L'era de Diògenes . Cap II

Un relat de: Enric Monreal i Grañé

Natura.
Milers de contes, enllà de l'era de Diògenes, narraven històries esfereïdores sobre pèrfids llops. Llops embaucadors i famolencs, ferotges i sanguinaris. Autors anònims hi identificaven tots els mals dels homes per prevenir-ne a la quitxalla, que els escoltaven atemorits fins que a la fi, esclataven d'eufòrica alegria al escoltar com heroics caçadors els mataven i escorxaven pel bé comú. Aquestes narracions, però, es perderen per sempre, i la metàfora que se'ns hi reflectia temps ha que quedà annegada per les tèrboles entranyes del mar de l'oblit.
Ara, en plena era de Diògenes, res se'n sabia de llops. Res es recordava sobre sentències de savis que predicaven que l'home era llop per l'home. Ara, l'home era home per l'home, i ser home volia significar, potser, ser fera. Fera ferotge i salvatge. Fera feréstega. En Jan, però, res en sabia de llops, res en sabia de metàfores i res en sabia de pèrfides metamorfosis.
Les dents de les feres no eren ullals, els seus crits no eren udols, i amb la seva pell no podia fer-se'n estores. Les seves dents humanes i translúcides però, seguien clavant-se en carn humana, els seus gemecs ofegats seguien encongint el cor dels homes en les nits solitàries. La seva pell però, no escalfava els peus sinó a base de corredisses. S'havia convertit en papir ressec i esgrogueït pel pas del temps.

Per en Jan el perill s'amagava entre corredors de pedra ferma i no endinsat en boscos macabres de branques cargolades. Les feres i els homes, al seu parer, compartien gairebé la mateixa natura. Erigits ambdós sobre les seves cames rebuscaven entre les restes d'un món condemnat a la reclusió, recercant la satisfacció dels seus desigs, apaivagant els neguits. Feres i homes eren realment les dues cares d'una única moneda i aviat seria revelat.
L'home i la fera eren una i la mateixa cosa. El que mai s'haurien imaginat a la comunitat d'en Jan fóra que l'home pogués convertir-se en fera i retornar afamat a la llar per sembrar-hi la llavor de la mort i la tragèdia. Un canvi de perspectiva s'arrossegava cap a la tercera cruïlla per canviar la concepció que els fills de Diògenes tenien del perill que l'amenaçava.
Un amic, un company, un familiar... un llop traïdor s'acostava deixant rere seu gotetes de sang que cap ocell devoraria, assenyalant per sempre més el camí a la llar. Un camí que seguirien tard o d'hora els seus companys. Una horda de feres que s'agrupava lluny, molt lluny encara, però que inevitablement, en algun moment, acabarien per seguir aquell rastre i aleshores...


Els tres darrers homes del paradís.
- Aleshores van fer-me entrar i després... foscor.
- Res més?
- Res més. Després ja era aquí, com tu. I tu, també.
- No sé què deuria passar...
- Recordo el que deien els pares. Apocalipsi.
- Apocalipsi.
- Apocalipsi.
- Apocalipsi, sí.
- Em sona.
- I a mi...
- Recordeu els vostres pares?
- No.
- Gens.
- Jo sí.
L'udol esfereïdor d'en Jan sembrà al cor dels tres ancians agulles de gel emmudint-los atemorits, esglaiant-los profundament. El terror que es desprenia d'aquell crit d'alarma commovia massa com per ser menystingut.

- Què ha estat això?- Aconseguí dir un dels ancians rere un dens silenci.
- En Jan?
- En Jan.
- No anem bé.
Carregant-se de valor s'alçaren feixucs i doblement encarcarats per l'espant i per l'edat. Tremolosos s'atansaren a la resta de veïns que començaven a aglomerar-se a la primera cruïlla, lloc habitual de reunió i mercat.
En Jan s'aproximava atrafegat, corrent rere el seu company inseparable. Intentant-lo atrapar i demanant-li que s'aturés. I ja era a punt d'atrapar-lo quant, en arribar a la multitud, una delicada mà l'aferrà pel braç i se l'endugué a dins d'una calaixera. El gos, trobant-se ja en terra segura, es tranquil·litzà i cercà el caliu de la companyia dels tres ancians; l'única companyia que tolerava al mancar-li la del seu amat amo. Els veïns encuriosits seguiren el gos amb la mirada, calmant-se al ritme que ell també ho feia.
-Tranquil, ets un bon minyó.- Amb dolçor xiuxiuejà un dels ancians tot acaronant-li el llom.- No sé pas què el deu haver fet cridar d'aquesta manera...

