En brut: trobat rere un treball

Els minuts passen. Les hores passen, i els dies, i els mesos…
I jo, observador atemporal, sec i veig passar tot: amb el temps, tot s'esborra, s'esvaeix, però jo segueixo assegut, observant. Fa temps que ja no m'interessa.
Les fulles volen. S'aixequen, i les miro amb indiferència. Ni les miro.
Tot, fa temps, va perdre qualsevol al·licient.
I diràs, què em queda? Que m'impulsa a observar? Contestaré que res. Potser és la mandra, l'instint de l'autopoesi, el que m'impulsa a decidir obervar indecisament el món. Tot és tan precís! Tot té una bellesa formidable i jo sec i em pregunto perquè. Perquè colors? El gris no és pas tan lleig.
Perquè jo? El silenci és tan bell!
Perquè llum? La foscor és terrible, però no ho és més veure?
Perquè tot? I, sobretot: perquè jo?

Vaig escriure això rere una còpia en brut d'un treball sobre música irlandesa que em va merèixer anar a Irlanda. Ja gairebé fa nou mesos, més, potser. I m'adono que, malgrat que he obert força més interrogants, no n'he sabut tancar cap.
Encara jugo a tancar els ulls i caminar per carrers que conec. Sovint també, quan enfilo un carrer desconegut, faig una ullada i inicio el repte.
Però aquesta foscor material només em fa patir més la lucidesa mental.
Perquè la C.? I perquè la G.? I perquè han d'anar juntes, en una mateixa pregunta?
Perquè un dia més?
Perquè el bolígraf, el llibre, el paper? Perquè l'examen?
Perquè cada batec?
Perquè cafè calculat?
Perquè un somni?
Perquè curiositat?
Perquè tants perquès ?

Però només una pregunta em treu la son :
Perquè?