Estiu

Passejo. Cau la tarda. Em limito a escoltar allò que hom s'esforça a fer-me sentir: si fa o no fa, com sempre. En això, com en tantes altres coses, encara estem encallats. La seducció de la rutina m'engavanya. Ens plouen, arreu, les respostes d'una la munió savis a qui no hem fet cap mena de pregunta. Davant d'aquesta allau de subtils i mecàniques engalipades, ningú sap ben bé com protegir-se'n i, en canvi, és quan més jocs de malabars fem per pagar-los la seva entrada en escena.
Passejo. L'estiu desprèn un halo més aviat màgic, inescrutable. Tot d'una és capaç de convertir el més simple dels gestos en una heroïcitat de portada de periòdic sensacionalista. Tal volta, cada vegada, som menys soferts: pretenem vendre cada gota de suor a preu de sang. L'implacable flagell de la canícula, se sol caracteritzar per aquest manat indòmit de plaers que es perden rera les noves fórmules de consumisme esbiaixat i concèntic. Ens hem arribat a creure que tot és barat, perquè ens sembla poder pagar-ho al preu que sigui; malferits encara del Nadal, els diners que pensem tenir ens cremem a les nostres targes de crèdit. Enfollits d'hores mortes i de capricis que no ens corresponen, exercim l'insensat exorcisme d'expulsar els doblers de les nostre butxaques. Res ens dol a l'hora d'intentar, contra natura, apaivagar les inclemències de la naturalesa: excuses, simplement. Aquesta xardor intensa és sinònim de contradiccions: som capaços de justificar la galvana que ens domina sense admetre, obertament, que les misses no ens arriben per a tot. És d'hora; la processó molt llarga i el ciri massa curt. Les terrasses s'omplen de gent; de carn rosada delerosa de ventilar-se. Malgrat l'estretor física de cada topant, no ens fem nosa els uns als altres; talment és com si ignorar-nos perdéssim volum. Pel que sembla, hi ha lloc per a tothom, fins pels que hi són presents mitjançant l'habitud que tenim d'acostar-los, sinó de grat per força, mitjançant l'ús del telèfon mòbil.
Passejo. La respiració se'm fa més feixuga. Res de nou, però. Els meus pulmons són una font de registre de dades prou versemblant. Calor i desencant un sil·logisme que no acaba de quadrar dins la filosofia cartesiana dels tossuts: badoquejar a l'hora foscant és l'únic antídot que el mig resolt. A voltes enyoro la meva etapa d'infant. Sembla ser que ara és temps d'enyorances. Vaig tenir una infantesa feliç, sense privacions extremes, però no puc dir que vaig créixer enmig d'una puerilitat de sac foradat. Tanco els ulls en creuar-me una munió de sagals que no saben on dar-la: no tinc valor de mirar-los a la cara. Els escolto a l'ensems que sento sobre la meva pell, aquell gust salabrós de la suor, la pols i el remordiment de la trapelleria d'antany. He crescut sense adonar-me'n. Alço els ulls al cel i demano l'almoina de poder assaborir, fins i tot a l'estiu, el regust amable de les coses sense preu.
Passejo. No tinc pressa. Aquells que m'esperen saben on sóc. No percebo cap mena de plaer especial en el fet d'amagar-me. A l'estiu el dia és més diàfan: sóc fàcil de trobar. El condescendent repic de campanes és tota la meva concepció del temps. Pel que sembla, elles també senten el càstig de la calor. El seu dringar és candorós i pausat. Em tutegen. No desconfio del seu so, sinó de la seva cadència. No temo la xerrameca de metralladora, l'arítmia dels mots: el verb fàcil crucifica a qui l'usa. No calen incisos afegits. Les campanes fan el seu curs. Com la història, però sense tanta transcendència.
Passejo... o potser no? Potser és el món el que es belluga massa atabaladorament. He intentat telefonar a aquell sapastre qui li dóna corda cada dia per preguntar-li-ho. La seva secretària m'ha dit que se n'ha anat de vacances, que ens en sortim com puguem. De moment no penso encaparrar-m'hi. Recullo de l'ampit d'una finestra, un exemplar abandonat d'aquells diaris gratuïts que s'ofereixen als vianants a canvi d'un somriure matiner. La sort em somriu: té la mida justa per confeccionar-ne un barret de mesures generoses. Just el que necessito en aquests moments; potser l'estiu també té les seves coses bones. Qui sap si el que passa és que l'etern desagraït sóc jo i no vull que sigui dit...