Entre obligacions i devocions. Repte 631. OBLIGACIONS

Poom, poorrooom, pom,porrompooom”... “L'aurooora tenéis a la pueeeerta..” Les sis del matí. Coixejant, el 'ti' Goriet, setanta nou anys, veu escanyada, fot com pot la maça al bombo. Amb totes les ganes. Una obligació que té des dels inicis dels quaranta. “O bombo a l'Aurora fins estirar la pota o cadena perpètua. Tu tries”. I ben segur, va decidir. Ara mateix, la cama dreta li fa mal. Res, descansaran una miqueta...

“Pater noster”, fa el jove rector, antic falangista. No se'n penedeix de res, una vegada haver fet estudis al seminari, ja de gran. “Sols... i eixa és la meua penitència de per vida”, pensa, “el crim greu d'haver mort tota una família de masovers a trets de pistola. Estafa bufat, però ni això en salva”. Després, també, va veure caure bombes damunt dones, plorar els xiquets, forats de metralla a la carn dels dèbils. I la comitiva segueix, calvari amunt, ciris encesos. “...pidiendo limosna....”

“ Y quién nos quieeere daaar...” canta el 'ti Goriet, mentre al davant veu el cul de la Tere, abillada en negre, exuberant i massissa. “Res... beata primerenca.... “” ...Ora pro nobis...” , fa la Tere mecànicament, al moment que al seu interior diu alguna cosa relativa a “...viva maria ,muera el pecado...” i pensa que la proposta que li ha fet l'amo del magatzem d'augmentar-li el sou i la categoria no li aniria malament. “Total, un pardal més al niu...”

Al seu costat, més per devoció que per obligació, Felicitas. Fadrina, seixanta anys, i sense conéixer mascle . Ni 'tocada de cuixa' com diu, de vegades, plorant la seua desgràcia. “Sóc una dona que no fa gens pel nom”. I té tota la raó. Sempre patint, sempre implorant, sempre resant, sempre tristona. “...Mater amabililis... “ Ui, amable... Sí, ho intente, però... Ni 'amabilis', ni 'madre'... ni res! Ningú m'ha proposat mai posar el 'dinguilingui' a la 'clofclof.'..” diu en cercles puritans, mentre pensa interiorment “Sant Antoni gloriós! Per què no un bon pardal per la meua figa?”

I embafats de lluna, d'ais al cor, de desitjos i records, de dèries i cabòries, i estrelles al cel que semblen jugar a l'amagatall a les primeres llums de l'alba, el rosari de l'aurora segueix la seua marxa.

PS.
He fet només una 'picada d'abella'. Sols una aproximació entre obligacions i devocions. Ens hem deixat l'acòlit portant la creu que li frega els ous amb les conseqüències escaients. Ens hem deixat els ciris cremant i els fanalets. Hem cercat només uns instants de només uns assistents... El rosari de l'aurora -tots hi estem d'acord- dona per molt més.... Una novel·la, una `serie, una saga. De 'rosariers' i rosarieres' que, de debò, també són una família.