Els viatges de Clareta de Cara, Foc a les Galtes i el gat Tigrat.

Fa temps, molt de temps, hi havia una ciutat anomenada Ombra Fosca vora una platja d'aigües rosades on nadaven balenes geperudes, les sirenes cantaven serenates, i peixos voladors guiaven els vaixells fins a terres llunyanes.

Heu de saber que a Ombra Fosca sempre era de nit, i l'única llum que és coneixia era la del seu cel estrellat i la de les torxes que penjaven a cases i carrers. Curiosament, un cop es sortia de la ciutat, el sol lluïa amb normalitat i marxava a dormir quan tocava.

A Ombra Fosca encara no s'havien inventat els cavalls, i els vilatans viatjaven a lloms de grans ratpenats domesticats, que volaven per sobre de xemeneies i terrats. Com els ratpenats només s'alimentaven de mosquits, cap habitant d'Ombra Fosca havia patit mai una picada d'aquests insectes. La gent agraïda, els cuidava, alimentava, i raspallava.

Dins la ciutat emmurallada, en una casa damunt d'un turó, hi vivia la Clareta de Cara amb els seus pares, la Blanca de Pell i en Garlando. El senyor Garlando era un rodamón i mercader reconegut, sempre viatjant a bord d'un dels seus admirats vaixells tortuga.
Clareta era una minyona de pell molt pàl·lida. S'havia quedat així d'un ensurt que va tenir de petita. Un dia, jugant, va caure en un estany i de poc s'ofega. Des de llavors, els seus pares no la deixaven anar sola enlloc, ni sortir de casa.
La nena passava moltes estones escoltant les xafarderies que s'explicaven les granotes a la font del jardí. Però si aquí no la trobàveu, podríeu buscar-la a la biblioteca del seu pare, llegint llibres misteriosos, o voltant per la cuina on li agradava regirar els pots i les olles.

Foc a les Galtes, era una nena de vuit anys, que sempre duia les galtes vermelles com pomes de tant de córrer amunt i avall. Foc a les Galtes tenia un gat molt gros anomenat Tigrat. Junts s'enfilaven per les branques dels arbres i sovint visitaven Clareta de Cara quan la gent feia la migdiada. Llavors, les dues nenes cavalcant a lloms de Tigrat, grimpaven per una escala de núvols flonjos, fins arribar a una gran porta on descansava Rafaelet, el talp guardià.

Rafaelet era l'encarregat de vigilar aquella porta, que donava pas a Tuetsfastuc, un dels set mons perduts. El talp tan sols deixava entrar a qui li portava com a present, un ou fresc, un cistell de maduixes de temporada i una corona de clavells. Les dues nenes, ja ho sabien, i sempre anaven a veure el talp ben equipades.
Rafaelet que ja tenia més de cent anys, era una mica curt de vista i les nenes li llegien les últimes notícies del diari quan pujaven.

Un cop travessada la porta, els tres amics recorrien els camins i prats de Tuetsfastuc, barrejant-se entre els seus habitants, tant sorprenents i diferents de la gent d'Ombra Fosca.

Ja n'eren amics dels pacífics Rocasaures, uns animals semblants a les nostres vaques però peluts com ovelles llanudes i grans com elefants. Els Rocasaures pasturaven en camps de roselles. Quan estaven tips, feien un rum-rum de satisfacció i rodolaven panxa amunt sobre la gespa, fins que s'adormien, amuntegats uns al costat dels altres. Clareta de Cara, Foc a les Galtes i Tigrat podien passar-si hores observant-los, embadalides.

També van conèixer i es van fer amics dels Barbalinos una mena de cérvols, que grimpaven a dues potes i que dedicaven gran part del dia a cuidar de les seves llargues barbes que adornaven amb llaços de colors. Quan els Barbalinos no estaven raspallant-se les boniques barbes, cuinaven pastissos de formatge que asseguraven ser una delícia.
- Si un dia us topeu amb un Barbalino, us recomano que per molt que insisteixi no proveu un d'aquests pastissos, doncs estan fets amb una llet agre com el vinagre i de segur que us faria molt fàstic.

Les dues nenes i el gat, van tornar molts cops a Tuetsfastuc, i van descobrir molts secrets i nous amics. Quan van tenir vacances d'escola van carregar les motxilles i els sacs de dormir i van estar dues setmanes viatjant pel país, dibuixant els mapes d'aquelles terres i prenent apunts dels seus curiosos habitants. Van creuar el desert dels Crancs, van dormir a la ciutat dels Mags Malparlats, i van nedar amb els tritons, en un llac on l'aigua era suc de taronja.

Quan Clareta de Cara i Foc a les Galtes van tornar a casa van sorprendre molt als habitants d'Ombra Fosca amb les descripcions del seu llibre de viatges. Es va organitzar una gran desfilada pels carrers de la ciutat, i van dedicar-lis una placa de bronze a la plaça de la vila. Més endavant l'ajuntament va decidir fer visites guiades a Tuetsfastuc, perquè tothom pugues gaudir d'aquell món que tenien a tocar de casa.

El senyor Garlando, que tornava d'un dels seus viatges, va comprendre que la seva filla, la seva amiga i el gat, eren uns expedicionaris magnífics, així que va posar a les seves mans el vaixell tortuga més veloç i audaç, perquè és fessin a la mar. Clareta va prometre als seus pares que escriurien un gran llibre on recollirien les noves aventures que viurien.
I en van viure moltes, fins i tot van trobar la manera de portar la llum a Ombra Fosca.
Però aquesta ja és una altra història i ara és l'hora d'anar a dormir.