Temps segrestat

Al poble vaig veure passar rabent la infantesa i l'adolescència entre estors de temors i d'ignorància. Com la majoria de noies de la meva generació, vaig aprendre, de la mestra, a guardar la roba i, de les amigues del carrer, a nedar. Era la més petita i l'única noia de quatre germans. La mare, massa atrafegada a l'hort i la casa, no disposava de temps per ocupar-se dels meus neguits i prou feia educant-me per poder donar-li un cop de mà quan jo tornava de costura. Ni pensar-hi d'anar amb els meus dubtes i problemes al pare. L'infortunat dia que li vaig demanar per què s'havia d'estar casada per poder tenir fills, si els animals sense casar-se en tenien, em donà un mastegot que no vaig saber d'on venia però que em va treure les ganes de parlar-li mai més. Als meus germans, per a l'única cosa que els servia era per fer-los de minyona. Massa roba per a tan poc sabó. Els tràngols de la primera regla me'ls resolgué una amiga dos anys més gran que jo; la mateixa que, matusserament, em revelà els secrets del misteriós món del sexe. Recordo que vaig prendre la ferma decisió que, quan tingués una filla, la il·lustraria com cal sobre aquests temes, abans que es pogués trobar, com jo, capficada per assumptes tan trivials. Aleshores tenia dotze anys.

El primer enamorament em fiblà traïdor, fascinada per les notes celestials d'una melodia que flotava en l'ambient alegre de la festa major. Aquell xicot, malgrat fos veí del poble, semblava haver aparegut com per art d'encantament. Al ball de nit m'hi vaig fixar per primer cop. Alt, cabell fosc, ben plantat, pell bruna, amb un corbatí que li donava un cert toc d'elegància i el distingia, al meu parer, de la resta de jovencells més o menys guarnits. Quan vaig veure que als primers compassos d'aquella cançó es dirigia cap a mi, les cames se'm posaren a tremolar de basarda i de desig al mateix temps. No ens vam separar en tota la nit. En el ball del fanalet, aprofitant la penombra, em premé molt fort, tant que jo no sabia si aquells batecs eren meus o seus. Em cenyia de tal manera que era impossible desfer-me'n i no crec que hagués pogut oposar-hi cap resistència. Fins llavors no me'n vaig adonar dels seus ulls. Eren verds i en la foscor lluïen amb llum pròpia, igual que els ulls d'un gat. A poc a poc vaig veure com s'apropaven, cada cop més, fins que tot s'esvaí i vaig sentir els seus llavis en els meus. No vaig dir res; jo tenia quinze anys.

El pare prengué, de sobte, la decisió d'abandonar el poble, després de convèncer la mare, si us plau per força. Al cap d'una setmana, tots plegats, érem a un altre poble, més gran, prop de la ciutat i de la costa on, amb els diners de la venda de l'hort, havia llogat la cantina de l'estació del tren. La feina es multiplicà i a mi se m'acabà estudiar, jugar i somniar... Calia treballar, sense respir, des de les set del matí fins a les dotze de la nit, tots els dies de la setmana, de dilluns a diumenge. A més, amb el tràfec de l'estiu, no disposàvem ni tan sols d'un dia de vacances. Els meus germans, un a un, van marxar de casa. El gran i el segon es van casar amb poc temps de diferència i el petit ens deixà al cap de dos mesos, el mateix dia que ell complia vint-i-un anys. Soles, la mare i jo, restàrem al peu del canó. El pare sortia de casa havent esmorzat i no tornava fins ben entrada la nit, quan jo ja dormia; qüestions de negocis, deia ell. La mare sempre callava quan algun cop jo li volia fer veure que seria millor per a tots que el pare deixés de cercar altres negocis i treballés amb nosaltres. Un matí vaig gosar proposar-ho directament al pare i vaig rebre un cop de puny als morros com a esplendorós regal del meu divuitè aniversari.
En un altre rampell de visió negociadora, el pare ens dugué a la ciutat gran. Tot el benefici de les nostres suors a la cantina, ell l'invertí en un habitatge miserable. Deia que a la porteria no caldria treballar tant, ens estalviaríem moltes despeses i fins i tot, podria anar fent un racó que, amb la mesura necessària, els permetria disposar d'una jubilació capaç d'assegurar-los la resta de la vida sense més problemes. Com que el meu futur no formava part de l'economia familiar, vaig haver de buscar-me un treball per a no desequilibrar l'estratègia del pla d'estalvi. Mentrestant, el pare, continuava en la recerca negociadora. Amb sort vaig aconseguir feina en una fàbrica d'aparells de ràdio. Allí vaig conèixer el qui, poc temps després, seria el meu marit. El casament va ser la solució pactada per posar remei a un fet deshonrós del qual, segons em retreien, jo n'era l'única culpable.

