És la vida...

Marga ha tingut una existència vibrant, plena d'emocions, de viatges als llocs més exòtics i clàssics del món, caminant, conduint, volant, navegant i nedant milions de quilòmetres.
Ha llegit, ha escrit, s'ha perdut en paisatges feréstecs, en ciutats burgeses decadents i en megapolis dels tigres asiàtics, ha viscut en barris conservadors i en barris cosmopolites, fins i tot en algun suburbi de capital europea, mai americana, però.
Ha reunit una experiència sexual admirable, compartint nits caloroses (i gèlides) de sexe de qualitat i desenfrenat, muscular i neuronal; ha tingut orgasmes coitals, clitorials i tàntrics. Ha tastat cossos masculins sols de primera categoria, de pell torrada, pàl·lida, groguenca, rojosa, peluda i pelada.
Ha treballat de periodista, guia turística, cambrera, assessora fiscal, mainadera, professora de quatre llengües i, fins i tot, de llibretera.
Però, avui, és Sant Jordi, està davant una paradeta de llibres engalanada amb les barres patriòtiques del seu país, voltada de parelles que intercanvien fulls per pètals, amb un bes que segella la renovació del pacte d'amor. Ella té un llibre de Kundera a la mà esquerra, un llibre que no té a qui regalar. Perdó, si que té a qui regalar però no sap on és. El va perdre en el seu quart viatge, recorda que va ser en una terra altament vegetal, amb molta humitat i amb bells cossos foscos. Ella va marxar cap aquell mar xop de vegetació densa, li va dir adéu per telèfon (feia dos anys que sols parlaven per telèfon) i, al tornar, no va saber res més d'ell, del seu regalador de roses de Sant Jordi.
Se sent sola. Plena de records impressionants i espectaculars, amb paisatges inoblidables i cossos sexualment intensos, però sola.
Ara viu en la plena maduresa, quan el seu cos ja comença a tenir les línies irregulars, quan els homes que s'acosten ja no són tant joves i vitals, quan la ginebra l'enganxa massa als llençols, quan ja no comença a recordar el nom de tots els països visitats. Ara, quan comencen arribar les primeres calors de la fi de la fertilitat femenina, quan perd el tren de la maternitat biològica.
"La vida és així..." diu amb la resignació de qui no es creu culpable dels seus problemes, de la seva solitud, en el seu cas.
Una mirada coneguda se li clava irada als ulls: "Jo no sóc així!", i la vida li fot una bufetada (amb l'exterior de la mà) a la galta dreta.