El camí de les papallones

L'Àngela encara no fa ni deu minuts que ha baixat del tren. A l'estació no hi havia ningú per rebre-la; no sabien que arribava. Mentre camina pot sentir el sotragueig allunyant-se, per fi. Adéu. Li resta gairebé una hora de suor pel camí. Torna a casa. No l'esperen. I quan arribi tampoc s'alegraran de veure-la perquè ningú la reconeixerà. Ha canviat molt en aquests darrers set anys.

No té cap pressa però accelera el seu pas: ha descobert, allí dalt, el turó que amaga el seu passat. En arribar al monticle s'atura. Tornar a contemplar aquell paisatge li produeix una esgarrifança de plaer i temor. Un oceà lleonat s'estén fins on li arriba la visió. És la immensa paleta unicolor d'on el sol pren la llum daurada abans d'amagar-se. Tímidament, amb la seva verdor, unes illetes esquitxen el mantell brodat amb or i nacre que el vent de l'hora baixa gronxa amb ràfegues compassades. En l'horitzó, coronant les muntanyes, un disciplinat seguici de núvols blancs li donen la benvinguda amb l'uniforme de gala tan sols destinat per a les grans ocasions. L'Àngela, amb una llàgrima d'emoció, agraeix el cerimonial.

Una mica més avall comença el camí. Li'n diuen el camí de les papallones. Ni ha milers transformant perpètuament el cel en un immens arc de sant Martí jugant, incansables, a tocar i parar. Allí va ser on l'Àngela va sentir per primer cop l'aroma agredolç de l'amor. Es va enamorar d'en Rubèn, el fill de l'alcalde, un amic de la infància. Ell mai no ho va saber.

És un record que no vol abandonar mentre camina envoltada de papallones. Hi passen tan a prop que el seu voleteig l'alleugereix de la calor. S'atura i es descalça. Camina amb els peus nus, lentament. Els ulls clucs. Flota, vola. Ara sent de nou la morbidesa del terra. Aquella olor que no es pot definir d'altra manera que de perfum a blat... les papallones... com si hagués estat just ahir...

Obra els ulls i descobreix una marieta enganxada al seu pit. Li demana irònicament: "ep tu, ets mascle o femella?" Una rialla espanta l'insecte que ràpidament empren el vol. S'apropa el riu, la música preferida de l'Àngela. Cent metres més enllà, les moreres. El primer cop que va veure un cuc de seda convertit en papallona es va desmaiar. Va ser molt més traumàtic, però, quan algú li va contar que, per aprofitar la seda que fabrica el cuc, abans que es faci malbé el capoll calia matar la papallona.

Ha arribat a la fi del camí. El poble es troba a menys de cent metres. Es dirigirà a casa del senyor alcalde. Ell no la identificarà. Es presentarà i el vell dirà: "Ah sí, la nova mestra!". Traurà el currículum del calaix i comentarà la curiosa coincidència de cognoms amb una de les famílies del poble. Ella somriurà un instant sense afegir res més. Firmarà el contracte i s'instal·larà en una habitació de l'Hostal de cal Morera.

Dilluns, l'Àngela substituirà la vella mestra d'escola, la seva mestra. Els alumnes rebran les classes de sempre. I una més. L'Àngela ha volgut afegir l'assignatura de "Respecte al proïsme". Només quan tots els estudiants l'hagin aprovada i quan aquest tema deixi de ser una assignatura afegida, solament llavors dirà a tothom que ella és l'Àngel, aquell xicot que, amb ales de papallona, va haver de volar del poble als divuit anys, ple de buidor, plorant com una nena.