És ben senzill: digueu-li, Raimon

Admirat cantant de cantants. He vingut a escoltar-te, per què pertanyo a la majoria dels que no ho saben tot, a la vegada que entenc que tu no has deixat mai de ser l'etern aprenent dels qui t'escolten. Has escrit ja fa molts anys i jo et llegeixo encara avui, tal i com tu fas amb Maiakovski. Venim del mateix silenci; del silenci de les classes subalternes; del silenci de la gent que no creu en frases solemnes; del més antic, del més llarg dels silencis. I tu i jo ho sabem. Se'ns presenta tant diàfan com una il·lusió de cant sempre viva; com la lenta claror primera d'un nou dia, per entendre'ns.
T'escolto. Et reclamo compartir allò que duies a les butxaques d'aquells pantalons vells. D'aquella calça curta que arrossegaves pels carrers de Xàtiva i que ta mare guardava amb tanta cura. Faig silenci, mentre els teus ulls, els dels homens que no volem la nit, entre els que cal comptar els de l'enyorat amic Salvador Espriu, continuen mirant aquesta terra procurant salvar-nos els mots de cada cosa... què has de dir-nos, doncs, Raimon, del foc que no t'hagi dit el foc?
Continuo, bo i sabent que potser una nit, l'ascensor que sempre puja es pararà al nostre pis. De fet, s'hi continuen aturant massa als pisos quan ningú no els demana. I s'aturen a les portes d'aquells que volen esventrar el vent del món amb una repensada partícula solemne de la qual ens has fet tant tossudament partícips: No!.
A voltes, Raimon, el cristall endins del cansament dels homes retroalimenta l'aspra mà que els ha fermat des de tant temps al fang. Posats a fer, constatem que la falç que havia començat a segar el blat madur i amb ell les males herbes, ha fet massa lànguida la seva feina. Hom, fins la procura convertir en un cucut de rellotge que a penes surt a dir les hores. I tu, admirat trobador del cant plural, bé que ho saps, ens ho has fet saber... i ens ho cantes; ens ho cantes, tot i no tenir cançons, sinó que són elles les que et tenen a tu. I tant tots els opressors són conscients del teu menyspreu, com els llibres claudiquen davant del teu abandó quan els deixes per abraçar... És ben clar: sempre esteu obrint junts els camins que la vida ens tanca desesperançadament.
Potser és veritat que el rellotge al blanc mur ens diu com se'n va la tarda, però no és més cert que els estornells, fan i desfan, els dibuixos insospitats d'aquells que volen caminar de nou. Caminar; avançar enllà del mar ben treballat. Caminar, avançar per una il·lusió de cant sempre viva. Caminar, avançar fins trobar unes paraules que diguin exacte i clar el que tu sents junt amb altres: que no som d'eixe món, per fer-ho ben explícit. No puc dir-te que sense parlar m'hagis dit que tot va creixent, però sí que no has volgut ser humà d'altra manera, perquè més et val no ser entès que no pas romandre callat. Procuro obrir el cor; entre el verd nou i el verd vell, sento la remor d'un país germà es mou. I és mou de tant voler-lo en silenci, perquè fins entre el soroll dels cotxes del carrer s'hi mouen els Ocells que no rondaran penells de l'alta llum clement.
Raimon, visc convençut que malgrat que tot és urgent i res no s'acaba, encara hi ha algú que, alguna vegada, t'ha contat els seus somnis. Tanmateix et demano que no perdis el dialecte, et prego que no t'adaptis, et commino a no oblidar que ets de poble. Tu, com l'Alfaro, et mantens torsimany de metall, cantant de cantants i home entre els homens. Des de la consciència que al nostre país la pluja no sap ploure, des del precepte que fora de parlar amb els de la teva edat res no vas aprendre a escola: tu ens mous al crit, tu ens mous al crit!
Encara més. Com una llum jove que s'insinua, lenta claror primera d'un nou dia, als dits et quedarà un lleu tel d'humitat. T'escolto i, bo escoltant-te, m'adono d'aquest futur que van posant-nos a l'esquena, d'aquesta història que ens amaguen i ens neguen, de l'avenir que no es guanyen i ens l'exigeixen com a seu. Saps però, que quan en la sequedat arrela el pi i quan tot el que has dit ja és del altres, només et queda anunciar com els pregons antics, els signes nous que ja veiem venir: els pobles van sortint del dur naufragi. Alegrem-nos-en, una vegada més.
Acluco els ulls. Em deixo transportar enllà d'una profunda nit sense veus... quanta raó tenia el filòsof: pressuposa la certesa el sol fet de dubtar. Tanco l'aparell de música: va morint-se la llum en un plor de gavines. Darrera meu sento l'última llum que ningú no comenta: mai no hem pogut, però desesperar. Em poso dins del llit. La son ve a rebre'm: oblido que oblido cada dia, cada dia oblido que oblido. Tot d'una, m'adono que, veritablement, la muntanya es fa vella, que és de nit quan més cal guaitar el prim son del ramat i quan més m'adono que vaig sobre neu, descalç, amb nua testa. Non, non, vine son...
Desperta! És un nou dia!