Força força

16/09/2011


Els titulars d'avui (16/09/2011) parlen de l'operació conjunta dels principals bancs centrals anunciant que donaran liquidesa amb dòlars al sector bancari. No han dit de quants diners es tractava. Força, força, liquidesa il·limitada, hem sentit quan donaven la noticia tots els presentadors de televisió posant cara d'alleugeriment. Nosaltres els espectadors en veure la cara dels transmissors dels formadors d'opinió pública també ens em sentits més assossegats. En tot cas fem-los-hi cas si per de cas fos el cas, haurem pensat, vingués o no al cas.

Ens em quedat en els sofàs com a més encamandulats, més engalindainats... i a qui li hagi agafat la nova amb la cullera a la boca se l'haurà empassat amb més assaciament que la cullerada precedent. Mirant a la premsa del tresmall el que en pensen els analistes i especialistes en la matèria, que son munió, també li donen la benvinguda i el vist-i-plau a la decisió dels BCE, la FED i altres. Tothom content, be doncs. Ara be, si ens fixem amb el llenguatge emprat per a dir-ho, veiem com s'utilitzen metàfores pròpies de l'art medical: Uns parlen de injecció de liquidesa (Cadena Ser), altres d'aspirina (CNN), altres diuen que als bancs els hi ha retornat l'alè, es veu que l'haurien degut perdre.

Les intervencions globals tenen això: acontenten a tothom. I ningú es queixa. Son com les intervencions bèl·liques de les grans aliances, tothom ho troba correcte. Es la força del tots a una i la del tots contra un. No és d'imaginar que en Zapatero hagués enviat tropes a Líbia ell solet o mal acompanyat -pels portuguesos, per exemple-, no hauria estat ben vist. Els principis, els arguments, les raons, haurien pogut ser les mateixes, però no ho hauria entès o no s'ho hauria cregut ningú. És el que te el pes aclaparador d'una munió de forçuts contra un de dèbil, les raons sempre acaben, en tot cas, quan guanya l'eficàcia de la força a la del tenir la raó.

I vist ara el cas com a anat, Líbia deuria ser bastant dèbil quan els americans es van retirar pràcticament des del començament. Amb el seu abandonament és com si haguessin dit: Mireu nois a en aquests us deixem que els estomaqueu vosaltres solets que no tenen ni mitja clatellada. I au, fot-li força, tots abraonats contra el moro, munió de morts, i en un parrell de mesos el país alatrencat i estabornit.

Encara que, ben pensat i posat al cas, això dels moros els americans no ho deuen acabar d'entendre del tot, que aviat farà deu anys que s'hi passegen i encara en sortiran amb el cul pelat o amb l'anus hemorroïdal, per emprar una expressió de l'art medical que hi vingui al cas.

Grècia mateix no te ni mitja clatellada, però ah, a en aquests no els hi han injectat liquidesa ni els hi volen donar cap aspirina, ni els hi deixen acabar de fer l'alè, encara no, que pateixin, que s'ho passin com puguin, que s'ho covin. A fi de comptes les malalties que s'atrapen per falta de calés, si be deixen mig estabornida a la gent, a la llarga, i aquí es quan la munió d'analistes i especialistes torna a emprar llenguatge medical, la qüestió és que no s'encomani, o que, pel cas, no s'encomani la força de la raó i acabi forçant l'eficàcia dels forçuts.


***