Per a l'àvia més maca del món

Un relat de: Lluna d'argent
Per a l’àvia més maca del món:

Avui t’he recordat, he pensat en tu. Un pessigolleig ha recorregut tot el meu cos, i de sobte t’he trobat a faltar.

Eren vora les 10 i ja estàvem per les acaballes del sopar, o més ben dit els pares i el tiet, perquè jo encara era pel segon plat degut a la meva lentitud menjant. Suposo que ja la coneixes prou bé, aquesta lentitud dic.

El fet és que rèiem, rèiem molt, ens ha agafat allò que ve a ser atacs de riure que es poden allargar a cinc minuts sense parar amb mal a l’estómac. També he de dir que feia molt que no rèiem d’aquesta manera, no sé si és perquè teníem por a no escoltar el teu riure i posar-nos tristos o perquè no ens hem trobat en la situació.

Mentre rèiem s’anava notant un ambient cada cop més tens, fins que el riure s’anava abaixant de to i acabava amb un llarg i tendenciós silenci que ja sabíem que s’ocasionaria. Llavors ens hem mirat tots un a l’altre, i a l’instant de fer-ho ens hem girat cap a un punt de la sala, la teva butaca. Encara hi és, però ja no hi seu ningú, ni tan sols jo, que sempre te l’agafava quan no hi erets per sentir-te més a prop.
Al fer-ho he pogut notar com ens envaïa la tristesa i com sabia que ja no podríem sortir d’allà sense abraçar-nos. I ho hem fet. He pogut comprovar un a un, quanta estima et tenien. Inclòs el pare, perquè encara que no ho demostrés i es posés tota l’estona amb tu, de ben segur que troba a faltar fer-ho, i a tu. El tiet estava atordit, sense saber què fer ni què dir, però el veia amb la mirada mirant al no res, com la mare, que se li menjaven els seus propis pensaments. Ves a saber tot el que els hi haurà passat pel cap en aquell silenci que semblava ser etern. Però què en realitat hauria durat menys d’un minut segons els meus càlculs.

Àvia, vas marxar però aquí a casa encara pensem que hi ets, i quan ens donem compte que no, el món es derrueix. Però no pateixis, dona-li records a l’avi i preocupat de recuperar el temps perdut amb ell, que el necessiteu. Això sí, si algun dia us ve de gust podríeu fer-nos una visita, i així em presentes l’amor de la teva vida.

Gràcies pels records,
la teva neta Lluna.

Comentaris

  • què seria de nosaltres sense les iaies?[Ofensiu]
    Shu Hua | 03-06-2019 | Valoració: 10

    M'ha agradat el teu relat, mostres sentiments i no et fa por ni sentir-los ni mostrar-los. Efectivament, quan falta una iaia, una mare, algú que estimes, sembla que es derrumba el teu món i costa molt i molt tornar-lo a posar a puesto.
    T'animo a que segueixis escrivint.

  • comentaris[Ofensiu]
    Noia Targarina | 31-05-2019 | Valoració: 10

    Es un poema molt senzill , i molt sentimental, m' agradat força em recorda a les avies que tenim cadascú i que quan tens una persona estimada al teu costat , no ens l' apreciem gaire però quan no hi es la trobem a faltar, dona gust llegir el teu poema , continua escribint així val la pena llegir.-te

  • Àvia estimada[Ofensiu]
    Montseblanc | 29-05-2019

    Els éssers estimats no marxen mai del nostre costat. Sí, l’absència física hi és i fa mal, però continuen vivint mentre els podem recordar i sentir-los dins nostre.

l´Autor

Lluna d'argent

9 Relats

9 Comentaris

3739 Lectures

Valoració de l'autor: 9.13

Biografia:
Podria dir que escric tot allò que no puc dir,
però mentiria perquè parlo molt.

Escric perquè m'apassiona i em sento a gust.

Tan sols tinc 16 anys i em queda molta vida per escriure('m).
- M'agrada molt escriure per a mi mateixa però a vegades ho comparteixo.

La meva mare és la Shu Hua inactiva que potser alguns/es de vosaltres la coneixeu. Prometo fer-la escriure més que ho feia molt bé. I quan descobreixi com mencionar-la perquè pugueu clicar per veure els seus relats, ho faré.