Ella és tota una revolució

Que com és ella? Ella és tota una revolució.

Benvolguts sigueu, el meu nom ara no importa, perquè la protagonista d’aquest escrit no sóc pas jo. M’agradaria contar-vos com la vaig conèixer, com va entrar al meu món i de quina manera.

Recordo el primer dia que la vaig veure; era un dia assolellat d’estiu, era allà, asseguda en un banc del parc de la Ciutadella. Llegia un diccionari amb unes ulleres de sol, amagada de tota la llum que l’envoltava. Què irònic tot plegat! Si dins seu ja hi havia tota la resplendor del món. I ella no ho sabia. I jo no ho sabia.

Vaig passar per davant seu i em va mirar, un somriure tímid inaugurà aquell dia o almenys el meu. Ràpidament, o pausadament per a mi, com quan surt a la televisió una escena en què una noia mou els cabells a càmera lenta, es va treure aquella màscara protectora que no em deixava veure la refulgència dels seus ulls, i aleshores els vaig veure. Més ben dit, els vaig admirar, em van fascinar, encantar, i tots els adjectius sinònims consegüents. Me’ls vaig quedar mirant una bona estona, i vaig ser incapaç de pronunciar una sola paraula, ni tan sols em vaig presentar. Els meus ulls es van quedar clavats en aquell blau viu, que anava movent-se d’una banda a l’altra. Em vas somriure i em vas dir que et deies Roser. En aquell instant Roser em semblà el millor nom que havia sentit mai.

Roser, provinent del llatí, “Rosarium”, gènere de plantes arbustives de la família de les rosàcies. Aquesta és ella. La planta, l’arrel que dona vida a totes les roses, i a mi mateixa. La principal, per a mi i per a tots els jardiners. Aquesta és ella, el reflex entre la resta, la que des del primer dia perdura dins meu.

“Agsahcjyn 7866jsd hHjTTTB, Oihoqren 7777000r $ b”. Veieu, cadascú desxifra el que vol, el que pot, el que sap, el que té a l’abast a partir del seu coneixement adquirit. Però ella no, ella pot desxifrar l’univers sencer; pot desxifrar l’agrupació dels oceans, de les muntanyes i, fins i tot, de les estrelles.

Fa del paisatge gris un món millor, en il·luminar-lo amb cada petita part del seu cos, del seu caminar. Perquè en passar l’encén, encén el món com si fos seu i el fa brillar.
I per desxifrar, m’ha acabat desxifrant a mi, capa a capa; com una persona que té fred i a qui mai no l’acabes de despullar. I ho ha fet, encara que tingui una roca a sobre meu; ho ha fet cada cop més fort i més ràpid, m’ha desxifrat fins que la meva ànima ha començat a formar part de la seva, perquè me la completa.

És curiós, ella pot tocar el cel, la terra i el mar. Però m’ha preferit a mi, m’ha volgut conèixer sense cap existència de por en la seva mirada, i jo he tingut el plaer de permetre-li-ho.

També he de dir que és bastant caòtica, que com totes les persones té un costat més negatiu. I aquest és gran, molt gran. Més del que us podeu imaginar. De vegades no sap ni quin dia som, ni què li toca estudiar, ni on és el braçalet que sempre perd. Està enganxada als llibres, i sobretot a la música. Però ella és així. Tan contradictòria, però a la vegada tan seva; té les idees clares però no té ni idea, té el món als seus peus, però s’hi asseu. M’enteneu ara, quan us dic que és una autèntica revolució?