Escapar del temps

Na Paula era una al•lota aparentment normal. No destacava per la seva altura ni per la seva bellesa; del que si gaudia era d’una mirada que irradiava una tendresa captivadora, encara que amb els anys, aquesta tendresa s’havia anat transformant amb tristesa; els seus ulls ja no brillaven amb aquella lluentor de la seva infància. Cada cop el món anava més aviat, i l’essència de la Paula s’anava difonent en el temps, en l’espai. Sempre adaptant-se, sobrevivint a un canvi continu, empresonant-se a si mateixa dins unes exigències que variaven al llarg del dia. No hi havia res sòlid dins la seva vida, res estable.

Un dia com qualsevol altre, em pens que era un dimecres a la tarda, va decidir amagar-se del temps. Sí, va decidir que s’aturava el seu món, que ja no volia sobreviure dins d’una vida que l’ofegava, que l’anul•lava per complet. Va tapar amb una tela de color negre el mirall dels anys i es va decidir a viure com una refugiada dins la seva pròpia ment. Tal vegada fou una solució dràstica, tal vegada era una decisió complexa, descabellada...
Va viure molts anys creant, creant-se a si mateixa; com si fos una tortuga que s’amaga dins la seva closca, va anar recuperant-se a si mateixa, examinant que volia, fins on estava disposada a canviar, esbrinant a poc a poc qui era. Quan creia que la por ja s’havia esvaït, que ja no hi havia ombres del passat que la perseguissin, que la fessin canviar, va decidir tornar a obrir-se al món.

En llevar la tela del mirall el rostre que la mirava no era pas aquell rostre jove i desanimat que havia estat allà feia ja tants d’anys; més bé es tractava d’un rostre seré, ple de petites arrugues que s’albiraven entre la comissura d’aquells llavis que ara mostraven un ampli somriure , i, aquella mirada tendra, infantil, inclús innocent, tornava a dibuixar-se dins la seva cara. En aquells moments era ella més que mai, ella simplement, amb les seves manies, els seus pensaments i les seves bogeries. Es trobava amb si mateixa i estava disposada a conciliar-se amb el món, a atrevir-se a viure’l esbossant una harmonia i no simplement anar sobrevivint al dia a dia.