Seguint el fil

Aquell matí de primavera no semblava pronosticar res anormal. Caminava tediosament fins que la passejada em portà a aquell carreró del barri vell. Sovint recorria tots els racons de la ciutat i creia conèixer-la pam a pam però, inexplicablement, em trobava en un indret que m'era totalment desconegut. En trencar el cap del carrer, una ventada humida em llepà la cara i em despertà del somnambulisme matutí. Desconcertat, em vaig aturar uns instants per orientar-me. De seguida em vaig adonar que aquell carrer amagava algun misteri que em neguitejava. Potser l'aire espès, anormal per l'època; o les façanes de les cases, altes i grises, obstinades en no deixar passar la claror; o l'excèntric comportament dels vianants que, com autòmats, deambulaven silenciosament en continua corrua, ara amunt, ara avall, atrapats en una hipnosi col·lectiva. Però el més anguniós era el silenci, un immens i terrible silenci.
De sobte, el peculiar so d'una pilota de ping-pong en rebotar al terra va prendre el protagonisme a l'entorn silent. Els bots ressonaren amb freqüència cada cop més curta fins que, a la fi, emmudiren del tot. Vaig rescatar la bola de sota una pila de runa, amagada tímidament. Gens esfèrica, totalment abonyegada, havia d'haver caigut de molt alt. Ningú més va reaccionar. Era evident que havia estat l'únic ésser en adonar-me de l'incident. Vaig resseguir els balcons amb la mirada, esperançat de veure-hi algun infant neguitós guaitant la bola fugitiva. La recerca resultava infructuosa. En un segon intent vaig reparar, no gens clar però, que de l'últim pis de la primera casa del carrer, algú feia senyals. Retrocedint el camí vaig arribar a l'alçada on juraria haver vist moviment. Allí dalt, ara, no es veia ningú... o sí? Alguna cosa es bellugava! Per damunt d'una barana massissa, una mà apareixia i desapareixia intermitentment, gesticulant amb excitació, com demanant que m'hi arribés. Vaig mirar, dubitatiu, la petita esfera de cel·luloide que sostenia entre els meus dits; pujar o no pujar, vet aquí! La qüestió se'm va fer prou difícil de solucionar. Era una situació nova, no sabia què fer ni què pensar. En un instant mil hipòtesis em van passar pel cap. Vaig estar a punt de deixar la pilota on l'havia trobada i fugir. Si renunciava, però, no podria esbrinar mai aquell misteri. Vaig donar un cop d'ull al carrer amb l'esperança de detectar algú que, hores d'ara, ja s'hagués adonat del meu tràngol i pogués, si més no, aconsellar-me. Però, com abans, vaig comprovar que ningú no semblava haver vist res; és més: hauria jurat que defugien, expressament, de mirar-me. Omplint-me de valor, vaig decidir enfrontar-me al destí per sortir-ne de dubtes.
Sortosament, el portal era obert (sortosament?). Al franquejar-lo vaig sentir darrera meu algú que, a sota veu, em deia: - segueix el fil - i acte seguit vaig notar com si mil ulls se'm clavessin al clatell. Fugint d'aquella sensació, sense girar-me, em vaig dirigir a l'ascensor. Era una casa d'estil indefinit, gens nova però ben conservada, generosa en dimensions, denotant certa classe i bon gust en la disposició i qualitat dels materials que la formaven. Era la impressió que vaig tenir, sense poder entrar en detalls, en el temps que vaig trigar a descobrir que l'ascensor no funcionava. Tampoc hi havia llum. Massa aviat per fer-me enrera, als primers entrebancs. No sabia perquè però sospitava que en vindrien més. Guaitant enlaire per l'ull de l'escala vaig intentar fer-me una idea dels pisos que hauria d'escalar a peu. De fora no aparentava pas ser tan alta aquella casa. De fet, no podia tenir més de set o vuit pisos i, en canvi, de l'escala estant, no es percebia gens de claror que em senyalés on era la lluerna del cap d'amunt de l'escala. Malgrat tot, la decisió estava presa. Amb tranquil·litat, aferrat amb una mà a la barana i amb l'altra a la pilota responsable, vaig anar vencent, un per un, els pisos d'aquell edifici. A cada replà, a les palpentes, premia el botó de l'ascensor i el del llum, endebades. No sabia a quin pis em trobava. Tampoc calia: havia de pujar fins dalt de tot. Cada cop més fatigat, anava deixant enrera les plantes d'aquella escala interminable: ara una, ara una altra, i una altra, i una altra...
