EL TRIPARTIT

Un relat de: tapisser
Després de, gairebé, quatre hores de reunió, intensa, abrandada, on es varen dir totes les coses que fa molts anys sabien l'un de l'altre, i en mor de la bona convivència mai no s'havien dit, varen decidir, com les parelles en litigi, donar-se un temps de treva i, separar la seva unió "temporalment".
Om sap que donar-se un temps és sinònim de "adios muy buenas".
Com vaig sentir una vegada, és com aquell protagonista de "peli" de guerra que ensenya la fotografia de la seva enamorada als companys: A la propera escena és mort. Segur.
Així i, amb una gran sensació alliberadora, Ment, Cos i Realitat es varen separar, aleshores creia, que per sempre mes.
De manera que el Cos, relativament en bon estat, sabedor com era de què si tenia malures, eren les que la ment i el seu motor (cervell) li enviaven, va marxar el primer, cap a una ruta per la qual, en la seva memòria, hi havia caminat mantes vegades.
Ara ja no tenia una ment que li pogués fer recordar aquests dies on la llibertat de moviments era el més important. On caminar per un prat bucòlic amb el terra entapissat de fulles daurades, era un pensament recurrent on la brisa suau podia transportar, lleuger, el paquet d'ossos i muscles que el componien com si no conegués cap norma de gravetat i el senyor Newton hagués rebut el cop de poma per a res.
O aquell cop que, com no tenia criteri, va defecar a terra en mig del públic que com l'aigua d'un riu corria meditabund pels passadissos d'aquell gran magatzem.
Sol, com un mussol decapitat, anava fent el camí dels bous: espatlla corbada, un peu davant de l'altre i sense presses; que el destí no es mou.
Era el més fort dels tres.

La Ment, se'n va adonar, molt aviat, que potser sí que coneixia totes les teories físiques mundials, també els més incomprensibles raonaments matemàtics de pensadors com Eudoxo de Cnidos, els enigmes filosòfics, la física quàntica...
Sabia sobrerament que tres per quatre feien dotze i que la capital de Tayikistàn és Dushambe. Sabia que podia sentir-se molt i molt i molt trista recordant fets ocorreguts, però ja no podia plorar, ni jugar, ni abraçar.
Era la més llesta de tots tres.

La Realitat va trigar un moment més a sortir. De fet ella sabia d'antuvi que un sense l'altre no eren res. El cos, ple de les seves incipients arrugues i limitacions, molts cops, desoïa les instruccions enviades per la ment (que ja ets gran... que vas molt coix... que si tal... que si qual....) De tots tres sempre havia estat la més assenyada, la que tenia el paper de fer obrir els ulls al cervell (feina que feia el cos, com sempre que hi havia tasques feixugues i físiques).,
La realitat feia que ment i cós es donessin de morros contra més d'un mur o una balla difícils de travessar, o d'enderrocar, feia que no tothom mengés cada dia,
que no tothom pugues veure cels blaus, que a la nit pogués tornar a casa amb un altre dia viscut i que tres companys, fins aquell moment inseparables, volguessin ara, provar sort per separat
Ja he dit que era la més assenyada de tots tres.

Començaren diverses aventures; la Ment, va viure en molts caps distintament moblats: uns de líders mundials (caps d'estat, venedors de pisos, venedors de paquets de viatges vacacionals, religiosos...) altres de gent de carrer (prostitutes, guàrdies municipals, manters, jonkis...)
El Cos, en molts oficis diversos: (transportador de pianos, camàlic de mercat, llaurador, boxejador...)
La Realitat, va voler treballar a la redacció de notícies de molts diaris, cadenes de televisió i radio, però, amb el temps, una darrera l'altre, la van anar fent fora per cruel, fidedigna i real.
Passat un any es varen retrobar, tal com varen quedar el dia que van prendre la decisió de provar fortuna cada un pel seu costat.
El lloc escollit (Casa Paco,comida Riojana) era del tot escaient per a la retrobada de parelles i trios que havien decidit "donar-se un temps".
Allunyat de mirades de xafarders, fosc, lúgubre, gairebé tenebrós, una mica retirat de tot el que sonava a civilització, amb un cambrer-amo-eixuga-gots discret, que si tenia ment, la feia servir per ordenar les seves cabòries que eren moltes i apressants, mentre feia que cada fibra de fil eixugués totes i cada una de les gotes que imaginava en una cristalleria atrotinada. Per a res més.

Després d'inventar-se un passat ple d'aventures viscudes amb un nivell diferent de riscos (a veure qui la deia més grossa), després de valorar l'independència per sobre de totes les coses conegudes, després de ser l'amo i senyor de les seves vides, la qual cosa feia administrar en cada un d'ells, un grau d'autonomia inimaginable fins al moment, varen decidir tornar a formar part d'un mateix cós.
Es van adonar que sols, eren el mateix però no tenien força. Junts tenien una sola direcció, pensaven, feien i s'enfrontaven als problemes tots tres alhora, no com molta gent a qui pesa més l'ego que l'enemic.
Junts, volien lluitar i viure.
Perquè no?

Comentaris

  • Ets un geni[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 14-10-2017 | Valoració: 10

    Com t'ho fas per a parlar de coses tan serioses i entenimentades emparant un vocabulari correctíssim, adient, ple de matisos i, al mateix temps, imbuir el teu relat d'un tarannà tan fresc i "guasón". Perquè dius veritats com a temples. Efectivament, quan el soldat ensenya la foto de la novia és que és cadàver segur. Ho sap fins i tot l'acomodador o l'apuntador, com deien abans.
    Lo de "Casa Paco, comida riojana" és d'aquells detalls que cal remarcar per a que el lector sàpiga perfectament el lloc de la trobada del tripartit. Perquè no seria el mateix a la marisqueria "Sol y Mar", un lloc d'executius "pijos" que ja se sap de què van a parlar: esquí, vacances a ultramar, xalets de somni i un repartiment de sobres foscos, foscos, que de tan foscos és com si no hi fossin.
    Mira, Albert, és el que necessitava, riure una estona i gaudir d'una bona literatura, de la teva inacabable imaginació i del consol del meu metge de capçalera.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: