Endavant

que sempre em deixa fascinat. Tot i que, com et vaig prometre, intentaré ser crític.

Els dos primers versos, són, pel meu gust, immillorables. Tenen un ritme preciós, unes paraules clavades i insinuants, un significat profund i misteriós. Fixat que has fet versos de quinze síl·labes, que es mouen com les onades, que es poden gairebé cantar.

Ara bé, el tercer vers, trenca una mica amb el ritme, el que no és dolent, i el quart està una mica coix. El problema és doble: el ritme i el contingut "les mirades lliures de prejudicis" és com un pèl massa obvi.

Els següents versos recuperen el ritme dels dos inicials, i són també molt bons. Potser el cinquè:
"entre les pàgines envellides per l'ús de sabatilles"
(que per cert té una síl·laba més, setze), té uns rima interna curiosa (envellida, sabatilla) assonant però amb alguna cosa més, que queda prou curiós.

Els altres dos estan molt bé. Potser, posats a trobar pegues, el tema de la lluna és una mica massa sobat, però a mi no em sobra gens ni mica!

Els altres dos segueixen amb el mateix ritme, potser un pel alterat (que em sembla bé). El vuitè, potser, s'entrebanca una miqueta (a mi personalment no em convenç del tot això de fermes) i estrictament parlant li sobra una síl·laba, però bé.

I el novè:
glopejades les genives de vacus agraïments
m'agrada moltíssim!

El deuè vers, pel meu gust, és el que menys m'agrada:
retireu cortines cloent confitures de pruna
doncs trenca molt el ritme i a més... no sé, això de la pruna (que rima amb lluna, fet a propòsit?) no em "posa". Però certament és un toc encara més trencador en la quotidianeïtat.

I finalment els dos últims versos, que també trobo genials. El primer és un pèl curt, i l'últim un pèl massa llarg, però es compensen. I a més el "missatge" és la clausura definitiva i perfecte a un poema que em sembla dels millors que has fet mai!!!

k pebrots¡¡ es`ta molt bé el escrit i punt, m´EN VAIG a engatar,salut¡
segueix escrivint¡¡¡

però es tan poc senzill que perd força,es teu i no té perque importar lo que dic.penso que tens molts punts per ser una bona escriptora, però no ets una poetissa encara¡¡¡,es molt bo lo que has escrit.

Vaig imprimir-me el teu poema a principis d'aquest mes, sorpresa i amb la seguretat de que caldria llegir-me'l moltes vegades.

Des de llavors l'he anat llegint a estones, per dins, lent, ràpid, en veu alta, cap per amunt i cap per avall... tinc tot el full ple d'anotacions.

Per començar, veig en el títol un convit honest que es llegeix des de dues vessants: el convit que algú fa a uns hostes a passar la nit en aixopluc, i el convit que fas al lector a entrar al poema i les seves reflexions: viure amb intensitat; ser obert a tot tipus de coneixements; descobrir el somni en cada despertar, etc. Unes reflexions amb regust a contradicció en certs punts (ja en el primer vers la més gran: benvinguda inadvertida de l'estora vigilant), i plenes d'imatges poètiques i colors molt vius i intensos (enceteu vides il·lògiques mentre la lluna es pon; (...) retireu cortines cloent confitures de pruna; ...). Sense passar per alt la reflexió última, que sembla allunyar-se de la rebuda cordial que es respira en tot el poema: Sortiu dons encara resten uns quants graons de previsibles tempestes impossibles d'aixoplugar, un advertiment cru i amarg als hostes, com volent-los fer allunyar de la ingenuïtat de creure que sempre que plogui trobaran aixopluc... malgrat això que dic, he d'acceptar que aquests últims dos versos em són de difícil comprensió. Potser també podrien ser un advertiment als mateixos lectors, doncs jo veig una complicitat entre el jo poètic i el lector en tot el poema. Només són hipòtesis... però és divertit cavil·lar-hi, i aquest poema dóna per molt.

