Essències

Encara no teníem quinze anys. Somiava en terres llunyanes les nits caloroses d'aquell estiu a l'habitació quieta, per un instant muda.
Traçant línies imaginàries al sostre com si fos la bòveda d'un planetari dibuixava a Taurus, sòlid i potent, i a Pegasus desplegant les seves ales.
Mentre, dintre d'un petit aparell de radio, les ones arribades d'emissores angleses i americanes es transformaven en ritmes i cançons desconegudes per a mi. Amb l'encís d'aquelles melodies em deixava anar a lloms de Pegasus que em transportava cap a aquelles terres llunyanes on m'esperava la meva sirena Kay.

Ulls blaus com les aigües de Formentera, una melena llarga d'un daurat encès pels reflexes del sol i del salnitre, llavis carnosos molt ben dibuixats que quan s'obrien per a somriure encenien aquell semblant quasi perfecte. La seva veu melosa que per l'accent anglès pareixia més madura.
Mentre somiava amb els ulls oberts, la seva olor flotava per l'estància mesclant-se amb l'aire humit i pesat que impregnava el meu cos d'aquella fragància.

L'olor fresca d'aquella pell tersa i suau embolicava un cos tendre i sinuós que a la seva primavera treia els primers brots florits, mostrant els seus encants i prometent fruits saborosos pel estiu. I dic bé, embolicava, perquè era com un regal de la natura.

La vaig conèixer aquell estiu, com en les històries de mariners i sirenes. Jo era el capità orgullós i intrèpid del meu petit veler al que havia tatuat un dofí blau a cada mura. Surcava les aigües del Corso, quan va aparèixer de dins l'aigua: - Hello !!!! - . Vaig quedar boca badat, si no hagués set pel cop de botavara al cap degut a la mala maniobra, crec que no hagués tornat en compte.
La vaig convidar a navegar per la badia, pell contra pell. Ella em mirava somrient i jo perdia fins i tot l'orientació. Buscava el far de Botafoch, Es Daus, els cims de tramuntana o S'Aranyet: els punts cardinals del meu petit món, per continuar navegant. Aquella sensació de llibertat que dóna navegar a vela sense presa ni objectiu concret, tan sols jugar amb les ones, escoltar els esquitxos del mar contra la coberta, el sabor salat de l'aigua a la cara, el vent com a aliat ... No podia demanar res més, una tímida carícia i em perdia en la seva mirada....

Tantes histories que havia llegit d'encanteris, aventures, capitans i sirenes... I ara jo n'era el protagonista: Un valent càpita seduït pels encants d'una sirena arribada de molt lluny. Però sabia que, com en les histories llegides, les sirenes tal com arribaven, havien de partir tard o d'hora.
La nostra petita -gran!!!- història va durar quinze meravellosos dies d'estiu que em varen fer descobrir per primer cop el neguit d'un cor inquiet esperant que arribés l'endemà per veure-la desprès de travessar el port per arribar a les seves aigües.
Aquella necessitat de ser a prop d'ella, mira-la, acariciar-la, robar-li una tímida besada. Descobrir que tot el que t'envolta es meravellós, que els colors de la natura guanyen en matisos i intensitat. Que l'Univers està al teu costat, que les estrelles et somriuen i la lluna acaricia un saxo fent sonar la balada de jazz mes tendra i sensual mai escoltada.
Em va fer descobrir que la vida no es pot viure d'altra manera que no sigui d'aquesta: Apassionadament !!!

I se'n va anar robant-me un trosset del meu cor, però deixant-me per sempre un bell tresor que guardo gelosament en un raconet del meu cervell, allà on vaig guardant les essències destil·lades de les meves vivències.
Tresor, amics meus que encara desprès de tants d'anys, alguna nit calorosa d'estiu, tal volta per l'efecte de la humitat, es destapa el pot de les essències deixant anar el suau i encisador perfum de la seva pell...