Posidònia

Ahir vaig rebre una carta amb la història més increïble que mai no m'hauria imaginat. A qualsevol altre remitent, l'hagués pres per boig. Però no és el cas. En la persona d'en Carles no hi cap la més mínima intenció de desviar la realitat ni tan sols un mil·límetre. Dit d'una altra manera: si en Carles assegurés que el món s'acabava, jo començaria a fer les maletes. És per això que puc estar convençut, sense por d'equivocar-me, que el contingut d'aquesta missiva és totalment certa.

"Estimat amic Miquel:
En nom de la nostra amistat et demano que llegeixis amb deteniment aquesta carta fins al final. És precís que ho sàpigues tot per raons que ben aviat comprendràs. Entre altres detalls t'aclarirà la meva sobtada desaparició..."

Em va tranquil·litzar rebre la carta. Ens unia una gran amistat i sovint el visitava a casa dels seus pares. Vivien en un poblet de pescadors, al nord del litoral mediterrani, arran del mar. Sempre hi era ben rebut, com un més de la família.
Fa un parell d'anys, morí la mare d'en Carles. Al poc temps, el pare, va desaparèixer. Van trobar la seva barca malmesa, deserta i a la deriva. Tothom va suposar que l'home no havia pogut suportar la pèrdua de la seva esposa. Vaig decidir esperar un temps per tornar a visitar en Carles per evitar-nos records massa recents. Però quan, l'any passat, m'hi vaig voler posar en contacte, va ser impossible localitzar-lo. Tampoc van servir de res totes les temptatives per esbrinar el seu parador. Ningú no l'havia vist des de feia molt de temps: havia desaparegut...

"...Hauràs de perdonar-me que no t'avisés de la meva absència però, com tot seguit veuràs, la causa està justificada.
Un vespre, deu fer poc menys d'un any, vaig rebre una visita inesperada. Assegut al porxo de casa vaig veure aparèixer, de sobte, el meu pare. El seu cos mullat, completament nu, presentava un aspecte magnífic. Semblava el déu dels mars que acabés d'emergir de les aigües. Et pots imaginar l'ensurt i l'alegria que vaig tenir. Després d'abraçar-lo el vaig bombardejar amb preguntes. Ja coneixes el tarannà del meu pare. Em va deixar fer i quan jo ja estava més calmat, començà a narrar-me la seva història..."

El pare d'en Carles era -és- una persona singular. Pescador per herència i per devoció té, entre altres, el do de la hipersensibilitat i de la moderació. Era curiós comprovar com d'un individu tan senzill podia sorgir una eloqüència tan rica i profunda. Una conversa amb ell equivalia a una troballa constant de sensacions i emocions. Només escoltant-lo, vaig aprendre a notar el punt dolç en la salabror de la marinada, percebre el xiscle penetrant del pampallugueig dels estels, sentir la veu rovellada del sol ixent, comprendre la timidesa del somrís arrodonit de la lluna i moltes altres meravelles. Els seus arguments sempre eren detalladament il·lustrats amb històries fascinants...

"...El que he viscut darrerament, fill meu, és el més prodigiós que em podia passar. Tot va començar un dia que vaig sortir amb la barca. Aquell cop no ho vaig fer per pescar sinó per estar sol. Feia poc de la mort de la teva mare i jo encara no m'ho havia empassat. Necessitava aclarir-me el cap i apedaçar-me el cor.
No puc dir-te les hores que m'hi vaig estar allí, al mig del mar, cavil·lant. Només sé que, quan me'n vaig adonar, el cel ennegrit pels núvols, amenaçava guerra. Era lluny de la costa i no vaig tenir temps de tornar. De sobte, com obeint una ordre d'atac, la calma es convertí en una tempesta espantosa que s'acarnissà amb l'embarcació. En un altre moment hagués encertat a sortir-me'n però encara arrossegava la ressaca dels meus pensaments i no vaig saber reaccionar. Tan sols recordo una violenta embranzida, un cop molt fort al cap i el meu cos precipitant-se al mar. Després vaig perdre la consciència. A partir d'aquí, fill meu, vaig emprendre un viatge al·lucinant..."

En moltes ocasions havia sortit a pescar amb el pare d'en Carles, en la seva sardinalera. No sé dir el motiu però, malgrat l'aparença tronada de la barcassa, m'hi trobava protegit. Potser era per la seguretat que aquell home em donava fent de timoner, dominant la nau aferrat al governall, amb la mirada sapient d'uns ulls petits però que ho abastaven tot...

