Espuri somrís

No hi ha pitjor malura que topar-se amb l'enemic fora del camp de batalla i veure's amb l'obligació d'atendre'l amb gentilesa. Un somriure forçat esquinça la llisa pell del nostre orgull fent-ne brollar abruptes glopades de sangonosa cordialitat. Cada mot amable que li és dirigit se'ns clava àcidament a la cara, com si topéssim de morros amb un eixam d'insectes sorgit de les nostres pròpies entranyes. Apòcrifes rialles responen a insulsos acudits, premudes de mans carregades d'hostilitat i malediccions a familiars propers, tot adobat amb espúries congratulacions per les conquestes d'aquell a qui, en el millor dels nostres dies, seguim odiant a mort. Cada mot una lloança, cada gest uns reverència. Cada lloança una ferida, cada reverència un grapat de sal

Així és com m'he sentit farà poc més d'una hora quan, dirigint-me a la llar després d'una llarga jornada d'esgotadora contribució al progrés, he topat amb el pitjor fill de mala mare amb qui hom podria trobar-se passejant feliçment per les gorges infernals. Un primat vestit de gala que descansa en llits de roses fetes amb bitllets furtats als seus submisos i explotats esclaus. Un tros d'animal que, de ben segur, tot just arribar al seu gran palau fet de carronya es llença i recargola sobre els seus propis excrements guarnits d'incrustacions de brillants.

- Oh. Bona tarda amic.- M'ha dit tot prement-me la mà com qui agafa quelcom que sap de segur que és únicament seu.
- No sabia que viatgessis en aquest metro per tornar cap a casa.- Ha seguit, lluint un somriure d'orella a orella que l'obsequiava amb l'aspecte d'un ridícul mico, o encara diria més, amb l'aspecte del més ridícul dels micos més ridículs que hagi pogut néixer de l'aparellament dels dos micos més estúpids que la mare natura ens hagi pogut donar.
- Doncs sí, company. Ves per on.- Ni m'he adonat que aquestes paraules em sorgien de dins, tan sols les he sentit, com qui descansa dins la quietud silenciosa del seu pis i sent a la llunyania els crits, les baralles i les plantofades que es claven la parella de recent casats que viuen al calaix del costat de l'arxivador on intentem arraulir-nos de les inclemències del temps. Però el pitjor del cas és que cada paraula amable que es dibuixava a les vibracions sorgides de la meva boca em produïa aquell dolor a les galtes que ens ofereix la veta de goma d'una màscara barata.

A cada somrís s'endinsava més a la pell, gairebé ferint-la. Però això no semblava importar gaire al meu interlocutor ja que seguia amb la pantomima amable del seu discurs sobre les meravelles del transport públic, veient-me obligat a respondre amb educació a cada una de les seves qüestions.

-... no creu?
- Ja pot ben dir-ho!- La goma es clava a la pell.
-... veritat?
- Oh, i tant!- La sang ja regala per les galtes.
- Oh, li sagnen les galtes. Tingui un mocador...

per sort la companyia ha estat breu i la màscara de cordialitat no m'ha causat seqüeles irreversibles.

Així doncs, després de la batalla, cada exèrcit s'ha retirar cap a la calidesa del seu cau. Tan bon punt he arribat a la tan cobejada llar i he restat dins la seva plàcida quietud, m'he desempallegat de la màscara alliberant la pell de l'esmolat fil que me l'aferrava a la cara. El silenci regnava a la cambra i la màscara restava sobre el cap de maniquí que s'alçava sobre el tocador vora el llit quan em rentava les ferides de guerra. I ha estat just en llençar l'últim bocí de cotó fluix a la brossa quan les baralles dels meus veïns s'han entaforat dins del meu jaç. Aleshores una darrera qüestió s'ha manifestat al racó més profund del meu ésser: "què pensarien aquest parell si descobrissin que el seu veí mai no ha tingut un rostre propi?". Però ben pensat, no tenir cara no és res dolent.

I ara, estirat al llit, penso que seria molt pitjor tenir l'aspecte del més ridícul dels micos més ridículs que hagi pogut néixer de l'aparellament dels dos micos més estúpids que la mare natura ens hagi pogut sonar, i m'endinso en un somni plaent.
Un xic més enllà, la màscara somriu.