Elisenda

Aquell dia era intensament fred i fosc, ella caminava entre la multitud sentint el vent a la cara, empresonada en ella mateixa, pensant en coses sense sentit, en la vida i en la mort, i en l'amor que mai havia conegut. El seu rostre despertava interès i molts l'admiraven, admiraven la seva increïble bellesa, els ulls verds clars i gairebé transparents, uns ulls que ho deien tot i a la vegada callaven de por. Els seus llavis vermells com la fúria del foc i la intensitat d'un sol raig de sol. El seu nas tant discret però intensament definit, les dents blanques, però pocs les veien, ja que no reia a causa de la timidesa del seu cos. La blancor de la seva cara feia resaltar encara més el seu prim i fi rostre. Els cabells ballaven amb la cançó del vent, i amb la tranquil·litat d'un dia de sol brillaven com ell mateix, aquests cabells negres i llargs sense voler-ho feien d'ella una noia misteriosa i formosa, com una nit fosca però càlida, plena d'estrelles grans i petites que brillen tant i tant que tot caminant de la nit es queda paralitzat en el temps.

Cada home fos com fos, volent o sense voler-ho perdia encara que sigués un breu instant, només un segon de la seva vida per poder-la mirar, i com si d'una cançó es tractés per sempre en la seva memòria quedava gravada. Els homes l'admiraven , i les dones envejoses del seu màgic encant, parlaven entre elles, xiuxiuejant, no s'atrevien mai a parlar alt, ja que una formosa dona podia fer mal a qualsevol amb només una paraula, una mentida que per boca seva es feia verdadera.

Però ella com absent de tota mirada desconeguda, continuava el seu camí. De vegades mirava al cel per veure els núvols que amenaçaven amb pluja, i amb angoixa d'aquella imatge encara més accelerava el seu pas.

Només tenia temps de poder parar-se davant d'un bonic aparador: Uns vestits lluents, tant sols un, un i cap més, ni faldilla ni brusa, només un d'aquells vestits, faria de la seva vida un somni. Pensativa i amb el cap en un ball de contes, ella caminant entre boniques donzelles i prínceps encantadors, amb una d'aquelles vestimentes i amb el cabells ben recollits, i sentint la música dins el cor.

Però aviat, conscient de la bogeria que pensava, i sense girar-se més, va seguir el petit carreró que la portaria a casa seva, pobra i humida casa, on la llar de foc escalfaria el seu fràgil cos, i aquest mateix cos, hauria de cuidar una malalta dona que estava sotmesa a un profund somni, mentre la pluja feia un ambient més agradable.