"...Quan vaig recuperar el sentit no podia acceptar la realitat. Em trobava estès sobre una taula, en un lloc desconegut, impossible d'identificar, enmig d'una caverna tan immensa que no distingia ni parets ni sostre, envoltat de gent estranya, completament nua, que m'observava.
Em va costar molt, Carles, dominar el pànic que vaig sentir en aquells moments. Estava tant aterrit que el meu cos tremolava donant bots allí damunt. Aleshores, una veu em va calmar:
-No et preocupis, -em va dir- estàs sa i estalvi.
-On sóc? -vaig preguntar de seguida.
-Benvingut a Posidònia -va ser la resposta.

Tot el que allí vaig experimentar, fill meu, preferiria que tu mateix ho descobrissis. He vingut amb el propòsit de convèncer-te perquè m'hi acompanyis i ho coneguis. Desprès, tu decidiràs, Carles."

Vaig fer cas al meu pare i el vaig seguir. Tenia raó. Potser no em creuràs, amic Miquel, però és inimaginable el món que vaig descobrir al fons de les aigües, a Posidònia.
Vam navegar mar endins fins que el meu pare va aturar la barca. Aleshores em donà l'equip d'immersió perquè me'l col·loqués i em submergís amb ell. Quan li vaig demanar perquè ell no se'n posava cap, va fer una mitja rialla que en aquell moment no vaig comprendre.
La llum de la lluna ens il·luminava el camí, refractant-se i multiplicant-se en l'aigua, deixant al descobert un espectacle extraordinari. Tan sols per això, valia la pena el viatge. Però els prodigis no havien fet més que començar.
En arribar a una roca del fons, el meu pare va penetrar-hi per una obertura i jo darrera d'ell. L'entrada donava a una cova d'unes dimensions colossals. Enllumenat per una resplendor fosforescent, s'obria un grandiós espai respirable que em va recordar el centre de la terra imaginat per Juli Verne però amb una configuració diferent: es tractava d'una illa sota una cúpula descomunal de pedra... en el fons del mar!
Llavors em vaig adonar que no estàvem sols. Asseguts al terra, rodejant una foguera, un grup de gent semblava esperar la nostra arribada. Hi deuria haver una vintena de persones d'aparença normal que m'observaven amb curiositat. El meu pare em presentà i ens sumàrem a la rotllana. Abans que jo pogués dir res, el que aparentava ser més vell, em va parlar.

-En nom de tots nosaltres et dono la benvinguda. Volem que sàpigues que comprenem el teu desconcert, el mateix que vam experimentar en el seu dia tots els que som aquí. És per això que tractaré de resumir la raó que ens ha dut a la determinació de quedar-nos-hi. Abans t`he de dir, però, que per tot allò que de tu ens ha contat el teu pare, estem gairebé segurs que també decidiràs el mateix.
Tots i cadascun de nosaltres hem arribat d'una forma accidental a aquest món submarí. Un món on se'ns ha donat l'oportunitat de conèixer una alternativa a la vida que estàvem acostumats a viure i que crèiem única, per tant, obligats a suportar. Hem pogut triar lliurement i hem optat per quedar-nos a Posidònia. Per entendre'ns amb llenguatge planer et diré que és com viure en un paradís. Però no seré jo qui et convenci, sinó tu mateix quan la coneguis. Ara estem aquí, a la teva disposició per a qualsevol pregunta que ens vulguis formular.

Pel meu cap, Miquel, voltaven milers d'interrogants. No vaig desaprofitar l'oferiment i, tractant d'ordenar els meus pensaments, vaig descarregar els meus dubtes.

-Què és Posidònia, qui són els posidonis? Com són? On viuen?
-Posidònia és un món submarí -respongué el que m'havia parlat- i els posidonis, com suposaràs, són els seus habitants. Uns individus, més o menys com nosaltres, escampats per tots els mars del planeta, formant part de la seva fauna.
-Són éssers intel·ligents, vull dir, són animals racionals? -vaig demanar encuriosit.
-Intel·ligents i instintius. És a dir, tenen el raciocini de l'home i la intuïció de l'animal. És una combinació perfecte de facultats.
-Però, si són com nosaltres... -no em va deixar acabar. Ell, sabia perfectament el que m'intrigava.
-Vols saber com s'ho fan per viure dins de l'aigua? Els poseidonis són el resultat de l'evolució de la nostra espècie; un esglaó superior. Nosaltres mateixos, en molt poc temps, hem experimentat una adaptació sorprenent. Amb els anys que fa que ells són aquí és lògic pensar que l'organisme es deu haver anat ajustant al seu medi.