El dia de la boda em trobava molt malament. Tot em pressionava. Em premia massa aquell vestit cenyit, gens adequat per a la meva figura ja una mica engrossida i m'oprimien el cervell els rostres de la gent, amb aquell somrís trencat i la mirada cínicament compassiva, com si contemplessin a un convicte camí del cadafal. La nit de noces la vaig passar a la casa del poble que encara conservàvem. Igual que el meu matrimoni, aquella va ser una nit molt mesquina en dosis d'alegria; pocs dies abans que jo parís, el meu marit marxà amb una altra dona. Sense saber ben bé com, em vaig trobar sola enfrontant-me a la vida. El mirall em reflectia una noia que tot just havia complert vint anys, amb una nina de roba en una ma i, a l'altra, amb roba de la meva nina.

El pare morí a l'any següent; una cirrosi acabà amb ell i els seus negocis. Ens en vam anar a viure amb la mare. Ella, aleshores, disposava de més temps per ajudar-me amb la petita. Mentre la mare la cuidava jo procurava treballar on fos per procurar-li un bon futur. Tenia menys temps del que hagués volgut per dedicar-lo a la meva filla però, atrafegada tots els dies, tan sols disposava d'algun cap de setmana per estar una estona amb ella i veure com se m'anava fent gran massa de pressa.

La directora de l'institut de la nena em recomanà per a una feina de caixera en un gran supermercat. El primer que vaig fer va ser cercar un pis de lloguer per poder fugir tots plegats de la porteria. El vaig trobar, però això suposà més despeses de les que no em pensava. Ho vaig poder solucionar amb un treball extra en el servei de neteja del mateix establiment. La satisfacció de poder sortir d'aquell cau i viure en un pis petit, però ple de llum, valia el sacrifici de més de dotze hores diàries de treball. Sortosament, els meus trenta-dos anys encara permetien una despesa addicional d'esforç.

L'àvia ens deixà altre cop soles quan tot semblava que començava a arreglar-se. Aleshores, en una cursa embogida, el temps començà a transcórrer cada cop més accelerat, sense donar-me cap oportunitat per poder comptar ni els dies, ni els mesos i, amb prou feines, els anys. Els aniversaris es repetien sense treva i la meva filla creixia al mateix ritme trepidant. Acabà l'institut, anà a la universitat, es doctorà, s'enamorà, es casà...

Em va donar una néta quan jo encara assajava de ser una bona mare. Vaig trigar bastant a fer-me'n a la idea, a sentir-me àvia. No podia imaginar-me, quan contemplava aquella cosa tan petita, que fos fruit del meu fruit, filla d'aquella nena a la qual no havia tingut temps per parlar-li, com em vaig prometre, de les coses serioses de la vida, dels perills, dels entrebancs, de les dolçors i de les penes. Mirava la meva néta i em semblava veure la meva filla. Què m'havia passat? Per quin estrip m'havien fugit els anys? No ho trobava just. Àvia! àvia! m'anava repetint, veient-me com una velleta ja corsecada, encongida, fràgil i inútil, com una vídua endolada de per vida i traginant el meu cos encorbat recolzada a un inseparable bastó. No, no era just envellir tan de cop! Potser només era a mig camí però el tros que restava feia pujada i les meves forces començaven a davallar, malgrat em deien que, als quaranta-cinc anys, encara era jove.

M'havia passat amb la meva filla i es repetí amb la meva néta aquell cicle vertiginós comprimit en un malson. En un somni al·lucinant d'una sola nit, la petita començà a parlar, a caminar, a créixer...
Ara tinc setanta-tres anys i sóc besàvia. Ahir, quan vaig ser àvia per primer cop, en tenia quaranta-cinc. Abans-d'ahir, als vint anys, ja era mare. Qui gosa manipular el gran rellotge amb tanta avarícia? Qui ha segrestat el meu temps? Sóc gran, gairebé sense forces, arribant a la fi del camí i encara no he parlat a la meva filla dels misteris de la vida!

Sé que m'estàs preguntant per què t'explico tot això, petita. Fas uns ullets que ho diuen tot. T'has fixat que en deu minuts t'he narrat tota la meva vida? Ha transcorregut com en un telegrama que tot plegat no ocupa més d'unes poques ratlles. La meva biografia detallada, competint en un concurs de narrativa curta, quedaria desqualificada per no arribar a l'extensió mínima exigida; o perquè no té cap interès. Tu sí que n'hi trobes perquè m'escoltes, oi? Mentre et vagi acariciant series capaç d'aguantar-me tota la nit, oi petita? Ho sento. Als vells ens agrada contar la nostra vida a qui la vulgui sentir. Potser ho fem per allargar-la. O per trobar el desguàs per on se'ns escolen els anys. O per desafiar el segrestador del temps...
Saps una cosa, petita? Si pogués tornar enrera no canviaria res del meu passat. Només tractaria de viure intensament tots els bons moments; absolutament feliç en cada un d'ells; egoistament feliç. Això és el que faria. Ja que el temps no es pot aturar, la millor manera d'aprofitar-lo és recreant-nos en aquells instants d'alegria i felicitat que, de tant en tant, ens regala la vida... Petita, si t'estàs adormint! Bé, ja ni ha prou per avui. Anem-nos-en a dormir. Demà et retallaré les ungles i els bigotis. Bona nit mixeta.