Nòmades de records

Alguns dies plou dins la seva petita caravana. Entre les encletxes d’un sostre que dista molt d’estar en bon estat es colen petites gotes que mullen el seu rostre quan dorm. Però ell és feliç, no li importa ja allò que ocorri a fóra. Viu aïllat de tot, entre els granets d’arena que poc a poc han anat construint aquell desert immens que l’encisa, que el fa perdre’s dins seu. Tant li fa el pas del temps, tant li fa on és, ja fa molt que va perdre el Nord. El silenci de la nit acompanyat d’un tapís d’estels lluents que el fan retornar a aquells moments compartits amb cadascuna de les seves estrelles. I ja no hi són, i res no té sentit més enllà del seu record. Cada nit les mira i pensa, acompanyant-les amb una melodia inalterable que no sap massa bé quan va composar. Els hi ofereix cada record, i amb un somriure recorda cada instant viscut amb elles, mentre espera el moment de poder-s’hi reunir. Però aquest moment no arriba, tal vegada s’ha escapat del temps, tal vegada es troba dins un somni dolç i amarg del qui no pot o vol fugir...