Fidelitesa

Mai no es qüestionava la qualitat moral i l'enteresa de l'home al que pertanyia des del dia que ell l'havia escollida d'entre les altres, de ben segur per la seva joventut i atractiu, comprant-la en aquell mercat marroquí, després d'haver regatejat força estona. Necessitava companyia.
Qualsevol l'hauria compadit. Si més no, ningú no hagués envejat la seva situació. Dòcil, romania ingènuament esperançada i fidel en el lloc on l'amo l'havia destinada: una mena de cel·la, petita, no gaire polida, on hauria de viure, potser pitjor que un gos, la resta de la seva vida. Però, malgrat estigués captiva, l'il·lusió li feia creure gaudir d'una posició privilegiada.
El seu habitacle estava situat en un barri pobre d'Agadir, on el seu amo, un escriptor desconegut, hi passava nits senceres intentant crear l'obra que el catapultés a la celebritat.
No sabia el perquè però estava perdudament enamorada del seu amo.
Havien passat moltes estones junts. Entre paràgraf i paràgraf, molts cops, ell li obria la porta i vivien un curt idil·li, ple de carícies i besades, sempre estroncat per la sobtada decisió de l'amo, en retornar-la al seu cau en el moment més inoportú. Ella no es lamentava gens ni mica.
Tenia el do de la conformitat o el defecte de no voler veure la realitat. Creia, convençuda, que ell també l'estimava. I era cert, però d'una forma molt diferent.
Sempre estava pendent de la seva arribada. Quan el veia aparèixer, corria rabent cap a la porta enreixada, i el cridava, tímida i provocadora, amb l'esperança d'uns moments de llibertat. Si havia sort, la responia mentre s'apropava a la cel·la, repetint el seu nom, de la forma que tant agradava a la pobre captiva: Nihil·la, Nihil·la... Després, obria la reixa i els instants de felicitat es tornaven avariciosament curts. Però si arribava malhumorós o preocupat, no se n'adonava del pusil·lànime reclam i passava de llarg sense fer-li cas. Calia esperar una millor ocasió. No es queixava mai de les decisions de l'amo. Havia nascut per obeir. Encara que el seu cor la fes sofrir d'aquella manera, era tan feliç quan estaven junts...
Un desventurat vint-i-nou de febrer, dia atípic i sinistre, el terra va tremolar de tal manera que gairebé tot el poble va quedar destrossat. El terratrèmol tampoc va tenir pietat amb la casa de l'escriptor. Greument ferit, moribund, sota un munt de bigues i runa que l'oprimia les cames immobilitzant-lo, s'adonà que la Nihil.la era al seu costat, observant-lo de molt a prop. Dolçament, es col·locà aquell moixó al palmell de la mà i la va acariciar per darrer cop. Ella va sentir com una llàgrima furtiva li omplia el bec, com una llarga besada de comiat. Un fort terrabastall va ser el preàmbul del definitiu esfonsament de la casa. L'ocell, podent volar, va preferir acabar els seus dies mantenint-se fidel al seu amo, arrupida al seu costat.