Allò que l'havia fet cridar també havia fet cridar als dos vigilants de la tercera cruïlla, però els seus crits foren ofegats. Els d'un per abruptes i bombollejants glopades de sang nates de la unió incisiva de les dents de la fera i el suau teixit del seu coll. Els de l'altre pel més profund i cru terror, per l'esglai més punyent que podia travessar-li les entranyes.
La sang esquitxà les parets enrajolades quan la carn del pobre infeliç s'estripà esfilagarsada davant la cara del seu atemorit company, que contemplava l'escena impotent, amb la total certesa que moriria en les mateixes condicions. La sang regalant de la carn viva i els ulls del seu company, clements, clavats sobre els seus, l'aclapararen de tal manera que res pogué fer per defensar-se ni fugir. I quan, inevitablement, les dents de la fera abandonaren l'antiga pressa per endinsar-se a la seva tendra carn, pel seu cap només s'hi creuaren dues imatges: un gos i una cassola.
I esmunyint-se-li la vida gota a gota, la sang li tenyí la camisa i l'orina el pantaló.

Els tres ancians, ignorants dels fluids vitals que s'abocaven a tan poca distància, es dirigien a la llar calaixera, relaxats a la fi, oblidant-se ja del planyívol lament que tant els havia somogut. Però algú avivà de nou les brases de l'histerisme xisclant a viva veu tot assenyalant amb el dit cap al corredor pel que feia breus instants havien corregut els dos Jans.
-Una fera.- Cridava amb veus esquerdada.- Mireu-la. A passat la tercera cruïlla!
I el caos regnà a la cruïlla.

Corredisses anticiparen empentes i ofecs contingueren llàgrimes que brollarien quan els ulls esguardessin rere portes protectores de calaixera, volent contemplar el que menys es desitjava veure.
-Correu! Amagueu-vos! Ja me n'ocupo jo.- Cridà un home robust entre el tràfec frenètic de la gentada. Es tractava d'un dels membres del grup d'expansió i recerca (dedicats a expandir el territori segur més enllà de les tres cruïlles), un home que doblava l'edat d'en Jan, ja esquerdat de cara, de barba blanca, pit inflat i dur com la roca. Les feres, per ell, eren el pa de cada dia i haver de lluitar-hi esdevenia un acte mecànic gravat ja al seu comportament com un acte reflex.
Tots s'amagaren tret d'ell i els tres homes del paradís que, paralitzats, des de lluny contemplaven l'escena. Dos d'ells atrets per la raresa del que presenciarien. Un d'ells esmaperdut pel que contemplava; saturat pel que creia reconèixer acostant-se pel corredor.

Pel corredor aparegué la fera, arrossegant els peus, regalant sang aliena i gemegant. Els seus moviments eren erràtics en comparació amb els de l'home robust que prengué la seva llança i la feu giravoltar amb una mà i l'altre davant seu per acabar deixant-la reposar sobre la seva espatlla tot fent cruixir el coll torçant-lo cap al costat.
-Vinga! Vine aquí, que no tenim tot el dia.- Proferí desafiant i concloent la invitació amb una escopinada a terra.
La fera s'atansà lentament però sense aturador, alçant les mans i esgarrapant l'aire com volent-lo atrapar. Gemegava frustrada per no tocar allò que veia moure's davant seu, però pas a pas anà acostant-se perillosament a la seva víctima. L'home prengué amb les dues mans la seva llança i es precipità en una enèrgica cursa alçant la punta de la seva arma per clavar-la al coll de la fera quan, sobtadament, de sis racons de la comunitat i a l'uníson els gossos udolaren aterrits, provocant un gran terrabastall que ressonà entre les parets de pedra esglaiant a tothom, i fent errar el cop a l'expert caçador. No seria ell qui matés al llop, tampoc qui l'escorxaria...
La llança lliscà pel dors del coll de la fera, precipitant al robust home als seus braços. Atrapat entre les urpes, desarmat i desconcertat per haver fallat on sempre triomfava, l'home que doblava l'edat d'en Jan, intentà desempallegar-se de l'abraçada mortífera que l'estrenyia.
La fera intentà clavar les dents a la dolça carn de la seva presa, i l'home ja notava la incisiva mossegada al seu coll quan, imprevisiblement, el cap de la fera girà extremadament fins acaronar amb els seus cabells la cara de l'home que tenia entre els braços. El cruixir del seu coll emmudí els gossos que restaren somiquejant.
La fera caigué sobre aquell que hauria estat la seva víctima de no ser per la intervenció d'unes suaus, i aparentment fràgils, mans.

