Negraneu

"... i Negraneu sorgirà de la foscor, tentinejant tot el cos suat d'alcohol i amb una fúria que espantarà el dimoni. La bèstia ferotge ens guaitarà amb ulls d'escurçó, vomitarà foc pels queixals i les seves urpes trepidants amenaçaran el cel. Després s'adormirà i quan desperti al migdia repetirà les promeses impossibles de complir al vespre..."
Una altra nit igual, petita. Tu, en el bressol, mirant-me tafanera amb ullets innocents i jo repetint-te el mateix conte de por que algun dia tindrà un final feliç...
La teva àvia diu que sóc massa dèbil i que no vull veure la realitat, que mai no havia d'haver permès que les coses arribessin tan lluny. Què vols que hi faci filleta, no puc deixar d'estimar. Segurament l'àvia té raó i fa temps que hauria d'haver replicat la violència amb violència. No sé que hauria passat però segur que no estaríem pitjor que ara.
Els problemes s'haurien d'encarar amb serenitat i energia, però estic perdent la paciència i la força. Sento com si em dessagnés a poc a poc. Hauria de resistir, però no tinc tanta fortalesa. Quan siguis gran, filla meva, m'agrairàs aquest sacrifici; o potser no l'entendràs i també em retrauràs la meva feblesa.
Si n'haguéssim parlat seriosament aquella primera vegada, quan va passar la nit a la comissaria... Era el moment de tallar-ho d'arrel. Però vaig ser incapaç d'afrontar-m'hi. Quina vergonya. Només pensar-ho em pugen els colors a la cara. Haver de reconèixer davant de tots aquells policies, que havia estat l'alcohol el causant de l'espectacle que va organitzar al bingo! A qui se li acut de pujar-se sobre la taula i treure's la roba per festejar que l'havia tocat una línia! Alcohol i joc, una barreja que costa de netejar-ne les taques.
Filla meva, quan em mires d'aquesta forma em fa l'efecte que comprens el que estic dient. No em facis cas. Si, riu, riu, aprofita ara que pots. Sort que et tinc a tu, petita...
No creguis que no he pensat en demanar-li el divorci. Més d'un cop i més de dos. Però, què vols que et digui, no acabo de veure que sigui la millor solució. Et confessaré un secret: un ocellet m'ha dit que Negraneu aviat tornarà a ser com abans. Jo m'ho crec. Ens ho ha promès tantes voltes que algun un dia ho haurà de complir, oi?
Recordes aquell cop que després d'haver perdut la setmanada ens va jurar que no jugaria més? Va estar prop d'un mes sense fer-ho. Van ser uns dies molt feliços. Arribava aviat, et banyava i tenia ganes de jugar amb tu. Te'n recordes com rèieu? Ja quasi no recordo el seu riure. Ni el meu. Massa tempesta per a tan poca calma.
Al súper em diuen que sóc una marassa, que no m'hauria de sacrificar tant. No filla, no, al contrari, ho faig ben a gust. Quan he tingut un mal dia a la feina, en arribar a casa em relaxa preparar el sopar, banyar-te i jugar amb tu. El que més m'agrada és aquesta estona que fem petar la xerrada fins que t'adorms. Ja no t'hi falta gaire, oi petita? Deus estar cansada tu també.
Planxar sí que és esgotador. Rentar ja ho fan les màquines, però encara no se n'ha inventada cap que planxi sola. Gràcies a Déu, la iaia m'ho soluciona. Tant de bo a l'escola hi hagués hagut una assignatura per aprendre a viure la vida! Si en lloc de perdre el temps estudiant els rius del món, les fórmules tan complicades o les vides dels papes i dels reis, m'haguessin ensenyat coses pràctiques, ara potser no em trobaria així!
Ja em diràs de què m'ha servit el teorema de Pitàgores a l'hora de trobar una feina. Per despatxar a la carnisseria no m'ho van demanar pas. Vaig haver d'espavilar-me per conèixer el nom de totes les parts del xai, de la vedella i del porc per poder tallar-ne el tros que el client demana. Aquesta és la geografia que jo hagués necessitat.
Em sembla que t'estàs adormint. Guaita quina hora és! Volia passar l'escombra... ja ho faré demà.
I on he après a fer les feines de casa? A l'escola? No pas! A casa filleta, a casa. Amb l'experiència s'aprèn tot. Encara que no m'haguessin anat gens malament unes classes de cuinar, cosir, planxar i, sobretot, unes pràctiques de primers auxilis en el matrimoni, com si fossin uns cursets de supervivència...
