La solitud del dinosaure

Fosc, tot és gris; tot s'amaga i es dilueix. Les ombres es dibuixen i desdibuixen entre els carrers. Ningú ens mira, ninú ens toca, ningú ens sent. I caminem sols com si haguéssim de ser autosuficients. Caminem cap a objectius que disten molt de nosaltres. I és que existeix un nosaltres més enllà d'un jo imaginari a qui fem més real. La connexió amb el món no és tan lluny com sembla; està en el nosaltres està dins nostre. Però el fred recorre els nostres ossos perquè hi manca la calidesa d'una abraçada, d'una mà amiga. I dins aquest paisatge estrambòtic desolador apareix un petit dinosaure, brillant, desinflat i gairebé sense forces. Recorre el carrer, i tots, des d'aquella solitud imposada ens el mirem però ningú no s'hi atraca. Un bri d'esperança, un record de tendresa recorre el meu cap. Ser un nen, confiar en els altres. Però el dinosaure també camina sol; i uns nens s'hi volen acostar, però els pares els separen. En aquest precís instant alguna cosa es mou dins les meves entranyes però ràpidament s'esvaiex en la indiferència imperant d'aquest dia a dia. Aquest soroll ensordidor dels cotxes, dels rellotges, de la pressa no ens deixa gaudir del silenci del petit dinosaure.