Ara que no hi ets...

I amb un simple gest, en un simple instant es tanquen uns ulls. S’apaga una mirada. No hi ets, i la teva absència s’entreveu als nostres rostres. És curiós, inclús frívol la rapidesa en què tot s’acaba, en què tot passa. M’agradaria haver-te escrit abans, però no sé si no tenia forces, ganes o paraules. La veritat és que tot és estrany; malgrat el pas del temps i d’aquesta mena de ritme que no ens deixa massa temps per pensar hi ha certs moments en els que aquella realitat que allunyem es fa present, la teva absència es fa real i encara em costa d’entendre que simplement ja no existeixis. I saps què? Ho he pensat moltes vegades i he decidit que ets una flor. Sí, ets una flor perquè malgrat la seva fugacitat, una flor ens regala un bon dia dins una tempesta. Sempre has viscut en primavera, regalant alegria, somriures i paraules d’ànims quan tal vegada eres tu qui més les necessitava. I ara t’enyorem, està clar, a tots ens agradaria haver tengut la sort de poder compartir més anys amb les teves rialles; però no ens has deixat del tot, continua amb nosaltres el teu flaire encisador la teva essència. Tot allò que ens has ensenyat, tot aquells impossibles que s’han fet possibles en tu, tota aquella vitalitat que amagava febleses que mai vam poder intuir. 10 anys de poques llàgrimes i d’il•lusions posades en el viatge, sense fronteres i amagant les por rere les ales. Tal vegada no has estat aquí tan temps com els altres, i per descomptat que no et mereixies un final tan proper, però aquest temps en el que ens has acompanyat ha estat ple, intens, t’admir per haver tingut el valor de viure com volies, d’afrontar les desavinences amb aquella força i aquell optimisme que esper un dia tenir. I esper que siguis on siguis, sapis que ens has deixat el millor que tenies i que aquesta petita part de tu ens fa ser millors cada dia.