L'armari

Un relat de: Enric Monreal i Grañé

Des de ben petit l'havien educat per no creure en tantes i tantes coses.
Recordava les nits en vetlla on la foscor feia rebrotar els objectes amb noves formes, formes bategants, fonedisses i per damunt de tot esfereïdores. Un grinyol eventual sota el llit, el cruixir ressec del paper de la parets, la vella fusta dels mobles queixant-se pels canvis de temperatura... Tots els sons es desvinculaven de la seva procedència real per deixar-se esmunyir entre les dents d'aquella fera que nit rere nit l'assetjava. Sí, certament sabia que res de tot allò era real, però qui podia assegurar-li-ho? Tan sols era un nen petit espantat i amb massa imaginació.
Tot allò que per un instant podia semblar identificable dins del regne acústic quotidià de la seva cambra, es convertia en un plany inhumà al cap d'un segon. "Conec les lleis naturals: si fa calor la fusta és dilata i cruïxeix, si fa fred la fusta es contrau i el resultat és el mateix" això és el que li havien ensenyat a pensar. Però realment sabia que pensar allò només era una excusa per poder seguir dormint tranquil·lament, per seguir estirat al llit en mig d'aquell eixam de vés-a-saber-què que s'arremolinava per les fosques i distorsionades cantonades de la cambra. Però, no era aquell estrany i xiuxiuejant ramat d'insectes sorollosos i invisibles el que més por li produïa. No. Al vell mig d'una de les parets de la cambra s'alçava, com la porta a un món desconegut, la doble porta de l'armari empotrat; sorprenentment gran en comparació amb les pigmèiques proporcions de la resta d'objectes de l'habitació.

S'imaginava els insectes nocturns passejant pel damunt de la seva diminuta taula de jocs, arrossegant llefiscosos els seus supurants cossos, deixant al passar regalims enganxosos formant dibuixos capritxosos com de pentagrames estrellats que invocarien criatures afamades. Molts matins s'acostava per comprovar que les marques seguien allí però, com és obvi, no en quedava ni rastre. Però malgrat tot sabia què passava cada nit a la seva habitació. Sabia que a sobre la taula... i a sobre el bagul de les joguines també, s'organitzaven llefiscoses bacanals d'insectes horribles i purulents. Però no, no eren els insectes el que més el preocupava. El terror fluïa de l'armari com brolla l'aigua pel clavegueram; abrupta i fosca, inundant l'aire amb la vomitiva fortor del pànic.
A diferència dels insectes, l'armari sempre era visible. La llum d'un fanal s'escolava per la finestra, que just a la capçalera del llit s'obria al món exterior. Ni persianes ni cortines n'havien pogut esmorteir el raig que delatava la dobla porta immensa, erigida en mig d'aquell món diminut. Una enorme i ciclòpia porta que en lloc de salvaguardar la roba de les arnes devoradores, conduïa de dret a l'Hades. N'havia vist il·lustracions en molts llibres. Gravats de portes enormes com aquella, que entreobertes deixaven veure el que ens hi esperava a l'altra banda: quilòmetres i quilòmetres d'àrids paratges. Però el desert no és capaç de produir tant de pànic en una criatura com per matar-li el son i ferir-li poc a poc el seny. Davant la porta s'alçava la mostrificació de la font universal del terror absolut. Una fera ruixent mostrava els seus ullals sagnants entre els replegats llavis de les boques dels seus tres caps. Aquest monstre era el que dormitava de dia al seu armari per poder assetjar-lo al llarg de tota la nit.

Ara el sentia roncar.
Més de vint anys després d'haver-se convençut que era el fruit de la seva imaginació, ara el sentia roncar. Més de deu anys després d'haver canviat de domicili, ara el sentia roncar.