Hi havia una qüestió que no acabava de lligar en tot allò que el vell manifestava. Si els posidonis existien feia tant de temps, com era possible que no els haguessin descobert? Li ho vaig demanar.

-El món aquí sota no té res a veure amb l'exterior. Ja ho veuràs Carles. La vida -el viure- és una concepció completament diferent de la que estàs acostumat. Hi ha moltes coses en el mar que l'ésser humà exterior no ha descobert ni descobrirà mai. La raó no és cap misteri: simplement, no està capacitat. Quan ho estigui, viurà a Posidònia.

Aleshores, segurament endevinant la meva confusió mental, va intervenir el meu pare.
-No és senzill ni ho pretenc, fill meu, que puguis assimilar de cop tot el que aquest nou món significa. Però tu i jo sabem el que ens agrada i el que no. Intenta esborrar del teu cervell tot el que fins ara hi tenies gravat. És una manera de parlar, però intenta-ho. Ara comença de zero. Imagina un lloc on no hi hagi l'obligació del treball, on no hi hagi cap diferència entre la gent, ni res que condicioni la vida, que tothom tingui les mateixes oportunitats i que tothom, feliç, ho accepti. No t'estic parlant del paradís?
-Però pare, això que m'estàs plantejant és l'anarquia, el desordre total. És inconcebible una vida en aquests termes.
-Allà sí, però aquí, no. Et puc assegurar que no trobaràs enlloc una vida tan ben organitzada com la dels posidonis, fill m
eu.

Vaig pensar, Miquel, que el meu pare havia perdut l'enteniment. Que tota aquella gent havia embogit. Van ser els moments més delicats de tota aquesta història. Vaig tenir la sensació de trobar-me sol. Hi va haver un llarg silenci. Vaig notar les mirades de tots els presents clavant-se en mi, esperant la meva reacció. La mirada serena del meu pare em va fer reaccionar.

-Digues-me, pare, no és un pas enrera aquesta manera de viure gairebé com un animal?
-Què és per a tu, Carles, viure com un animal?
-Doncs, el lleure etern, només pensar en menjar i dormir, no tenir cap tipus de preocupació, no avançar...
-Avançar? Què vols dir amb avançar?
-La tecnologia, pare, o no és avançar tots els invents que ha fet l'home? Has oblidat les noves tècniques? La telefonia, l'impremta, l'automobilisme, l'aeronàutica, l'electrònica, la informàtica...
-Per anar a on, Carles? Te n'has adonat que, amb aquests invents, la vida de l'home és una cursa desenfrenada constant? Per arribar a on? Vols dir que no és, precisament això, el pas enrera? No t'has aturat a pensar que, quan l'home descansa, el que fa és cercar el lleure i que la seva vida d'oci es basa exclusivament en menjar i dormir? No és aquest el somni de tots els humans? Doncs aquesta és la vida a Posidònia!
-Però com li pots dir vida a no fer res! Com pots menysprear la labor de tanta gent en tants anys! Com és possible que tu pensis així!
-Carles, jo no menyspreo ningú. Saps perfectament que el primer que et vaig ensenyar va ser a respectar tothom. Però també et vaig educar per aprendre de tot i amb tot. Els d'allà fora desaprofiten tota una vida cercant la manera de passar-s'ho el millor possible. Els posidonis, des que neixen fins el moment de morir, utilitzen cada instant de la seva existència per a una sola finalitat: v i u r e. Un plantejament tal vegada filosòfic però intel·ligent i positiu. Creu-me, fill meu, cal que els coneguis.

Amic Miquel, t'he de confessar que, sortosament, va poder més el respecte que tinc a la franquesa del meu pare que no pas el meu propi convenciment. No et vull contar res més per por de transmetre equivocadament el que vaig sentir convivint amb aquells habitants dels mars. Tan sols una súplica: deixa-ho tot i vine!
Trobaràs la barca ancorada davant de casa amb el plànol d'on hauràs de capbussar-te. L'equip de submarinisme està on sempre. Serà el darrer cop que l'utilitzaràs. Fins aviat.
Carles

Ahir vaig rebre una carta amb la història més increïble que mai no m'hauria imaginat. Tampoc m'hagués imaginat que després de llegir-la, avui, estaria fent les maletes. No m'he perdut però, si em voleu trobar, busqueu-me a Posidònia.