Respecte a la forma, estic començant a trobar el gust a llegir poesia sense punts i sense majúscules ni minúscules, gràcies a aquesta pàgina, ja que abans no n'havia vist. Requereix més esforç però això no és una barrera, ben al contrari: t'obliga a passar més temps amb el poema, a resseguir-lo i extreure'n tot el suc. No en sabia res, de Carles Hac Mor, però ja tinc ganes de llegir-lo: si surten tan bons poemes inspirats en la seva poesia, segur que val la pena!
He estat contant els versos de la teva poesia (cosa que no faig mai en les meves i tampoc massa quan faig comentaris) i m'aventuraré dient que crec que es tracta de versos blancs, escandits, la majoria de 15 versos. Crec que no buscaves rimes ni molt menys, sinó un ritme marcat per l'enumeració de versos, d'accions amb el verb en imperatiu, ordenant des d'una veu llunyana a uns personatges als que convides a una nit d'aixopluc que té el seu objectiu en el matí següent.

M'estic allargant massa, però crec que és necessari i m'agradarà que em diguis si l'he encertat amb molt o poc grau, o si no he entès ni un borrall del que volies dir (que també és possible). Per acabar, al full hi tinc apuntat això: "No és una poesia per recitar ni per contemplar, sinó per reflexionar-hi i gaudir-ne a mesura que se la coneix i se la desgrana".

Gràcies per la teva poesia, m'inspira i m'omple com cap en aquesta pàgina. Et dono l'enhorabona sincerament perquè és impressionant com està creixent la teva literatura amb el temps que fa que et llegeixo. M'agradarà llegir la resta d'escrits inspirats en M'he menjat una cama.

Una abraçada i gràcies pels teus comentaris tan afectius.

-Filladelvent-

... ens hem animat a comentar-te'l, Leela.
Confesso que des que el vas penjar, me l'he anat llegint. Cada lectura, una nova invitació. Però, més d'un dia m'he quedat a l'estora. Avui, m'ha semblat arribar fins al fons. Un plaer, tendre amb gust amarg.
Per poder fer aquest poema, crec que t'has hagut d'empapar de poesia de tots els colors i tons; crec que has de dominar la llengua i els seus sons.
Endavant, Leela!
la lluna es pon...

Es un poema força reflexiu i complex, crec, amb un rerafons profund, m'agrada. Utilitzes elements o paraules: com l'estora, les sabatilles, vacus, etc. que fora del seu context d'ús quotidià adquireixen una categoria superior, personificant-les:
estora vigilant
despulleu el penjarrobes d'encaixades
pàgines envellides per l'ús de sabatilles
vacus agraïments
...
El títol ho diu tot, endavant, amb un discurs amarg però al mateix temps positiu. No sé si m'equivoco, si de cas m'ho dius, he de confessar que no conec el poeta al qual et refereixes.
M'ha passat com a la Brideshead, però m'ha guanyat la partida, ara ja en tens dos de comentaris.

Petons i fins aviat!
mjesus

que he llegit moltes vegades el teu poema, o millor dit, aquest poema resultat de les teves reflexions sobre la lectura dels poemes de Carles Mac Mor. I la veritat és que, tot i no copsar el pensament que hi vols transmetre (ho sento, no en sé prou), t'haig de dir que m'ha atret de manera especial la bellesa estranya i críptica que desprenen les paraules que has utilitzat, un llenguatge especial i complex en la meva opinió que, més enllà del sentit real que deuen tenir, li confegeixen una aurèola de trascendència emotiva i de metàfores sobre la posició personal davant la vida...

No sé, Leela, fins i tot llegint el que t'acabo d'escriure, també se'm fan paraules estranyes a mi mateixa. I és que voldria entendre el fons del missatge però tinc la certesa que ha de ser magnífic. Però també sé que tu m'ho explicaràs, oi? No sé perquè però crec que m'agradarà molt saber, en tota la seva extensió el missatge profund que s'hi amaga.

I bé, com que em feia una mica de tristesa veure que la persona a qui li dediques no te n'ha dit res, doncs m'ha semblat oportú explicar-te la meva opinió, encara que només sigui dir-te que no l'he sabut interpretar!

Un petonet, Leela, fins aviat!