Els tres vells s'endugueren una bona sorpresa. Dos, al comprovar qui havia salvat a la comunitat. Un, per reconèixer durant tota l'escena el rostre de la fera.


El bon jan.
En Jan devia haver olorat alguna cosa, alguna cosa perillosa, i corria embogit. Havia d'intentar atrapar-lo i tranquil·litzar-lo, no volia tenir més problemes, ja el miraven prou malament com per, a sobre, muntar un escàndol. Havia d'atrapar en Jan i consolar-lo, calmar-lo, els vigilants de la cruïlla s'ocuparien de tot. No volia veure'l patir, ni perdre'l de vista. No volia perdre'l de vista un altre cop, perquè el darrer cop que el perdé de vista... Condemnat vigilant! Tan de bo rebés el que es mereixia. L'odiava, l'odiava amb tota la seva ànima, i no només per no deixar-lo passar més enllà de la tercera cruïlla. L'odiava pel que havia fet el darrer cop que perdé en Jan de vista...

Això pensava en Jan quan corria atrafegat rere el seu amat gos i fou interromput per les mans més suaus i blanques de tota la comunitat.
-Vine cap aquí, Jan.
L'Eva era la criatura més deliciosa que en Jan havia tastat mai. Amb ella sovint oblidava els seus neguits més profunds per adquirir-ne d'altres encara més punyents i aguts, més càustics i efervescents.
La dolça i passional Eva. Afable i melindrosa. Forta i malcarada. Només ella era capaç de fer oblidar a en Jan del patiment que li produïa el fet de no saber on era el seu gos, només ella podia fer-li oblidar el perill amenaçant de les feres. La dol
ça Eva, menuda i perfumada. Ni bruna ni robusta, de cabellera roja i llisa, de cara fina i mirada felina. La passional Eva, d'amples malucs i cuixes fermes.

En Jan no oposà resistència al seu segrest imprevist i cedí sense oposició a la reclusió sobtada dins la calaixera d'Eva. No protestà. Callà quan els seus llavis li barraren la boca amb tant dolç i mut diàleg d'espurnes i mossegades.
-On t'havies ficat? Volies escapar-te, eh?
-Jo...- El pobre Jan, aclaparat per la passió de la frenètica Eva, fou incapaç d'afegir cap mot més a la seva dissertació.
-No tens prou feres aquí, que les has d'anar a buscar a fora? Abans que et devorin ves a saber on, deixa't devorar a casa.
-Jo...- La devoraria. La mossegaria. Se la menjaria. Anhelava la seva pell i la seva carn amb tanta intensitat que creia perdre el seny.
L'Eva se li aferrava i arrapava desesperada i, a cada bes que robava de la boca del seu amat, el motor que bullia als seus malucs augmentava la seva força dinàmica. Un motor que girava i girava prenent el timó del seu cos, arraconant a la raó, perdent-la en marees de neguits febrils. L'eufòria començava a regalar de tots els porus dels seu cos i la fricció cremava incandescent al fons del seu motor... Però un udol estripà el tel que els separava d'aquell món hostil i rebentà l'apassionada bombolla en que s'havien arraulit.

Eva, dura i esquerpa, no tolerava aquella mena d'intromissions. Les odiava. L'encegaven de tal manera que, sense previ avis, sortí de la calaixera.
En Jan, ofegat per la passió del moment, assistí incrèdul a l'escena més sorprenent que podia protagonitzar la seva estimada.

La dolça Eva, la melindrosa i tendre Eva, s'acostà decidida a la fera que abraçava a l'home robust, i posant-se de puntetes i amb una força sobrehumana, nata de la follia i l'ira de la interrupció, recargolà el coll de la fera. El cruixir d'ossos ressonà entre les parets de roca ferma. I sota la mirada perplexa del robust home barbut, dels tres ancians, d'en Jan i d'aquells que esguardaven rere les portes, proclamà a viva veu:
-És que no podem viure ni un moment de tranquil·litat?!- I girant sobre si mateixa, retornà a la calaixera on en Jan rebria les més glorioses mostres d'aquella força salvatgina que amagava dins d'aquell petit i delicat cos.

Més enllà, un dels tres vells, com en trànsit, xiuxiuejava de forma gairebé inaudible:

-Pa...pa...



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Enric Monreal i Grañé

Enric Monreal i Grañé

20 Relats

11 Comentaris

19649 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Nat al 82. Estudiant de filosofia, actor i dramaturg, dibuixant. Interessat per la literatura de terror, fanàtic d'E.A.Poe, H.P.Lovecraft i Stephen King.
Enamorat de la bohèmia.