La porta que comunicava la cuina amb el menjador restava tancada malgrat tots els cops que acabava de rebre des de l'altra banda. Un fi tauló de conglomerat era l'únic escut que l'hi quedava per mantenir a la fera a ratlla. Sabia que tard o d'hora aquella fina porta cediria deixant-lo sense cap possibilitat de fugir. Però, què més podia fer? Només esperar, potser la fera es cansaria d'envestir la porta, potser algun veí havia sentit els crits de la seva dona quan el monstre l'havia...
No! Preferia no pensar en allò. No volia pensar-hi, com no volia pensar tampoc en què podia passar-li al seu fill de nou mesos, que estirat al bressol, plorava al pis de dalt. No volia recordar els mobles de l'entrada, ni les empremtes que hi havia al passadís...
Potser ella seguia viva...
Quants litres de sang podria perdre una persona havans de morir?
No!
La ment li jugava males passades i els pensaments se li escapaven com ovelles d'un corral derruït. Intentava pensar amb claredat però la ment s'omplia d'imatges, que com fotografies, s'anaven revelant al seu record. Veia la seva dona i el gos... o era un llop? Un gos llop potser? El Ca Cerber?... Veia la seva dona sota l'animal lluitant per sobreviure. Veia el sacsejar a banda i banda que l'animal aplicava al coll de la seva estimada muller. La sang brollant abruptament d'aquells llavis que mai més tornaria a besar. Al seu cap es reproduïa una i altra vegada el seu xiscle de pànic al trobar-se sota la fera. Aquell crit que adquiria un to més agut quan les dents de la criatura aferraven el seu coll i que s'havia convertit en un gemec gutural quan la sang començà a rajar-li de la boca. No podia apartar aquell so, un xiscle com el crit ofegat d'auxili del que fa gàrgares amb el fluid de la seva pròpia vida. Veia la sang sortint d'ella com en una explosió. La sang esquitxant els mobles i els ulls de la seva estimada, tant atractius en vida, desapareixent rere el roig teló de la mort. Ho veia.
O veia passar a camera lenta.
Fotograma... a... fotograma.

Intentava aparta aquelles visions, volia pensar amb claredat. Potser encara podria fugir, potser la seva dona seguia viva, agonitzant però viva, potser...
Els cops seguien i la porta semblava cedir cada cop més. Les frontisses que es clavaven a la paret tossien petits núvols de polsim blanc a cada impacte i al centre de la porta una serrada esquerda començava a obrir-se pas. No trigaria gaire més a cedir per complert.
Rere seu hi havia la nevera "un possible lloc on amagar-se temporalment si Ell aconsegueix entrar" pensà, encara que descartà l'idea tot seguit. La situació i com s'havia desenvolupat el feien pensar i descartar milers d'opcions en un mateix instant. Veia objectes tallants i decidia emprar-los contra la bèstia però descartava l'opció d'immediat; els nervis no deixarien que un ganivet romangués en les seves tremoloses mans més d'un segon. Veia plats i olles però no els atribuïa cap aplicació respecte als seus propòsits. Alguna cosa s'estava cuinant al forn, en podia sentir l'olor. Un pollastre s'estava torrant rere el seu vidre fumat. La seva estimada dona, que ara romania morta al passadís estesa sobra un enorme i expansiu bassal de sang, l'havia farcit de prunes, ous i salsitxes per celebrar l'aniversari d'aquell que ara la recordava, empresonat a la cuina, i que sense acabar-ho d'entendre començava a associar el forn amb la llibertat.
I fou en aquell moment quan la veu de la seva estimada ressonà dins el seu cap...



Al pis de dalt el nadó plorava, havia sentit un so estrany que no aconseguia associar amb res habitual, per això intentava atraure l'atenció d'aquelles persones tan grans que sempre li solucionaven els problemes. No sabia encara qui eren però una sensació estranya que encara era incapaç d'identificar el feia sentir bé en la seva companyia. Eren com la roba que ara l'embolicava. Com la llet calenta. Com dormir.
Del pis de baix pujaven sons estranys i violents que li desagradaven i ara més que mai, necessitava la companyia d'aquells gegants dolços i càlids. El que no podia imaginar és que mai més els tornaria a veure.



