Ella

Ella es llevava cada matí enfadada amb el món que havia creat, no suportava res ni ningú i encara menys a ella mateixa. És per això que un dia va decidir despenjar el mirall de la seva habitació, com a càstig per no reflectir-li el que volia veure.

Anar de botigues amb ella era enfadar-se encara més, era augmentar aquella angoixa que la posseïa només mirar-se els aparadors. Tancar-se en un emprovador, no era més que un intent frustrat per encabir-se a la mateixa talla que la resta de les seves amigues i plorar de ràbia mentre sentia de fons la cridòria de les noies que desfilaven amunt i avall amb els modelets que comprarien posteriorment.

Dinar al seu costat era un horror, era veure-la calculant mentalment la quantitat de calories que duia cadascun dels aliments que hi havia sobre la taula, fent l'impossible per engolir el que considerava indispensable perquè ningú es fixés en ella. Sovint s'empassava directament el menjar o el mastegava mínim possible, només quan era inevitable.

Tancar-se amb ella al lavabo era encarar-se amb la crua realitat. Envaïda per un munt de sentiments contradictoris, s'agenollava de nou davant de la tassa del vàter, un cop s'havia assegurat que el baldó estava posat. Sabia ben bé com fer-ho, només dos dits fins al fons de la gargamella i en pocs instants trauria l'últim plat, amb una mica més d'esforç trauria també el primer, com que no l'havia ni mastegat sortiria tal i com havia entrat, amb presses i fàstic. Després, sense fer massa soroll, es rentaria les dents i la cara mentre esperava uns minuts perquè desaparegués la vermellor de les mans i el rostre li tornés al lloc.

Un dia va tocar fons. I ella, la mateixa que s'havia obsessionat per estar prima, se'n va sortir.

En la seva solitud va trobar la seva essència, es va redescobrir tornant a fer tot allò que abans li agradava fer. Va canviar les revistes estúpides pels llibres que sempre havien ocupat les seves estanteries, va rescatar aquelles cançons que feia mesos tenia oblidades, va tornar a la platja i s'hi va estar llargues estones prenent el sol... fins i tot va tornar a trucar les seves amigues i de nou les converses s'allargaven fins la matinada. Aleshores, abans d'anar a dormir, marcava amb una creu al calendari cada dia que no vomitava i hi afegia un desig, un somni, una il·lusió, un pensament feliç a la seva llista.

Passaven els mesos i en acabar l'any, va repassar-se aquell calendari abans de llençar-lo...de fet, va adonar-se que tenia un munt de motius, il·lusions i somnis encara per complir i poc a poc els va posar al davant de tota la resta.

Ara, cada matí el mirall li torna un somriure ... mentre estigui penjat per recordar-li la veritat, ella no tornarà.