Un passeig inesperat

Ho sé, ho reconec. No és propi de mi passejar perquè sí, i menys sola. De fet, que jo recordi és el primer cop que ho he fet. I m’ha agradat, he de dir que m’he quedat amb una molt bona sensació. Ja em podeu dir friqui o el que vulgueu, però els fets són els fes i s’han de reconèixer.

Estava fent el TR dins la meva habitació tancada i he començat a desconcentrar-me i a sentir-me ofegada. Ahir no vaig sortir al carrer en tot el dia, i avui tampoc tenia la intenció de fer-ho.
Però de sobte se m’ha ocorregut fer una volta, perquè sí, i sola. No tenia ganes de parlar ni amb ma mare ni amb mon pare, i si sortia amb ells sabia que ho hauria de fer. I tampoc tenia pensat enviar missatges a les meves amigues perquè m’enviarien a fregir espàrrecs a aquelles hores del vespre. Concretament a les vuit.

Total, que m’he posat els auriculars i les sabates, he agafat l’abric per si feia fred (al final he acabat suant, així que no he passat gens) i he sortit. No he agafat el mòbil, no em venia de gust tenir un pes a sobre sense ús, a més, no sabria on deixar-lo perquè no portava ni bolso ni ronyonera (no m’agrada posar-me’l a les butxaques, o almenys em van ensenyar així).

I així he fet, mentre caminava amb les mans a les butxaques i el cap mirant endavant, m’he anat fixant amb el que feia la gent. L’expressió de la cara, els gestos, els ulls, el somriure. De tot he vist.

Ha passat pel meu costat una dona gran que semblava estar emprenyada amb el món, he deduit que no ha pogut passar la mona amb la seva família perquè viuen molt lluny d’ella. Després a l’altre vorera hi havia un home rascant-se les parts baixes, com fent un intent de col·locar-se el calçotet per estar més còmode, però dissimulant. Se m’ha passat pel cap què perquè el pobre home ha de fer lo impossible perquè no es noti el que està fent. Ho fas i ja, res de dissimular, que sinó es veu molt més! Minuts després ho he hagut de fer jo amb les calces, i no he dissimulat gens. Llàstima que no m’ha vist ningú... és una cosa humana. no? Total, qui s’hi fixarà? I si ho fan, uns segons després ja no tindrà cap importància. A priori d’aquest acte he passat pel banc la Caixa, i hi havia un guàrdia dins on el podia veure a través del vidre. Tenia cara de mal humor i feia una mica de por la veritat. Tots els guàrdies tindran la mateixa expressió de la cara? Enlloc de seguretat em transmitia “cames ajudeu-me…”.

Al cap d’uns segons d’aquest fet, he creuat un pa zebre amb el semàfor en verd i a uns metres de mi, en sentit contrari ha aparegut un noi d’uns 18 anys d’edat amb un físic aparentment força bo. A mida que ens anàvem apropant les ganes de mirar-lo m’anaven consumint, però la vergonya més. Tenia la intenció de girar el cap i observar-lo de reüll, però llavors entre que estava fent-ho i no, les nostres mirades s’han creuat. Jo m’he posat nerviosa i encara no sé el perquè. Suposo que haurà sigut pel fet que s’ha fixat en mi i s’ha parat a mirar-me, que no estic acostumada… després d’uns instants però, ell ja estava molt enrere meu i m’he girat amb efecte espontani perquè sí. Ell estava parat perquè el semàfor que just havia creuat jo en verd, estava en vermell. I he vist com el seu cap es movia del lloc on era jo cap endavant. Allò volia dir que s’havia girat anteriorment. Qui sap, potser acabava de passar l’amor de la meva vida i jo sense saber-ho. O a ell li havia passat l’amor de la seva vida. Què hi creieu en aquest amor? Jo no tinc opinió, no sempre la tinc de tot.

Han passat moltes més anècdotes de les quals podria escriure un llibre, com per exemple la de la família que contava fins a tres per fer una carrera, i el nen gracioset sortia al 2. Amb gairebé tres quarts d’hora et pots trobar a moltes persones on cada una tingui una història diferent.

Però el que jo us vinc a dir, no és la vida d’aquesta gent, sinó la conclusió d’aquest passeig, d’on ha derivat la meva felicitat i les bones sensacions que he tingut. Perquè ja us puc ben dir que han sigut espectaculars, no me les esperava gens.

Gràcies a aquest petit passeig que he fet aquest vespre i a un altre que vaig fer fa poc amb un amic, el qual he començat a conèixer i apreciar, he conclòs que el què realment importa no és on ets, sinó amb qui estàs. I jo fos on fos estava amb mi, amb els meus propis pensaments, amb les meves pròpies emocions. Em sentia bé perquè estava amb mi. I poca gent aconsegueix això, sentir-se bé amb un mateix. M’agradava la manera en la que veia a les persones, en la que les analitzava, en la que interpretava una petita part de la seva història. M’agradava observar-les i imaginar-me què els hi passava pel cap, o com es sentien en aquell mateix instant. Igual que quan passejava amb aquell amic que us he anomenat, m’agradava la seva companyia i com em feia sentir perquè jo em sentís de la manera que m’agrada.