La porta del carrer era oberta. Allà era on havia començat tot. Un llop afamegat havia iniciat una expedició a la recerca d'aliment. Les muntanyes temps ha que no eren el que havien estat. Els repetits incendis dels darrers anys havien eradicat per complert la major part de les seves presses habituals. El foc cremà tots els arbres i la vegetació a més a més d'alguns animal. Lentament tota la fauna havia començat a desaparèixer i el fet d'alimentar-se per a un llop assedegat de sang esdevenia tota una odissea. Havia baixat de les muntanyes fins aquell petit poble que s'expandia als seus peus creient que hi aconseguiria quelcom amb que omplir-se el pap.
I realment ho havia trobat.

Bagarejava per un d'aquells estrets carrers asfaltats, sol. Molts dels seus havien mort i servit d'aliment als demés. Només quedava ell però quina importància pot tenir això per un animal? "Quants menys siguem, més menjarem", aquest era el seu lema, o si més no una versió aproximada.

Al seu voltant, milers d'olors s'arremolinaven com eixams d'aromàtics insectes. Olors dolces i denses que li havien obert encara més aquell trau descarnat que sentia gemegar entre les potes. La saliva es despenjava d'entre els seus ullals com cordes flemàtiques, traçant línies fosques damunt el tòrrid sòl urbà. Aquell terra fosc com la sorra de la seva pròpia llar.
Les olors l'envoltaven i sembraven dins seu el desig d'avançar en totes les direccions alhora. Però n'hi havia una més poderosa encara que les demés i podia determinar-ne la seva procedència concreta.


Ella mai s'hauria imaginat que al obrir la porta per recollir el correu, l'olor del pollastre farcit que es torrava al forn de la cuina, s'esmunyiria de la seva llar convertint-se en un flagell tant temptador per a un llop afamat. A la bústia hi havia dues cartes, ambdues dirigides al seu marit i ella suposà que deurien ser felicitacions ja que era el seu aniversari. "Un aniversari és una bona excusa per prepara un pollastre farcit" pensava mentre la bèstia s'acostava ràpidament. I fou quan es dirigia a tancar la porta que el llop saltà d'amunt d'ella precipitant-la a terra i arrossegant-la uns metres més enllà.
L'olor havia encegat al llop, l'havia tornat boig i ja no desitjava res més que poder-
se omplir l'estómac. Però aquella criatura, aquella dona, era una amenaça. Era la competència i si no la matava podria menjar-se allò que ell havia olorat primer.
La sang començava a omplir-li la boca augmentant encara més aquell forat que sentia obrir-se dins seu.



No podia creure el que veia.
La doble porta que comunicava la casa amb l'exterior era tant... semblant a l'armari empotrat de la seva antiga cambra. No se n'havia adonat fins aleshores. I aquell monstre que n'havia sorgit era Ell. El mateix que l'assetjava de petit. D'alguna manera l'havia aconseguit localitzar i ara se l'enduria amb ell.

Un xiuxiueig ressonava per tota la cuina, interromput només pels cops a la porta. Ara però, la seva dona seia sobre el marbre de la pica. Al seu coll no s'hi veia ni rastre de mossegades i cap taca de sang embrutava la seva samarreta blanca on es podia llegir: "Cap problema, tio!" Recordava haver-li regalat l'any anterior, durant aquella depressió que se l‘havia començat a menjar per dintre a arrel de la mort de la seva germana. Era un bon lema, o això era el que ara li semblava. Ara que l'olor del pollastre resultava gairebé imperceptible. Ara que res del que succeís al seu voltant gaudia d'importància. El seu fill? Estaria bé. Això era el que ella li havia dit tranquil·lament.
- Estarà bé, no et preocupis.- Li digué ella mostrant una serenitat poc digne d'algú que acaba de ser dessagnat pel Monstre de l'Armari.- Cap problema, tio!
- Com et trobes?- Preguntà ell mig endormiscat.
- Bé, no et preocupis.- Li respongué ella- I tu?
Ell alçà la mà amb un gest desanimat al que ella respongué amb un ample, càlid i viu somriure.
- Cap problema, tio!- Digué ell somrient.