Havia transcorregut molt temps quan, entre dos replans, vaig topar - literalment - amb el final de l'escala. De cop i volta, els graons morien en una mena de paret que obstruïa el pas. La batzacada em va fer trontollar. Només la força instintiva amb que capturava la pilota, la va salvar de caure escales avall amb el perill de precipitar-se pel forat i d'engegar a rodar tots els esforços invertits fins aleshores. A les fosques, palpant, vaig descobrir una porta. Retrocedint un parell de graons per tal de poder-la obrir, vaig girar la maneta. Em va sorprendre que s'obrís tan fàcilment. També em va sobtar que coincidís aquesta acció amb el so mecànic del motor de l'ascensor. A bona hora, vaig pensar.
A l'altre costat del pas, els graons continuaven fins arribar a una portalada oberta que donava a una espècie de rebedor altíssim, desentenebrit per una tènue llum que vaig agrair com si fos la del Sol. M'hi vaig endinsar i talment em va fer la mateixa sensació com si hagués entrat en una cambra frigorífica. En el moment que era al mig de l'estança, em sobresaltà l'embat d'un batent al tancar-se amb violència. Girant-me ràpidament, vaig descobrir tota una paret formada únicament per una renglera de portes idèntiques i tancades. Per quina havia entrat? Una a una, vaig provar d'obrir-les sense èxit per la raó que, cap ni una, no tenien pany, la qual cosa volia dir que, fos per quina fos que havia accedit, ara era hermètica. Començava a posar-me nerviós. Després d'aquella carregosa escalada, no comptava amb gaire forces ni ànims per a més dificultats. No tenia elecció possible, havia de seguir endavant.
El vestíbul, enorme, tenia forma hexàgonal. Un costat, ja el coneixia. Els altres eren ben bé iguals amb la mateixa disposició de portes exceptuant una paret on n'hi havia només una, la de l'ascensor. Aquell recent descobriment em va fer pensar en desistir de l'empresa que m'havia dut fins allà. Era una ocasió excel·lent de tornar a la sensatesa i jo ja començava a estar-ne tip. Precipitant-me a la que creia la meva salvació, encoratjat, vaig prémer el botó per a què pugés la cabina. S'il·luminà l'indicador. Funcionava! L'espera va ser eterna. Finalment, com una aparició divina, va emergir l'aparell que m'havia de transportar al món de la serenitat. S'obrí la porta, provocadora. Tot bé. No sense temor, hi vaig entrar. Tot normal. Vaig respirar. Només calia prémer un botó i tot tornaria a ser com abans. Però no. Accionant el pitjador, no es produïa cap reacció mecànica. L'ànima se'm caigué als peus. Res no succeïa, res no es movia, res no canviava. Per què? L'atabalament no havia deixat que m'adonés, fins al cap d'una bona estona, del rètol absurd en la botonera interior de l'ascensor. Deia: "Per descendir a planta baixa, accioneu simultàniament aquest botó i el pany de la porta principal del pis" Tot allò que estava vivint era un disbarat! Ni en el pitjor dels malsons m'havien ocorregut situacions tan desbaratades i desagradables. Què m'estava passant? O m'havia tornat boig o algú pretenia que me n'hi tornés.
Estava clar que sol no me'n podria sortir, necessitava ajut. No em feia gens de gràcia però no tenia més remei que entrar dins d'aquella casa. Per altra banda era lògic pensar que hi trobaria algú que m'ajudés. Estava allí per fer un favor, era normal i gairebé obligat que me'l tornessin sense ni tan sols demanar-ho. Tot i així no les tenia totes.
Vaig triar una porta a l'atzar i em vaig introduir a l'habitatge. Donava a un passadís angost, amb un traçat trencat que no deixava endevinar on anava a parar. La dèbil claror, que no vaig saber d'on venia, ho envaïa tot evitant que ensopegués amb les parets. Després d'innombrables girs a dreta i esquerra em vaig rendir a l'evidència: era en un laberint! Vaig caminar perdut pels passadissos fins que el descobriment d'una porta em donà un bri d'esperança. Però, vaig caure de genolls plorant com un infant, totalment abatut, en adonar-me que havia tornat a l'hexagonal punt de partida. Mai, en tota la meva vida no m'havia sentit tan desafortunat; mai no havia tingut una impressió tan gran de fracàs.
