L'home invisible

En Daniel era un noi d'aparença andrògina i idees fixes, es llevava pels volts del migdia i a mitja tarda feia un àpat complet que el permetia aguantar sense tenir un forat a l'estómac fins ben entrada la nit. No tenia estudis, els seus pares no podien mantenir-lo quatre anys a casa sense guanyar ni un cèntim i tan bon punt va tenir edat per posar-se a treballar, va haver de guanyar-se la vida.

A quarts de nou, en Daniel arribava al bar on servia copes i un cop escombrat el local, tenia el costum de posar rectes els quadres d'antigues actrius de cinema que cobrien totes les parets. Després, reposava totes les ampolles d'alcohol que havien buidat la nit anterior, comprovava que l'efectiu de la caixa fos suficient per tornar canvi i omplia un dels congeladors amb bosses de glaçons per tal de preparar les begudes que li demanessin els clients.

Cada dissabte, després de tenir-ho tot preparat, se n'anava al lavabo i es retocava. Es perfilava els contorns dels ulls amb llapis negre, es pintava els llavis de color vermell i s'untava els braços de purpurina amb l'esperança de seduir en Pere, un client assidu del qual s'havia enamorat, i que després d'un parell de copes fascinava en Daniel amb històries fantàstiques de tots els països que havia visitat.

Darrere la barra, en Daniel lluïa encantat les seves samarretes elàstiques i els seus braços de purpurina, que combinaven perfectament amb l'atmosfera recarregada i l'estil eclèctic del bar. Però el destí o l'atzar van fer que aquell dissabte en Pere arribés acompanyat per la Valèria, una pèl-roja esquelètica que de seguida va mirar-se amb menyspreu en Daniel.

En Pere va limitar-se a demanar-li un parell de caipirinyes, i la parella va asseure's en dos tamborets que quedaven estratègicament arraconats a la cantonada més fosca del bar.

Mentre en Daniel picava el gel amb tota la seva fúria, s'escoltava enrabiat els comentaris de la parella sobre el restaurant on havien sopat... el gel ja estava esmicolat, però en Daniel seguia picant, no podia deixar de pensar com n'era d'injust que des de l'altre costat de la barra no fos més que un home invisible, al qual ningú donaria una segona oportunitat.