(Èpica renaixentista-1) ESTIMADA PARELLA

(Èpica renaixentista-1) ESTIMADA PARELLA.

(On s'exposen els motius primigenis de la partició de les amèriques. O la narració d'uns fets que molt probablement tingueren lloc a l'època d'un Borja, quan els plaers de la carn eren permesos al Vaticà).

* 1er. temps. RODERIC.
Vannozza té uns pit ferms, rodons com magranes; grans, de la grandària dels melons de tot l'any; pomposos, a la fi. Supose que és eixa la raó per la qual la trobe atractiva i estimulant. No sé per què, cada vegada que la veig se'm planta la verga. I això és bo, perquè, per una banda, m'aparta dels meus afers endimoniats, en aquesta cort i les altres; per altra banda, em referma en la meua aficció als assumptes del llit. Que no és tot gitar-se i alçar-se. Recorde la primera vegada, al convit aquell que m'ha portat tants maldecaps i tantes reprobacions. Només, però, des del moment que li vaig dipositar la mà al genoll, sense cap escarot per la seua part, que em donà els ànims i coratge suficient per arribar més amunt, a poc a poc, al lloc on s'uneixen les cuixes al cos, hi vaig descobrir el seu bosc intens, rull i espès; i, més avall, un trau humit, tendre, delitós, sublim, al qual m'hi vaig delectar, acaronant primerament els flocs externs, introduint l'anular, amb polze i índex juganers a la pepiteta encantadora, el botonet plaent. Ella, ho recorde ben bé, amb precaució, anava separant les cames, moment aprofitat per mi per posar-li al dintre, amb creixent ansietat, els dos dits més llargs de la mà esquerre. Tot de sobte, alterats els ànims, i amb una excusa qualsevol de cadascú, en aixecàrem de la taula i ens reunírem a la cambra dormitori primera que trobàrem. Amb roba, ella es va obrir de cames, va alçar els genolls arran de pits i em va dir:
-Roderic, eminentíssima, ataqueu!
Així, sense excessives cerimònies. I així, sense contemplacions, de colp, vaig introduir el meu membre al seu. Recorde, ara, i els tinc sempre a la memòria, com els seus pits se n'eixiren i ballaven a cada empenta, giravoltant a cada sacsejada, movent-se a cada moviment meu, amb els pessons erectes. A la fi, quedaren quiets, magnífics. Talment com cúpules catedralícies. Així començà tot entre nosaltres.

* 2on. Temps. VANNOZZA
-Besa'm!- diu Roderic aquella primera vegada, després de veure'm inundada pel seu calent líquid.
Jo, de debò, no sé si interprete bé la frase. Amb una mà, li sopese les boles, enormes, -comparades amb les del meu marit-; amb l'altra, li agafe la ferramenta i jugue uns moments amb el fal·lus palpitant, encara. Mirant el gest que fa, veig que no li desagrada. Ràpidament, el seu instrument, calent i gros, es trempa. Mira cap amunt, com fa uns moments abans he alçat jo la meua cara per retrobar la seua. Jugue amb ell, el descapolle. La meu mà puja i abaixa, acaronant la pell i el gla. Conec el que s'ha de fer. Sent un so gutural. Li agrada, i gaudeix. Millor, ja és meu! El subjecte amb més força, m'acunce en la carícia. Faig els moviments més lents, més prolongats, al mateix temps que hi acoste els llavis. Una xuclada intensa al capoll rogenc, tot deixant-hi com lubricant una mica de saliva. Segueixo amb la boca i la mà. I de sobte, se m'acud la seua protuberància a l'entrecuix, notòria al tacte sota la taula, fa uns moments, al sopar. Un enervament m'anuncia la fi, la rendició. S'escorre llargament.



·3er. temps. NARRADOR.
Madonna Catanei, en aquell precís moment, -possiblement per manca de perspectiva, acostumada com estava al seu marit- no va calibrar la potència, l'exuberància, la fogositat de reverendíssima. Hi hagué, - ens diu la història- un tercer intent de goig satisfet, aquella primera vegada. El qual temps, per raons òbvies, pertany al narrador.
-Bo, ja està! - exclamà madonna Catanei.
-No! Ara comença tot!- digué amb un to ferm el cardenal.
I, pronunciades aquestes històriques frases, tots dos es desvestiren en un tres i no res. A continuació, Roderic va anar cap a Vannozza. Com una llepassa, es pegà al seu cos. La va besar als llavis, al coll, a la sina. Li premé els pits, li pessigà els mugrons, li gratà el cul. Mentre, aquell seu utensili -tan utilitzat fins aleshores- anava prenent força i s'arrambava al ventre de la senyora. Aquesta responia gratant l'esquena del cardenal. Diuen les cròniques que, uns moments després, la boca de monsenyor estava gairebé dins el sexe de madonna Catanei. Furgà amb la llengua, i explorà per terrenys desconeguts -que no ignorats-. En un instant determinat, Vannozza alçà les cames. Roderic endinsà l'espasa al trau, amb força; i amb insistència frenètica, endins i afora. Dit amb paraules actuals, "envestides de bou embolat, amb potència múltiple i repetida de coet d'eixides" -permeteu-me l'entrecomillat, si us plau-. Els ulls tancats de la senyora Catanei i els seus ais ofegats denoten un estat de placidesa immensa, que la seua faç jubilosa reflecteix.
I etcètera, etcètera, etcètera…

En uns segons d'aquell acte transcendent, albirant el trau aquell de la senyora Catanei, Roderic de Borja, Papa, va prendre la seua decisió.