Si a l'escola m'haguessin donat classes de psicologia de la parella, jo hagués reaccionat d'una altre manera aquell cop que va decidir deixar la feina i anar-se'n de vacances. Deia que el metge l'havia diagnosticat estrès i que el millor que podia fer era descansar i reflexionar una temporada. És clar, aquí a casa, amb la nena i la meva histèria no es podia descansar i reflexionar prou bé! Així que va fer la maleta i adéu. Què vaig fer jo, tanoca de mi? Callar i buscar-me un sobresou. Ja ens tens fent hores extres, jo a la carnisseria i l'àvia a casa, amb tu. I a més d'això, quan va tornar al cap de quinze dies encara va tenir la barra de dir que ens havia fet un favor i que a partir d'aleshores tot seria diferent. Ja ho crec que va ser diferent! Pitjor, ja ho veus.
Dorm, dorm, filleta, ja parlaré més fluixet.
Es pensava que podria tornar a treballar al mateix lloc després d'haver-los deixat penjats. Quina ruqueria! - Ja no em volen al banc - deia. Jo tampoc, però l'havia d'aguantar. Aleshores va començar l'època de l'esport. - M'aixecaré aviat pel matí i em posaré en forma. "Mens sana in corpore sano" - anava recomanant a la gent que li preguntava a què era deguda tanta activitat sobtada. Que si el tennis, que si el gimnàs, que si la piscina, aquest era el seu món de dia, però les nits van tornar a ser ruïnoses. I jo no podia negar-me en donar-li els diners que em demanava. No vull ni pensar de quina altra forma els hagués aconseguit...
Ja estàs dormint? Pobra petita, que feliç que ets.
Jo no sé què fer per ser-ho. Vivim en dos móns molt separats. I tu al mig, pobreta. No vol entendre que cada cop li serà més difícil sortir-se'n del forat. - Tinc prou voluntat per deixar-ho quan em doni la gana - Quina voluntat? Fa temps que se l'ha beguda o l'ha perduda en alguna timba.
Ara sona el telèfon, què haurà passat...
Si, digui... hola mare... no, estic aquí amb la nena... no, no ha arribat encara... ja ho sé que són les tres de la matinada, jo també tinc rellotge... no, no fa falta, gràcies... si, ja dorm, ja dorm, no pateixis... que et dic que no cal... que no, dona, que no cal, no siguis pesada... no, no m'has molestat però ja t'he dit que no calia... no t'ho prenguis així, ja ho sé que vols ajudar-me, ja ho fas prou... si, segur, segur, no pateixis i ves-te'n a dormir tranquil·la, d'acord? jo me n'hi aniré ara mateix... no, no l'esperaré. Que vingui quan vulgui... dons ja s'ho farà... no hi tornem, ara no és el moment de discutir el que he de fer... ja en parlarem demà... que no, de veritat, bona nit... si jo també pateixo, que hi farem... bona nit... bona nit, fins demà, que descansis.
Sempre m'està retraient la mateixa història: que el separar-se del meu pare va ser la millor decisió que havia pres en la seva vida. Pobra! No sé qui vol enredar. Porta vint anys separada i encara el truca pel seu aniversari. A més a més jo no sóc com ella. Tinc la seguretat de que això es pot arreglar d'una forma racional. No crec que la vida hagi de ser aquesta lluita constant contra l'absurd. Oi petita?
Altre cop el telèfon. No t'espantis, dorm filleta, deu ser l'avia...
Què vols ara... Eh? Ah, si, sóc jo, perdoni, em pensav... de la comissaria?... Si, digui, digui... Com? al bingo?... Un premi especial?... No, no vull saber el que ha fet aquest cop... Ara mateix vinc cap aquí. No, no, prefereixo no saber-ho, ja m'ho dirà quan arribi. Si, deu minuts... D'acord, moltes gràcies. Fins ara.
Ja ni ha prou d'aquest color. Anem. Altre cop hauràs de dormir a casa de l'àvia. Però et juro, com em dic Josep, que és la última vegada que la Negraneu ens la juga. Ja n'estic fart de ta mare! Demà mateix aniré a veure un advocat. Això passa de la ratlla! No podem viure constantment així!
Perquè rius? No veus que estic enfadat? Te'n rius de mi, oi? Tens raó, sempre dic el mateix i al final em deixo convèncer per quatre llàgrimes de ta mare. Sóc massa dèbil... o massa covard. Anem, petita, demà ho decidirem...