Fer volar l'estel.

Els de la meva generació jo crec que tots, era molt bonic, recordo pujant l'escala que conduia al terrat el pare anava dient: - Aviam, aviam si serà prou geuger aquest estel i s'ens enlairarà, no ho sé, no ho sé. - Entre rialles i rondinades anàvem arribant a dalt el terrat.
El meu petitet cor es deuria fer molt gros de patir perque jo si que volia que l'estel s'enlairés i anés lluny i lluny, i veure'l petit i cada vegada més petit. Tinc entès, ho explicava l'avi, que a la seva època els estels el engegaven als glassis de la ciutadella i els que vivien en un poble amurallat ho feien de dalt les muralles, esclar que tot sovint s'els hi envolicaven els fils i era molt laboriós tornar-los a desenvolicar. Fer volar l'estel era com una màgia, es tenia que dir: -Fil, fil, fil pensa en Sant Gil. I també: -Grua vola, vola, vola cua de curriola. Ja es veu casi resant l'estel anava volant de suspens. Alguns explicaven que un en sabia tant de fer volar que els feia enfilar a sobre els núvols i que varen baixar xops d'aigua de pluja. N'hi havia que deien que pujaven fins adalt del cel, la mainada de l'època del meu pare s'els feien ells els estels, es van convertir en canalla molt enginyosa, s'els venien a l'altre canalla a canvi de bales o cromets. Els més petits que no s'ho podien fer els podien comprar a ca la droguer o a la botiga de betes i fils.
Bé, jo diria que l'estel gaudia de crèdit científic doncs diuen que va servir a l'eminent Franklin per estudiar les direccions dels vents i la densitat atmosfèrica en les grans alçades com investigació prèvia del parallamps.