Tancà els ulls i els pensaments brollaren caòticament. Imatge inconnexes entre elles ballaven al so d'una harmonia desgavellada. Un nen jugant amb una sabata sagnant... un gos de tres caps devorant-se el del centre amb els dos dels costats... un pollastre farcit de dents...
Al tornar a obrir els ulls ella ja no hi era. Mai hi havia estat, tan sols era una al·lucinació produïda pel gas del forn. Aquell gas que el conduïa a un somni del que mai més despertaria. Aquell gas que el deslliuraria d'aquell monstre que tants anys l'havia esperat dins l'armari.
Somrigué al fons del forn i exclamà novament:
- Cap problll-m... ti-o...
I la llum s'apagà per sempre més.
El monstre no podria arribar mai allà on ell es dirigia, tan sols s'hi quedaria a la porta. Aquesta era la seva tasca.



El llop s'adonà que aquell home que havia estat xerrant sol, s'havia callat. Estava massa cansat per seguir saltant contra aquella porta, feia molt temps que no menjava i les forces ja l'havien abandonat. Així que es dirigí cap a la porta per on havia entrat, no sense abans aturar-se a llepar una mica de la sang que s'estenia sota el cos d'aquella dona. Sentí un crit estrany per damunt d'ell...
Estigué temptat d'anar a descobrir-ne la procedència, però estava massa cansant i famolenc per emprendre una aventura com aquella.
El llop agafà el cos de la dona per una màniga i l'estirà una i altra vegada, fins que gràcies a la sang que lubrificava el camí, aconseguí dur-la fins la porta. Un cop allí el cos s'hi queda encaixat.



El poble començava a mostrar senyals de vida.
L'hora de dinar ja havia passat i els vilatans amb sort emprenien el viatge de tornada als seus llocs de treball. Alguns intentaven apurar al màxim el seu temps i per això no és d'estranyar que la velocitat dels seus vehicles sobrepassés un xic el límit de velocitat permesa. Però quina mena d'importància pot tenir això per a un llop?



El cos s'havia enganxat amb la porta. L'altre braç estava encaixat d'alguna manera entre la paret i algun moble, però ell ho intentava de nou. Sacsejà el cos amb violentes sotragades, saltant cap enrere amb les seves potes primes i fràgils, corbant el seu esquelètic cos...
Reposà uns moments i ho tornà a intentar.
Aquest cop però la sotragada fou més forta que les anteriors i la màniga que aferrava amb la boca s'estripà, fent-lo caure d'esquenes uns metres més enllà. La força que havia descarregat tan sols li serví per ser projectat arrossegant el llom per terra. Notà com l'asfalt devorava el pèl juntament amb la pell del seu dèbil cos. La ràbia del dolor el feu aixecar enfollit, però fou aleshores quan la pesada furgoneta d'algun treballador enrederit l'esclafà.



El plor del nadó ressonava pel carrer i minuts més tard els primers veïns començaven a apropar-se per veure què havia succeït.

Comentaris

  • Terror dins i fora[Ofensiu]
    Unaquimera | 13-10-2009

    Deu ni do, quin relat!
    És un text de terror on realitat i visions, objectivitat i malsons alternen i es barregen, una història que atreu i que no es pot deixar de llegir un cop començada...

    M'alegra haver-te descobert com autor, encara que hagi estat per casualitat, ja que així puc tornar per conèixer altres creacions teves; pel que he vist avui, toques diferents temes des de diverses categories literàries, així és que segur que no m'avorriré!
    Si tu vols passar pels meus escrits, estaré encantada de saber la teva opinió.

    De moment, t'envio una abraçada per celebrar la descoberta d'avui,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Enric Monreal i Grañé

Enric Monreal i Grañé

20 Relats

11 Comentaris

15566 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Nat al 82. Estudiant de filosofia, actor i dramaturg, dibuixant. Interessat per la literatura de terror, fanàtic d'E.A.Poe, H.P.Lovecraft i Stephen King.
Enamorat de la bohèmia.