saber-ho ni li importa. I ara, tracta de morir-se una altra volta, o, si més no, dormir i confiar en que res ja no el desperte.
És a l'habitació dels llibres, a sa casa. Aquella cambra és el seu cau, el santuari. Allí res no ha canviat, i és més suportable la tortura. Allí, el temps no passa de la mateixa manera. Allí, es recorda millor.

Mentre s'enfonsa en la inconsciència, un cigarret dels tres que té encesos s'esmuny dels dits groguencs, i cau damunt l'estora roja començant-hi a crear precipitadament un foradet d'incandescents espurnes. Abans de tancar els ulls, Gaspar encara veu a la tauleta de davant del sofà un ramellet d'herbes muntanyenques seques, antigues, sense olor, sense aigua, embotides en un búcar massa petit d'un coure vell i verdós... i allò el fa recordar més.

De sobte, Gaspar, perd el control. Li rellisca la cara de la mà dreta.
La gravetat actua, i es colpeja el cap amb la taula.
Gaspar diu alguna cosa inintel·ligible, però es queda quiet.
No fa cas del dolor .
Perquè rígid, mira ara un paperet mostós. Un cantonet què apunta entre una pila de llibres en equilibri inversemblant, i què sempre havia estat darrere la botella buida.

- Eco le quà!!

Esclata la seua ment com una palmera a la fi d'un castell de festes.
Allarga el braç, i amb la punteta dels dits frega aquell petit triangle de paper groguenc.
L'estira i... la torre cau, i els llibres s'escampen com una allau de lletres per la taula i tomben la botella.

Gaspar s'incorpora, enretira la cadira de boga un pèl més seré que abans, però no massa. I llig, rellig, devora quatre renglons escrits amb llapis de tinta. El seu llapis de tinta.
Al cap d'una estona, d'un temps petit posseït per una febre indescriptible, deixa escapar l'octava que cau fent ziga-zagues a la llum de la palmatòria:

"Fosca, tancada, sembla sovint la interioritat del món,
Sense esperança i ple de dubtes està el seny dels homes,
Però l'esplendor de la Natura alegra els seus dies
I llunyana jau la fosca pregunta del dubte."

...diu aquell escrit.
I pensa que n'és una certesa, el signe. La realitat d'una promesa.
Que ha estat ací. Que ha escrit sobre la seua taula, usant l'antic llapis de tinta de son pare, assegut a la seua cadira de boga... Que li ha regalat aquest fragment d'un poema i... Sí!! Aquella dedicatòria sobre la foto emmarcada!
Ara la veu clara....


Mit Unterthänigkeit
Scardanelli.


I ... Sí! Déu meu, sí,sí...! Pensa.
També ha estat ella, ella!
I assaboreix com qui s'ofega, aquell aroma inconfusible a pell nua i mullada.

Fa una passa. Per què és un núvol i vol ballar, rodar, fondre's amb aquella flaire salada. Amb dificultats intenta de fer-ne una altra, però massa de pressa...

Li ve un reglot violent. I mentre tota l'habitació dels llibres dona voltes, Gaspar es precipita a terra seguint el seu propi vòmit què, mig segon abans que ell, esclata contra l'estora i comença a escampar-se com una ameba de reflexos obscurs i rogencs. A penes esquitxa quan rep després aquell rostre enfebrat i blanquinós.

Amb aquella tenoreta a la galta, Gaspar, es queda dormit.
Sura pels espais inabastables del record. Sense somiar.
Reviu una matinada.
Allí crida al Sol que surt, als colors que escampa. Escarba entre les ones que vénen i se'n van i crida, no para de cridar ple d'angoixa...Però ningú no li contesta...

De sobte, una agulla li furga la carn.
Un dolor insuportable al genoll dret fa que Gaspar obri els ulls, i que un ganyot majestuós li desborde la boca, i rebotant per les parets es perda esperitat per tota casa.
La llum ha tornat.
Una maleïda punteta de cigarret li ha desgraciat la catifa i el camal dels pantalons.
L'habitació empudegada.
Al genoll té una forta cremada. Un puntet rogenc per les vores i ennegrit i llefiscós al centre.
Dolorós, i tan dolorós...
Però Gaspar somriu.






IV



A les dotze del mig dia, Toni, ben xop i cansat de buscar Gaspar. Inquiet i molest perquè a Gaspar no li agraden els telèfons, prem el timbre de sa casa.
Està molt preocupat, sempre ho està per Gaspar. Duu les seues sabates, la seua jaqueta, i la seua camisa.

A la matinada, Gaspar, s'ha posat els pantalons i els calcetins, i ha eixit del MAMA-MELATÚ apartant tot el que tenia pel davant, somrient com un posseït.
Ha fugint esquivant-lo a ell, i al "musculman" del porter. Després ha agafat la vespa de l'Enric, i ha desaparegut a tota paleta entre la forta pluja, sota la llum poderosa d'un llampec esgarrifós.

Toni porta moltes hores buscant-lo. Se l'estima massa, i a la platja no l'ha vist.
Tem que s'haja deixat endur per les onades.
Però allí no ha trobat ni la vespa ni petjades.

Gaspar és a la dutxa. I el record de les paraules de la Nina, una matinada de dissabte allà a la vora de la mar, retruny tan fort al seu cervell que no li permet escoltar les nervioses timbrades:

- ...Basta Gaspare, prou. Va bene. Va bene. Escolta'm. Si algun dia visite el cel dels poetes, io et promet que convenceré el Hölderlin, i et farem una visita.

I la Nina es dibuixa una creu a sobre dels seus pits blanquíssims, allà on jeu amagat el seu tresor més secret. I riu, i li engresca els cabells i li diu:

- Tu sei il mio bambino caro... Ti estime tanto...

I aquell bes tan llarg.
I la Nina que s'alça, i encisadora corre cap a la mar.
I la Nina que es gira canviant tot el paisatge.
I la Nina que li parla.
I la Nina que li diu amb els ulls, amb la pell, amb la llarga cabellera, amb el ventre tan rodó, amb la veu que només poden tindre les ones...
Aturant per sempre el temps i les esferes:

- Esguarda come nada la teua sirena.