L'instint de supervivència em va fer reaccionar i em va donar forces per seguir cercant una sortida a aquella precària situació. Aleshores vaig fer un descobriment transcendental: del pany d'una de les portes, que era entreoberta, en penjava un fil. Segueix el fil, vaig pensar, segueix el fil, vaig recordar.
Més animós, vaig anar fent camí tot resseguint el filamentós rastre. Aquest cop semblava que progressava de veritat. Si no anava errat, aquell inesperat i providencial ajut, em serviria tant per arribar a algun lloc com per retrobar la sortida, si calia. Travessant portes i més portes, corredors i més corredors, vaig arribar a la fi del camí. Uns descomunals finestrons indicaven que, a l'altra costat, una balconada em permetria el contacte amb l'exterior. Però, o jo m'havia encongit o aquella barana era exageradament desproporcionada. Tenia més de dos metres d'alçada i era totalment massissa, però finalment veia la llum del dia i respirava l'aire fred del carrer. Ara calia enginyar-me-les per sortir d'aquell calamitós lloc. No podia posar-me a cridar com un boig perquè ningú no em veuria i tampoc sabia de segur si se'm sentiria. Va ser llavors quan una escalfor a la mà em va fer reparar en la pilota que encara premia inconscientment dintre el palmell. No vaig dubtar gens. Alea iacta est, vaig balbucejar estúpidament mentre la llençava. Vaig sentir el primer impacte de la bola contra el carrer més aviat del que preveia. Hi havia una misteriosa desproporció de mides. Encara que semblés una aberració, vaig deduir que aquell edifici tenia molta més alçària per l'interior que per la part exterior. No vaig voler
meditar-ho, no tenia temps. Tots els meus sentits havien d'estar concentrats en el darrer bot de la bola, calcular l'estona que passaria fins que algú la localitzés i determinar en quin instant aquell hipotètic desconegut orientaria la mirada cap a l'indret on jo em trobava. Quan vaig decidir que era el moment, vaig començar a saltar de manera que podés fer visible el meu braç dés del carrer, mentre que amb la mà feia senyals, al suposat descobridor, per a que pugés.
Després vaig retrocedir ràpidament, seguint el fil. Els dubtes em corcaven el cervell: i si ningú havia vist la bola? i si no l'havien recollida? i si no m'havien vist? i si no havien volgut pujar a socórrer-me? Amb les cabòries vaig arribar a l'ascensor. L'expectació es va fer eterna. Constantment tenia premut el botó a l'espera que arribés el nou visitant i obrís la porta d'entrada al pis. Alternava els dits que se m'entumien obligats a un esforç que no els hi era costum. Havia perdut la força, l'esperança i quasi les ganes de viure quan, davant el meu estupor, es tancaren les portes i un sotrac anuncià que emprenia el viatge de tornada.
En arribar a la planta baixa, gairebé sense deixar que les portes de l'ascensor s'obrissin, vaig fugir corrents d'aquella maleïda escala. Un cop al carrer, el vaig travessar i de sobte em vaig trobar partícip enmig d'aquell riu de gent. Al cap d'una llarga estona vaig veure com un nouvingut apareixia per la cantonada, uns instants abans que, d'aquell balcó on havia començat el malson, sortís projectat un petit objecte esfèric que es precipità al carrer. La pilota va anar rebotant fins allotjar-se sota una pila de runa. Aquella escena m'era tristament familiar. Vaig continuar en la processó, ara carrer avall, mentre, dissimuladament, controlava la bola. No va trigar, un incaut vianant, a collir-la i començar les indagacions pertinents. Vaig pensar en avisar-lo de tot el que li succeiria si continuava endavant. Però, allí dalt, el meu salvador mereixia tenir el mateix final feliç que va tenir la meva aventura. Vaig perseguir la nova víctima i quan era a punt de franquejar el llindar de la porta de l'escala, discretament li vaig aconsellar: segueix el fil.
El pobre infeliç va entrar sense girar-se. Si ho hagués fet hauria vist tota la gent del carrer com ens el guaitàvem amb cara de llàstima.